Els retrats barcelonins d’Outumuro

El Palau Robert presenta una magnífica col·lecció de fotografies de personatges relacionats amb Barcelona, obra del fotògraf Manuel Outumuro. Josep Maria Cortina l’ha anat veure i ha escrit aquest article.

El Palau Robert ha dedicat, des de fa molts anys, una especial atenció al món de la fotografia. Recordem, al marge de les moltes exposicions que hi hem pogut veure, aquell espai anomenat “La vitrina del fotògraf”, on varen desfilar els principals fotògrafs catalans per oferir-nos una mostra molt personal de la seva trajectòria. Entre ells ja hi va participar, el 2004, Manuel Outumuro. En la mostra actual, setze anys després, el fotògraf hi presenta una col·lecció de vuitanta retrats de personatges barcelonins realitzats entre el 1997 i l’actualitat, encara que hi predominen els dels anys més recents.

Quan es va plantejar aquesta exposició al Palau Robert calia trobar un tema que permetés seleccionar i ordenar la ingent quantitat de retrats de l’arxiu del fotògraf, i es va decidir triar com a criteri de partida el fet que els retratats fossin barcelonins o tinguessin una relació significativa amb la ciutat.

Aquest fet em sembla força rellevant per a l’espectador barceloní, perquè quan contemplem el retrat d’un personatge el fet que el coneguem i ens resulti familiar li dóna una dimensió especial: podem valorar millor l’aproximació que en fa el fotògraf, associem el personatge a les nostres experiències personals, el vinculem als nostres records i el confrontem amb  la imatge que en teníem. En aquest sentit, aquesta exposició és especialment suggerent per als visitants de la ciutat.

Outumuro, nascut a Galícia i format a Barcelona, procedeix del món del disseny gràfic i la il·lustració i va decidir, als quaranta anys, dedicar-se exclusivament a l’ofici de fotògraf, amb el qual ha adquirit un gran prestigi. Treballa per als principals diaris del país i revistes de moda i pel seu estudi han passat un interminable seguit d’actors, músics, esportistes, escriptors i altres personatges de la vida social i cultural del país.

A la sala del Palau Robert trobarem tota una llarga sèrie de personatges, la majoria d’ells ben coneguts, que Outumuro ha retratat amb la seva màgica barreja de naturalitat i artifici. Com ell mateix explicava en la visita guiada a la qual vàrem assistir, no es considera un fotògraf trencador, ni tampoc és un fotògraf de moments robats. Més aviat hauríem de dir que és el fotògraf dels “moments treballats”, en les sessions al seu estudi. Com també va indicar, aquesta exposició no és allò que habitualment s’anomena un treball d’autor, és a dir, del fotògraf que tria un tema i el desenvolupa. Tots els retrats pertanyen a treballs d’encàrrec fets per mitjans de comunicació o agències de publicitat, d’entre els quals ha triat aquells que ha considerat més adients. És a dir, que per a ell treball i creació personal són una mateixa cosa.

En aquest sentit, Outumuro és un dels fotògrafs que més ha contribuït a donar un gran nivell artístic a la fotografia de moda. Recordem, en aquest sentit, que el 2009 va presentar “Outumuro Looks”, una mostra del seu treball centrat en el camp de la moda, al Museu de la Indumentària. I allí va néixer la idea que l’actual Museu del Disseny creés un fons permanent amb aportacions dels principals fotògrafs de moda. Fruit d’aquella iniciativa, l’any passat es presentà “DISTINCIÓ”, una magnífica exposició amb part d’aquest fons de la qual vàrem parlar en aquestes pàgines.

Com dèiem, la llista de personatges de l’exposició del Palau Robert es fa interminable i resulta molt difícil assenyalar-ne alguns com a més emblemàtics. Actors com Carme Elies o Eduard Fernández, companys de professió com Leopoldo Pomés o Pilar Aymerich, escriptors com Eduardo Mendoza o Rosa Regàs, esportistes com Xavi Hernàndez o Pau Gasol, cantants com Raimon o Sílvia Pérez Cruz; vaja, que no acabaríem.

Destaquem, en canvi, algunes de les característiques generals de les imatges. Totes elles tenen una il·luminació magistral i una composició clàssica però molt imaginativa alhora. Es percep clarament que el fotògraf aconsegueix, amb la seva empatia, generar aquell clima de confiança que requereix el retrat. Otoumuro diu que, per lluitar contra l’agressivitat continguda en el clic fotogràfic, intenta sempre crear un bon ambient, de fer fotos reposades, buscant la cara més amable del personatge. Certament, el bon retratista ha de ser també un bon psicòleg capaç d’apropar-se a la persona i guanyar-se la seva complicitat. Això és el que, sens dubte, sap fer Outumuro.

Amb una composició simple i sense massa artificis, Outumuro retrata sempre a l’estudi, utilitza gairebé sempre també fons neutres, i fa servir, en algunes ocasions, molt discretament, alguns elements d’atrezzo quan aquests poden ajudar a dibuixar la personalitat del personatge.

La gran majoria són retrats en blanc i negre i només en setze de les vuitanta fotografies utilitza el color. Els formats són diversos, des d’alguns grans retrats, sobretot els que són en color, fins als de dimensions més habituals.

Cal també remarcar la molt bona adequació de la sala en què totes les parets són negres i els retrats, molt ben il·luminats, adquireixen una gran força.

En conjunt, una exposició que farà les delícies dels aficionats a la fotografia, i en particular dels amants del retrat.