Rosa Renom: “‘El preu’ és naturalista sense esdevenir realisme barat”

Sílvia Munt adapta El preu, d’Arthur Miller, amb un repartiment excepcional: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom. En una obra que combina la crítica social amb l’anàlisi del més íntim de l’ésser humà, dos germans es troben després d’anys sense parlar-se i analitzen el perquè de les seves decisions, així com el preu que han pagat per prendre-les. A l’Escampa la boira parlem amb Rosa Renom, que interpreta el paper d’Esther.

La trama d’El preu se situa anys després del crac del 29. Tenint en compte que ja han passat uns anys des del començament de la crisi, el públic es pot sentir més identificat amb els personatges?

De tots els autors americans, Arthur Miller és el que més poc ha passat de moda. Potser se li ha de treure una mica la pols, però en aquest cas descriu una situació econòmica que podem reconèixer perfectament. També parla d’altres temes més personals: la família, les relacions entre germans, el preu que paguem per les nostres decisions… És tot molt actual. A més, critica tant el capitalisme com la gent que s’hi apunta, que no sap veure més enllà dels diners. 

Els dos germans que protagonitzen l’obra són radicalment diferents malgrat haver viscut el mateix. Per què?

És una cosa que passa molt a les famílies i té a veure amb la naturalesa de cadascú. Miller planteja si un fa el que fa perquè ho tria lliurement o perquè la seva naturalesa, la seva manera de ser, el fa actuar així. El Víctor, el germà que es queda amb els pares i renuncia a la seva carrera, ho fa perquè vol o simplement perquè és més compassiu que l’altre germà?

El teu personatge, l’Esther, sembla que es fascina amb el Walter, el seu cunyat, que és totalment oposat al marit.

La seva vida manca de llum i bogeria, i el seu cunyat és aire fresc per a ella. Tot i així, s’estima el marit. Porten tants anys junts que són amics. En una època en què tot canvia i en què el més modern és divorciar-se, és maco explicar que hi ha parelles que poden estar juntes molts anys i resistir moments molt durs.

L’obra parla de la llibertat. Pretén arribar a alguna conclusió?

Només vol que en parlem sortint del teatre. Durant l’obra, vas donant la raó a diferents personatges, depenent del moment. I és que tothom té les seves raons per actuar com actua. El que vol l’autor és que les discutim, però ni jutja ni es posiciona.

Algunes obres de Miller tenen relació amb les seves experiències personals. Aquesta també?

Aquesta obra la va escriure quan s’acabava de separar de Marilyn Monroe i la influència d’aquest fet es pot intuir en alguns moments. Tots els autors posen part de si mateixos a les seves obres, però sembla que a vegades la gent vol veure més coses de les que realment hi ha. Alguns m’ha preguntat si el meu personatge és la Marylin, i de cap manera!

Pel que fa a la direcció, ha estat més fàcil que l’hagi dirigit una actriu, com ho és Sílvia Munt?

Quan els directors han sigut actors es nota molt perquè saben de què parlen, no et demanen impossibles. La Sílvia és molt treballadora i detallista i no se li escapa res. Sap molt bé com ha de conduir-ho tot.

Ha volgut modificar gaire l’obra original?

No s’han fet gaires canvis, només s’hi ha tret la pols. Hi havia fragments que al text original es repetien constantment. Ara el públic capta les coses amb més facilitat, no cal repetir el mateix tota l’estona per fer-se una idea de com és un personatge. La Sílvia ho ha volgut fer tot més directe. El que no volia de cap manera és que fos un melodrama de llàgrima fàcil. La clau de l’obra és que té punts naturalistes sense esdevenir realisme barat, sempre hi ha una estilització.

Finalment, si haguessis de destacar el millor de l’obra, què seria?

Que ens ho passem molt bé fent-la i això ho transmetem! A més, parla de situacions que tots hem viscut i amb les quals podem sentir empatia. Tots els personatges són persones amb ferides, supervivents que han pagat un preu, però aquestes situacions dramàtiques s’equilibren amb les dosis justes d’humor.