Cervera rescata la Passió

La penúltima jornada del 5è Festival de Pasqua de Cervera (del 26 de març al 4 d’abril) coincidia amb el Divendres Sant. Sense desmerèixer la importància de la resta de concerts que es van celebrar aquest dia, una de les cites ineludibles era la que ens va portar fins a l’Església de Sant Agustí de Cervera, on es va preparar un programa d’alçada: les Leçons de Ténèbres pel Dimecres Sant de François Couperin, indiscutible obra mestra del gènere, i la cantata Passio Jesu-Christi de Josep Soler, una partitura essencial per entendre la seva producció i una de les seves creacions més admirables, la qual cosa significa molt en un compositor tan prolífic.

Diguem-ho des de l’inici: la tarda de Divendres Sant ens va infondre grans dosis d’optimisme en un panorama de vegades descoratjador. I això per aquest concert, però també pel 5è Festival de Cervera dedicat a la música catalana en el seu conjunt. Quan diem dedicat és dedicat de debò, fet amb gran dedicació i sense oblidar res, recuperant la baula entre noms il·lustres del passat com Toldrà o Mompou, i realitats més recents i properes. Per això, si el seu cartell ens informa que es centra en la “música clàssica catalana”, no es tracta d’un lema propagandístic sinó d’una realitat, malauradament de vegades heroica, tenint en compte les grans llacunes que encara avui existeixen en la conservació i cultiu del nostre patrimoni musical, cosa que hauria de ser estructural i no extraordinària. En aquest sentit, la labor del seu director artístic Xavier Puig –director i professor de l’ESMUC– és exemplar per moltes raons. Entre elles, perquè el projecte del festival parteix d’una autocrítica tan saludable com poc freqüent. També perquè apunta en la direcció correcta per superar les mancances que diagnostica –tot apostant per la transversalitat amb concerts, audiovisuals, conferències i altres activitats, i per la creació d’un punt de trobada d’intèrprets joves i consagrats, compositors, musicòlegs, editors…–. I perquè tant Puig com tots els que el fan possible, s’hi arromanguen i el defensen amb passió: en som testimonis. Alguns exemples d’aquesta cinquena edició són el rescat de l’oblit de l’obra de Joan Manén (qui a més serveix d’inspiració per a un dels eixos de la cita, la figura del compositor-intèrpret), la invitació de noms consolidats (Joan-Albert Amargós, Magdalena Barrera…) al costat d’altres més joves amb un immediat futur esperançador (Jordi Cornudella, Francesc Guzmán, Carles Marigó…), o la commemoració del 80 aniversari de dos compositors menys presents del que haurien –per la qualitat i la influència de les seves creacions– als principals auditoris del país: Jordi Cervelló i Josep Soler.

Així doncs, el programa del divendres estava marcat per aquest aniversari. La inclusió de Couperin al costat de l’obra de Soler és interessant i no ens sembla gens gratuïta: l’influx del primer sobre el segon es fa notar en diversos aspectes de la seva obra, com és el cas de l’audàcia contrapuntística en L’Art de toucher le Clavecin, i concretament en les Leçons de ténèbres, en la utilització de dissonàncies amb un profund sentit dramàtic o en la preponderància estructural del text, com succeeix en el recitatiu líric amb el text llatí (fidel a les Lamentacions de Jeremies) que segueix als melismes, allargats sobre cadascuna de les lletres de l’alfabet hebreu que numeren els versicles. La filiació estètica de les Leçons amb la Passio de Soler es manifesta també en altres detalls com ara l’ús dramàtic del silenci. Vam poder escoltar una bona versió de l’obra de Couperin; la soprano Marta Matheu va desplegar una brillant paleta de recursos expressius en les dues primeres lliçons a una veu. Marta Infante es va incorporar en la tercera i última amb una sàvia administració dels recursos, mantenint juntament amb Matheu una excel·lent gestió de les dinàmiques, especialment en els llargs melismes, i transmetent amb intel·ligència l’exuberant retòrica couperiniana. La solidesa i discreció harmònica i melòdica del continu que van oferir Oleguer Aymamí i Dani Espasa va resoldre els desafiaments acústics de l’església, fins a on tècnicament es podien resoldre. Com es va fer amb la Passio després del descans, durant les Leçons es projectava el text en català sobre una pantalla col·locada a l’altar. Donada la seva importància i el to dramàtic de totes dues obres, la decisió va ser encertada.

La desolació de la Jerusalem assetjada i destruïda que lamenta Jeremies a les Leçons, és pel cristianisme una al·legoria del desemparament de Jesús, abandonat pels seus deixebles i menyspreat i entregat pel poble, cosa que finalment es concentra en una única interpel·lació sense resposta: “Eloí, Eloí, lamá sabakthani?, que significa: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. Aquest lament de Jesús a la Passio de Soler, que després d’un silenci té el seu ressò en el violoncel i el seu ombrívol diàleg amb la viola, és l’últim fragment cantat de tota l’obra. Per l’evangelista i narrador el compositor empra la veu soprano i per Jesús la veu baríton, que amb el text en llatí Deus meus, Deus meus, ut quid dereliquisti me? (Marc 15, 34) produeix un potent efecte dramàtic. Això no va passar desapercebut per René Leibowitz, qui en un text de 1968 –poc després de ser escrita– la va caracteritzar com “una de les cantates més austeres i dramàtiques” que havia conegut, cosa que portava a veure en Soler “un compositor especialment dotat per a la música dramàtica i l’òpera”. Concebuda sobre una sèrie dodecafònica basada en sis intervals de tritó encadenats per cinc intervals de segona, aconsegueix una gran força dramàtica amb un mínim d’elements, concentrats i reduïts a l’essencial tant en el text (seleccionat per l’autor entre els evangelis de Lluc, Joan i Marc) com en la música. Malgrat el lirisme de molts passatges, l’atmosfera àrida de l’obra està determinada per aquesta presència constant del tritò, ja desplegada en els quatre primers compassos pel solo d’òrgan. D’altra banda, destaca la textura homofònica d’una música al servei del text i en últim extrem, el recitat nu en favor de la claredat del text evangèlic en llatí, que al mateix temps la tenyeix d’un clima de desolació i li atorga una aurèola transcendent.

El compositor despulla a l’intèrpret de tot lluïment personal i el posa al servei del text, gairebé com a comentari, cosa que va ser perfectament copsada pels intèrprets, qui van aconseguir un resultat extraordinari. La disposició a esquerra i dreta de baríton i soprano, sens dubte va contribuir al fet. Amb molt bon criteri, es va decidir que Xavier Puig dirigís marcant simplement entrades i compàs, ja que David Malet, qui havia treballat en la direcció de l’obra, era l’organista. Vam arribar amb el record de l’excel·lent versió gravada l’any 1970 sota la direcció de Ros-Marbà i amb els intèrprets que van participar en l’estrena de 1969 (a excepció del baríton, ja que en l’enregistrament Chico substitueix a Hemsley). I hem de reconèixer i subratllar que la que vam escoltar divendres no només es pot situar dignament al costat d’aquella, sinó que segurament –i salvant les grans diferències que existeixen entre un enregistrament i un interpretació en viu– ens ofereix coses que l’anterior no ens ofereix. No voldriem ser injustos destacant alguns i oblidant d’altres, ja que el treball dels sis intèrprets va ser magnífic. No obstant això, no podem deixar de subratllar alguns punts que individualitzen. La mestria de Malet en l’òrgan i la seva sàvia lectura de l’obra és digna d’elogi i ens revel·la no només un intèrpret de solidesa tècnica sinó un músic integral. Oleguer Aymamí, violoncel i Josep Bracero, viola, van mantenir un gran equilibri tant entre ellos como en el diàleg amb el baríton. El talent de la soprano Matheu va saber posar-se al servei de l’obra gràcies a una notable sensibilitat dramàtica i versatilitat. Menció apart pel baríton cerverí Toni Marsol: va ser un Jesús difícilment millorable, no només pel seu magnífic cabal de veu –beneficiat en aquest cas per l’acústica– i una dicció precisa i cuidada, sinó perquè va saber captar el sentit dramàtic de l’obra i el lloc que havia d’ocupar en ella. En el recitat final, sobre les últimes paraules: Pater, in manus tuas commendo spiritum meum, la intensitat dramàtica de Marsol va encarnar a un Jesús desafiant, molt més escaient a la concepció del compositor que la versió que havíem escoltat. En definitiva, tots ells van abordar amb respecte, rigor i dedicació una obra que estrenada a Barcelona, i interpretada a Alemanya i als Estats Units entre altres llocs de l’estranger, ha hagut d’esperar més de tres dècades per ser escoltada de nou. El resultat és memorable, i posa de relleu una obra condemnada a existir malgrat tot. El mèrit és d’aquests músics, però també d’aquest 5è Festival de Cervera, un far musical català que hem de mantenir, i al que sincerament desitgem lux aeterna.