El general Basset. L’heroi valencià revolucionari

El general Joan Baptista Basset, heroi valencià de la Guerra de Successió i una icona de l’activisme social actual, va ser protagonista amb l’exèrcit dels maulets de les revoltes populars contra les autoritats borbòniques  i els privilegis feudals que van tenir lloc l’any 1705 al Regne de València, on va ser comandant general de l’exèrcit aliat. Durant el setge de Barcelona, va comandar l’artilleria que la defensava fins al darrer moment.

L’historiador i director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, i el diputat al Parlament de Catalunya per les CUP David Fernàndez van ser els convidats d’aquesta cinquena sessió del cicle de conferències «Herois de 1714», que es va celebrar el passat 6 de febrer a la Sala Moragues del Born Centre Cultural.

Agustí Alcoberro va ser el primer a intervenir per fer-nos un resum de la vida de l’heroi protagonista de la conferència, el general Joan Baptista Basset, enginyer militar nascut a València l’any 1654, fill d’un escultor. A Àustria, Basset va ser oficial de l’exèrcit dels Habsburg i «va participar en la defensa de Viena davant el setge otomà del 1683».

El 1705 Basset va desembarcar a Dénia, «la primera ciutat de la Corona d’Aragó que va proclamar rei Carles III», va explicar Alcoberro, i va oferir als llauradors «la supressió del feudalisme i passar a ser ciutadans lliures si defensaven la causa austriacista». A València, el contingut social de la revolta encapçalada per Basset va motivar que fos detingut pels mateixos aliats, i no va ser alliberat fins que les tropes borbòniques van tornar a ocupar el País Valencià.

Comandant de l’artilleria que defensava Barcelona durant el setge del 1714, Basset va ser empresonat després de la derrota i, en negar-se a servir el règim borbònic, va ser traslladat a una presó de Segòvia on, a causa de la duresa del captiveri, «va arribar a demanar perdó» i on va morir, «com s’ha sabut fa poc», el 15 de gener del 1728.

David Fernàndez, per a qui els Països Catalans «són un territori amb una realitat social, cultural i econòmica comuna», va prendre el relleu a l’historiador i, fent  referència a l’actualitat política, va dir que, «avui, qui més situa en el mapa els Països Catalans és el ministre Wert».

Tornant a la història, Fernàndez va subratllar «el caràcter popular de la resistència» a València o a Barcelona, més enllà de les grans figures en què se sol centrar la historia. «El Fossar de les Moreres també és ple de valencians», va afegir. Més endavant es va referir a Basset com «una víctima de la dispersió penitenciària; em penso que ja m’enteneu…», i va descriure els empresonaments dels austriacistes «com una mena de Guantánamo borbònic».

«Efectivament, la qüestió dels presos tenia molta similitud amb el comportament dels estats imperialistes d’avui», va coincidir Alcoberro, «perquè als catalans se’ls considerava rebels i no eren mereixedors de les lleis de la guerra». Responent a diverses preguntes dels assistents, l’historiador va afirmar que «la historiografia espanyola del XIX va distorsionar els fets i va crear el mite del “reformismo borbónico”», i que, «psicològicament, Espanya està vivint un procés semblant al del 1898».