Dublín, un llibre de records

9.07.2012

Josep M. Castellet i Narcís Comadira a la Llibreria 22 de Girona

 

Tothom sap que el títol no fa la cosa, però hi ajuda. Si James Joyce hagués titulat la seva obra mestra «Ulises» amb aquest «Dublín, un llibre de records» amb què encapçalo aquest article, probablement no hauria canviat res substancial del seu contingut i la gran majoria dels seus lectors haurien continuat llegint-lo com l’obra universal que és.

Tal com deia l’altre dia en Narcís Comadira, al «Girona, un llibre de records» de Josep Pla només li falta el monòleg final per estar a l’altura del llibre de Joyce. Però d’això –en va quedar encarregat– ja se’n cuidarà de fer-ho algun dia en Josep Maria Fonalleras. En l’acte de presentació de la reedició d’aquest clàssic de la literatura catalana –que va tenir lloc en la Llibreria 22– el mateix Comadira comentà: «Es tracta d’un llibre excepcional, un dels millors textos, no en tinc cap mena de dubte, de Josep Pla».

Però, malgrat tot, aquest «Ulises» de Josep Pla encara és vist per molta gent simplement com el que s’exposa en el seu títol sense tenir en compte aquesta dimensió universal, aquesta voluntat literària absolutament reeixida que traspua en totes i cadascuna de les seves pàgines. Xavier Pla –heterònim del gran escriptor de Llofriu– ho recalcà a l’inici d’aquest acte i després en reblà el clau Josep Maria Castellet.

Castellet, que l’any 1952 va escriure una de les primeres crítiques del llibre, expressà la seva admiració incondicional a l’obra de Pla i va citar el capítol en què l’autor descriu les emocions que li produeix el laberint de pedra de la catedral de Girona: «He sentit el pes de les seves pedres en totes les fibres de la meva vida, fins i tot de la meva vida inconscient».
Josep Pla s’amagà darrere de l’artifici de posar el seu llibre en boca d’un altre, no per emmascarar records ni vivències, sinó precisament per poder deixar anar lliurement la seva dimensió literària. Quan Castellet acabà la seva intervenció citant Carlo Ginzburg quan diu allò de «La veritat de la memòria no és la veritat dels fets» vaig pensar que la veritat de Pla és la veritat de la seva escriptura.