Manel Rodríguez-Castelló presenta ‘Estranyament’ a Barcelona

13.09.2014

Aquest dimarts 16 de setembre a les 19.30h l’Espai Vilaweb acull el poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló, que presenta el seu nou llibre, Estranyament (Edicions 62) guanyador de la darrera edició del prestigiós Premi de poesia Ausiàs March de Gandia (2013). El grup pètic Reversos organitza aquest acte. Jordi Llavina va conversar amb l’autor arran de la publicació del llibre.

 

   Manel Rodríguez-Castelló | © Amadeu Sanz

 

Rebre un nou llibre del poeta Manel Rodríguez-Castelló és un motiu d’alegria, per als amants de la poesia. El que presento avui és un llibre mesurat, complex, de molta vida viscuda i passada pel garbell de la reflexió; fet d’ulls atents a la bellesa del món, però també receptius davant el dolor dels altres. Solidari amb el dolor i amb les circumstàncies d’altri.

Té un títol polisèmic: Estranyament (Edicions 62). Si més no, no és pas un títol unívoc, perquè aquest estranyament pot ser més agut (estranyament) o més esdrúixol (estranyament), pot ser substantiu o adverbial… La vida, també, és clar, pot ser una cosa o l’altra, i encara moltes més. I els versos de Rodríguez-Castelló reflecteixen aquesta vida. O, més ben dit, en duen a la pàgina un reflex artitzat.

JLL: Primer de tot he posat un tema de Gwendal perquè el cites en un dels poemes. Feia molts anys que no sentia la música d’aquest grup, que m’havia acompanyat molt durant els vuitanta…

MRC: Com alguns altres detalls del llibre i del poema-secció que esmentes, Suite per a Andrea, això és estrictament autobiogràfic. La música d’aquest grup li encantava a la meua filla i sempre em demanava de posar-la de camí a Alcoi (des de València). Ella en deia “la cançó del gegant”, per la imatge de la portada del disc. El cas és que relacione l’alegria de la música celta amb aquests viatges en cotxe pel país i amb la innocència i tendresa de la infància, que sovint feia de contrapunt a les meues tristeses i desistiments.

JLL: Manel, l’estranyament, ¿tant pot ser substantiu com adverbial? Sigui com vulgui, però, ¿hi pot haver poesia sense estranyament, sense admiració, sense preguntes?

MRC: Com sovint en la meua poesia, i en la poesia en general, la polisèmia, una certa ambigüitat, és una font notable de suggestions, de paradoxes, d’ironia… Recorde unes paraules de Rafael Sánchez Ferlosio a propòsit de l’aprenentatge. Deia que no podia haver-ne sense un cert estranyament, extrañamiento en deia ell, és a dir, la necessitat d’eixir d’un mateix per poder observar el món, per aprendre.

JLL: “Vivir es extrañeza”, diuen uns mots de Gamoneda, que fas servir com a encapçalament. Vet aquí, no?…

MRC: En castellà la polisèmia queda més diluïda amb aquestes dues paraules, extrañeza i extrañamiento, que connoten coses distintes. En català podia haver optat per estranyesa però hi hauria perdut el matís primer, el d’estranyament (que en canvi, inclou el primer). Resumint-ho molt, hi ha un estranyament inherent a la manera com entenc l’exercici poètic. L’ús del llenguatge poètic, que sempre s’interroga a ell mateix, que sempre busca els límits del que es pot dir, produeix per força un primer estranyament, una sorpresa, una manca d’identificació amb allò que es diu. Hi ha després les circumstàncies històriques i espacials, geogràfiques, com a individus que pertanyem a un poble, hi ha la duresa, l’absurd i la distància que ens imposen aquests temps que estem vivint.

JLL: El primer poema ja és, em sembla, tota una declaració de principis. I hi fas servir dues paraules, dos conceptes, que crec que són fonamentals: almosta i exili. És a dir: allò que conforma una mesura humana (el que ens cap amb dues mans juntes) i allò a què, a voltes, ens obliga el destí: a marxar…

MRC: Efectivament, l’almosta és el símbol de la cosa que abasta la mà, petita, essencial, la memòria, allò que conservem malgrat l’exili. I aquest és una condició universal que afecta cada colp més masses de gent que s’hi veu empesa, però també es produeix a l’interior del propi país com en el cas del País Valencià. En el poema que cites, “Ran de terra”, es tracta més aviat d’un exili “voluntari”, de la decisió de voler restar al marge del desgavell per recuperar les coses més autèntiques, l’essencial que simbolitzen “els cabell d’arrel de l’estimada” del final. La veu plural ja hi ha esdevingut la individual. Un exili del “seu” món per reconstruir el “propi” entre la gent que demana a la vida altres coses, una dignitat civil, unes autenticitats. És un no a tot un estat de coses.

JLL: Hi ha, sobretot en els poemes d’aquesta primera part, el desig de preservar les paraules… El tresor de la llengua.

MRC: S’hi parla també d’una “almosta de paraules”, que és una identificació poètica entre la llengua i la terra. Les coses essencials i els mots amb què les diem: sègol, fusta, pedra, argila, sarment, oli, espart… El primer exili que ens imposen comença en la manipulació i destrucció de les paraules, i això és una al·lusió clara a la realitat socilingüística del País Valencià.

JLL: Ajuntem, ara, dos neguits expressius: poesia i amor. Escrius: “L’amor naix en el llot de les paraules / i en l’humus del desig inventa alfabets de roses”. Aquesta és una obra dura, en molts moments. Però una obra el missatge de la qual confia, encara, en l’amor: “l’amor que combat la boira enterca”…

MRC: Els versos que cites pertanyen a “Poema d’amic i amat”, que fou escrit en ocasió del casament d’un germà meu i el seu amic escocès. És un diàleg entre dos amants a través del temps i en/amb els paisatges que van recorrent. Front a la maldat i estupidesa del món hi ha aquest amor com una conversa sostinguda en el temps, plena de respecte, complicitat i tendresa. Crec que al final això pot donar sentit a una vida. Aquest tipus d’amor, generós, viscut en plenitud i lliurement, és un recer però també una força que ens fa comprendre més bé el que ens envolta.

JLL: Arrelament i memòria: en fas, també, motiu de poesia. Motiu vertebral, en diria, de la teva poesia…

MRC: Així ha estat, crec, des del principi. La memòria, en la vida i en la poesia, és tant una convicció com una tendència del meu caràcter, vull dir que la considere part indestriable de l’existència humana i del treball poètic. Arbre, arrel i tot de paraules que hi remeten, des del punt de vista personal i també col·lectiu, apareixen molt en els meus poemes. En tensió, no cal dir-ho, amb l’oblit, amb l’estranyament entès com a possibilitat de partir de zero, almenys teòricament, per evitar el perill de la repetició i la inèrcia. La memòria, doncs, com a rastre que hem de seguir per no perdre’ns, una memòria recreada voluntàriament en els seus aspectes essencials.

JLL: Hi ha uns versos d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, el fill del forner, que em semblen molt programàtics: pel que hi dius, per la manera com ho dius, per la figura homenatjada…

MRC: Aquest poema, “El fill del forner”, està tramat també com una conversa entre dos personatges anònims. M’interessava començar amb una imatge quotidiana, una situació col·loquial, tot i que el poema va estilitzant-se i acaba sent, si vols, una mica programàtic, de revindicació del poeta i de la seua tasca civil, el seu esforç de memòria i rebel·lia

JLL: La segona part, “Suite per a Andrea”, és un seguit de poemes amb una idea unitària: el viatge de la vida. Però, en aquest cas, tu parles d’un viatge en cotxe…

MRC: Ho expliquen alguns versos de la “Suite”. Hi he viatjat molt, en cotxe, i sempre m’ha cridat l’atenció la dialèctica que s’hi estableix entre el dins i el fora, entre el proper i el llunya, entre present-passat-futur. Ja t’he comentat que quan l’Andrea era xicoteta viatjàvem molt en cotxe. És una memòria compartida que articula les paraules que volia dir-li, el punt de complicitat perquè hi brolle la màxima sinceritat, les poques coses que he après en aquesta vida…

   Manel Rodríguez-Castelló | © Amadeu Sanz

JLL: Poema de benvinguda als fills i de comiat dels pares, en realitat…

MRC: És el que tema del cotxe, com a canvi i permanència, connecta molt bé amb la memòria del meu pare. Hi ha, d’una banda, el fet que ell va morir uns mesos després de nàixer l’Andrea; però el primer cotxe en què vaig anar i sentir tot això que et deia el conduïa ell, per les carreteres del país, la majoria de les voltes anant a visitar algun pacient, d’altres cap al lloc d’estiueig a La Marina. Els primers poemes també els vaig escoltar, recitats per ell, al cotxe. I se’n sabia molts, en castellà.

JLL: A banda tot el que hem dit, em sembla que una de les coses més atractives del llibre és el que suggereixes amb el títol, o, encara més, amb el títol d’un dels poemes programàtics, en aquest cas de la tercera part: “Matèria d’estranyament”: la vida sempre ens sorprèn, i l’únic que és segur és que el temps corre, i ens desmadeixa…

MRC: Aquest poema pertany a la secció tercera, “Punts de fuga”, que potser és la més “estranya”, sobretot per a qui no conega la meua obra anterior. De fet enllaça perfectament amb “Ucronies”, del llibre Humus. És una reflexió sobre el temps i sobre la poesia com a antídot contra ell, com a “ucronia”, una forma d’abolir el temps. La paradoxa és que la poesia és temps i alhora el dissol en una mena d’atemporalitat.

JLL: La poesia autèntica, ¿apunta sempre al silenci, hi mor?

MRC: El silenci és una de les abstraccions més belles que han inventat l’home i la poesia, però de fet només existeix la nostra sordesa. En termes estrictament poètics, el que fa això que diem silenci és pautar-la, limitar-la, deixar-la respirar, donar-li substància. Crec que l’antònim de la poesia no és el silenci, que n’és part essencial, sinó el soroll. I això val també per a la paraula i el món.

JLL: ¿Per què se n’escriu, de poesia, Manel?

MRC: Supose que per un munt de raons personals i col·lectives: per combatre l’estupidesa, per buscar sentit al món, per preservar la memòria, per exercitar la sensibilitat i el pensament, per no morir de fàstic, perquè és la vida, per recitar-la a cau d’orella o enmig de la plaça, perquè no serveix per a res…

JLL: ¿D’on neix, la flor de la poesia?, et preguntes. “¿De les escombraries de l’ànima?”

MRC: De tant en tant em surt l’home més abatut i pessimista, o el menys idealista, i m’espolse versos com aquest, i no vull posar-los altres regnes que les de la forma que busquen. De tant en tant va bé sacsejar les conviccions i les consciències, mostrar la foscor de la manera més despullada. Aquest poema del desamor fou escrit en un poblet bretó que es diu “Ploueren”, d’ací el títol (que no és cap perfet simple d’un verb inexistent!).

JLL: La reflexió sobre el fet d’escriure’n ocupa molts versos, precisament…

MRC: De tots els oficis artístics, l’escriptura, que treballa amb la matèria de les paraules, i sobretot la poesia, és l’única que es pot interrogar sobre la seua naturalesa. És la capacitat metalingüística de les paraules, la principal font de l’estranyament. Això si un no ho dóna tot per sabut i prefereix caminar sense preguntar-se sobre el sentit i naturalesa del seu viatge. Qüestionar-se el llenguatge amb el llenguatge és un risc, perquè pot cansar el lector, ser redundant i abocar als cercles vicioses, però un risc que s’ha de córrer si som mínimament exigents i volem avançar.

JLL: Hi ha alguns topònims importants, en el teu llibre. Primer de tot, el de Palestina, al qual dediques un poema…

MRC: He viscut tota la vida amb aquesta terrible música de fons de Palestina, com a tragèdia i també com a esperança, per això el poema és tant una cosa com l’altra. Aquests conflictes enquistats, que provoquen tant de dolor, són una vergonya per a la humanitat. Me’l va impulsar la darrera invasió de Gaza de l’exèrcit israelià. Allò va ser una altra massacre impune.

   Manel Rodríguez-Castelló | © Amadeu Sanz

JLL: Però també el d’Angus. Explica’ns-en alguna cosa, d’aquest segon.

MRC: Aquesta és una regió d’Escòcia, entre Edimburg al sud i Aberdeen al nord. És un país de turons suaus i cels immensos, de fred, soledat, a la vora de la Mar del Nord. Hi vaig sovint perquè un germà hi té casa. La “Seqüència d’Angus” a què et refereixes consta de set poemes escrits entre el 30 de desembre de 2012 i el 5 de gener de 2013, a raó d’un poema per dia en forma de seqüència narrativa sobre la memòria, l’amor, la soledat, el coneixement, la mort i d’altres coses.

“Tenir a mà la clau de l’alegria,
el foc i la tendresa. I que per les portes
mal tancades no hi entre el vent ni el fred”

 

Entrevista a Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament. Realitzada per Jordi Llavina i enregistrada el diumenge 16 de febrer de 2014 al programa L’última troballa, de la Xarxa Ràdio.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Oh, quin greu em sap no haver-me assabentat que en Manel venia a Barcelona a presenta el llibre! M’hauria agradat molt sentir-lo, que sempre diu coses interessants. Aviseu a la propera! Mentrestant, gràcies per aquesta entrevista!