Gener Gonzalvo: “Durant el franquisme, Poblet no existeix per a Catalunya”

Gener Gonzalvo i Bou va néixer a Barcelona l’any 1958, encara que per la branca materna era originari de l’Espluga de Francolí. Nebot del monjo i organista de Poblet, el pare Jordi M. Bou, es va llicenciar en història medieval per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tesi de llicenciatura, presentada el 1984, portava per títol Pau i Treva a Catalunya. Orígens i descabdellament fins a Jaume I i va ser dirigida pel Dr. Frederic Udina. Va morir el passat 24 de gener. El proper dissabte 11 de febrer a les 18h tindrà lloc un acte d’homenatge en honor seu a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell a Tàrrega.

Arxiver de professió, ha treballat a la Xarxa d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, concretament a Tàrrega (1986–2004), Lleida, Reus (2007) i Tarragona (2008–2014). L’any 1985 va obtenir una beca del Centro Superior de Investigaciones Científicas per estudiar la Cancelleria Reial el 1209, durant el regnat de Jaume II, i una altra, també el 1985, per investigar la paleografia notarial de l’any 1316 a l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona.

Josep M. Grau: Per què et van interessar les Constitucions de Pau i Treva? Quina és la seva singuralitat i importància?

Gener Gonzalvo i Bou: Quan el professor Frederic Udina em proposà de fer la tesi de llicenciatura i estudiar els trenta textos de Pau i Treva conservats, amb l’impuls donat a la institució per l’abat Oliba a Toluges, al Rosselló, el 1027, i fins a la seva evolució final amb Jaume I, el 1257, vaig adonar-me de la gran importància constitucional en la llavor de les potents corts de Catalunya i en la restauració d’una autoritat pública, entre d’altres factors socials i econòmics. El seu origen fou clerical: dirigia el moviment el ferm bàcul de l’abat Oliba, que convertí el monestir en un gran centre de cultura i en el primer panteó de la casa de Barcelona. Tots eren llavors de la formació de la nacionalitat catalana, sens dubte. I fou en la seva diòcesi d’Osona, el 1033, on els estatuts de Pau i Treva tingueren un impacte notable.

Tanmateix, passats els primers decennis d’ignomínia, on el feudalisme, en un segle XI sense autoritat ni ordre públic, escampà arreu tota mena d’abusos i sofriments, s’esdevé el renaixement, encara que tímid, però en continu creixement, de l’autoritat laica. D’aquesta manera, el comte de Barcelona Ramon Berenguer I, acompanya el bisbe de Barcelona a l’Assemblea tinguda lloc a la catedral de Barcelona: bisbes i comtes dialogant, pactant, acordant. Vet aquí els fonaments de la Cort General de Catalunya, una de les nostres grans institucions nacionals. Si esguardem el segle XII, el ressorgiment del govern el porta a la pràctica el comte Ramon Berenguer III, autor dels Usatges de Barcelona, restaurador de la seu metropolitana de Tarragona, amb el seu conseller, l’arquebisbe Oleguer, l’aparició del nom “Catalunya”, el nostre país. El pas final el donaria Alfons el Trobador, el qual, a Fondarella, al Pla d’Urgell, donaria el definitiu cop d’estat: en unes corts ja oficioses, proclamaria “la pau del rei”. Comencen les constitucions, que cada nou monarca havia de jurar.

El monestir de Poblet és un referent en la nostra història nacional. Aprofitem prou el simbolisme del lloc d’enterrament dels dels nostres comtes-reis?

Poblet fou un dels baluards fonamentals per a la consolidació de la catalanitat de l’anomenada Catalunya Nova. Aquell terreny insegur fou incorporat a l’obra dels comtes de Barcelona. El comte Ramon Berenguer IV, que havia conquerit Tortosa i Lleida el 1148 i 1149, les grans ciutats musulmanes a Catalunya, demostrà ser un bon estadista i estratega en posar en marxa un extens pla de repoblació, de nous conreus i nova ramaderia. Va planificar en aquell terreny tan bell de l’hortus populeti la vinguda de monjos de l’abadia de Fontfreda, del país germà d’Occitània, per a bastir-hi un monestir cistercenc, que en aquell moment detentaven l’avantguarda en noves tècniques agrícoles i ramaderes. Fou el moment d’associació amb Aragó, encara que catalans i aragonesos, en els segles a venir, no s’aveniren mai.

A la mort del comte fundador de Poblet es portà a enterrar al cordó umbilical de la nissaga: el monestir de Ripoll, el qual va arribar a tenir la biblioteca més brillant de l’Europa cristiana. Ripoll i Poblet, units pels comtes de Barcelona: s’anava dibuixant el nervi de la nostra nació. La catalanitat de Poblet anà en augment amb el pas dels anys. Alfons el Trobador, ja a les acaballes del segle XII, va poder veure l’acabament de l’església, en el més que notable estil cistercenc. Però serà sens dubte amb Pere III, al segle XIV i sota el bàcul de Ponç de Copons, gran abat constructor (1316 – 1348), que manà escriure una còpia de la Crònica de Jaume I, que s’arribarà a una fita molt important. Devem al rei Pere la construcció dels panteons reials, un dels grans símbols de poder de la dinastia de Barcelona. Vuit reis acabaren per ser enterrats allà. Fou fet pels millors escultors del país.

També, Pere III va bastir a Poblet una formidable muralla de 14 torres, amb les imponents Torres Reials, símbol del tremp de la catalanitat d’aquell valent monarca, que va posar al bell mig de les dues torres un bellíssim escut dels quatre pals, a més d’assenyalar el bastiment del palau reial del rei Martí I. És un bellíssim palau en gòtic flamíger, i tràgicament inacabat el 1410. La malastrugança rau en el fet que amb el rei Martí s’extingia la fecunda dinastia del casal de Barcelona, que Guifre el Pelós, en un llunyà segle IX, instaurà a Ripoll.

I un aspecte poc remarcat: la catalanitat dels monjos. Sense anar més lluny, i a les portes de la desaparició, a finals del segle XVIII, el rei introduí a la força un abat gallec: Agustín Vàzquez de Valera. Tingué l’ocurrència de canviar la litúrgia al castellà, i l’oposició dels monjos fou tan forta que fou destituït.

La desamortització del 1835 suposa un cop dur per al monestir. Com es recupera la memòria?

Des que el ministre Mendizábal s’emportà de Poblet l’únic que l’interessava (els arxius, per saber les propietats que hi constaven i posar-les a subhasta, i deixant com aquell qui diu la clau al pany del cenobi), les ferides, evidentment, han sigut molt grans, algunes irrecuperables. Han estat molts anys d’abandonament i espoli sistemàtic d’aquest gegant cistercenc i bastió de Catalunya. Tanmateix, la memòria, per al poble de Catalunya, d’un gloriós passat, fa que, d’ençà el 1870, amb la Renaixença, Poblet torni a ser un referent recuperat per a la catalanitat: se succeeixen els aplecs corals, sardanistes, castellers, excursionistes i, a finals del segle XIX, importants concentracions catalanistes. A la fi, el 1930 es crea el Patronat de Poblet, presidit per Eduard Toda i Güell, reusenc, diplomàtic, arqueòleg, bibliòfil i que estimava Poblet gairebé que diríem amb bogeria. Fins a la seva mort el 1941, portà a terme una multitud de tasques sorprenents; des del salvament de les parets mestres del monestir, fins a la recuperació materials històrics i artístics. El 1935 —centenari de l’abandó— va col·locar una gran senyera dalt les voltes del temple, i féu nombroses accions de propaganda. Ell féu retornar Poblet a les seves essències històriques i nacionals.

Com valores la restauració monàstica?

El 1940 retornen els monjos cistercencs, ara d’Itàlia, però amb un tarannà que dóna l’esquena al català i comença una altra travessa del desert: Poblet cau a les urpes de falangistes, carlins i d’altres races militaristes, fins que Francisco Franco, el 1952, espanyolitza el lloc i restaura el panteó reial, però llegit com unes dinasties igualment espanyoles. Durant el franquisme, doncs, Poblet no existeix per a Catalunya. Hem d’esperar els anys vuitanta i noranta, quan, amb l’abadiat de Maur Esteva, recentment traspassat, es porten a terme algunes fites que ens tornen a recordar el que realment és Poblet. Així, es restaura l’imponent palau de l’Abat. També té lloc la imponent restauració del cimbori, del segle XIV, i el retornat president de la Generalitat, Josep Tarradellas, cedeix al monestir el seu immens arxiu. També s’aconsegueix que Josep Pla estigui durant un any a Poblet, per redactar una guia pobletana.

Vas col·laborar amb l’historiador i monjo Agustí Altisent, autor de la reconeguda Història de Poblet. Quins records en tens, d’ell?

Deixa’m comentar-te una anècdota de la seva primera obra cabdal: la Història de Poblet, editada el 1974, quan jo era molt jovenet. Puc recordar la taula de treball del pare Altisent: era enorme, encabida en les dependències de la impremta moderna, i era realment un espectacle veure treballar aquell home enmig d’una muntanya de documents, microfilms, llibres, opuscles, etc. Jo vaig treballar amb ell més endavant, durant la confecció del primer volum del Diplomatari de Poblet, editat l’any 1993. És una d’aquelles obres de referència que no passaran mai, i sempre estarà a disposició dels investigadors a les principals biblioteques i arxius del país. En acabar la feina, també vam deixar llest el segon; és incomprensible que a hores d’ara no s’hagi pubicat. El mateix passa amb la Història de Poblet, que fins al 2015 no ha estat reeditada i revisada una segona edició, a cura de la coautora Maria Bonet (Universitat Rovira i Virgili) i del monjo pobletà Octavi Vilà. L’espera ha estat llarga, però pel que he pogut veure, és una molt bona feina.

Molts arxius de monestirs de Catalunya són a Madrid (Archivo Historico Nacional). Com és que sols hem reclamat la documentació confiscada durant la darrera Guerra Civil (la que era a Salamanca) i no fem reivindicació, per exemple, dels arxius monàstics de Poblet i de Santes Creus?

A l’Arxiu Reial de Barcelona (actualment mal anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó), a l’època dels fets del Mendizábal, hi havia un gran arxiver: el reusenc Pròsper de Bofarull. Ell es mobilitzà per tal que els arxius dels monestirs catalans suprimits restessin a l’arxiu reial; ho aconseguí en els casos dels arxius de les comarques de Barcelona i Girona. Tanmateix, no va poder retenir els tres arxius més grans: els dels monestirs de Poblet, Santes Creus i Escaladei. El tema és més complicat del que sembla. Per exemple, en el cas de Poblet, els documents pobletans, per llei, passaren a ser propietat estatal. En definitiva, era l’únic que interessava a l’Estat; les finques que tenia Poblet, ara de l’Estat, amb què volia fer negoci amb una gran suhbasta, però el procés va fracassar. És clar, amb aquell gran embalum documental, a Madrid es creà l’Archivo Histórico Nacional. Cal dir que únicament Eduard Toda féu gestions pel retorn de l’arxiu. Ara Poblet tindria més força. Jurídicament s’ha restablert la comunitat monàstica i guanya pes el fer les gestions per a un possible retorn, ni que fos en cessió en dipòsit. Si tinguéssim aquí el grandiós arxiu pobletà, la recerca sobre el monestir i d’altres temàtiques faria augmentar considerablement la consulta, i anirien a Poblet molts estudiosos.

En la restauració del monestir de Poblet la figura d’Eduard Toda ha estat cabdal. Se’n valora prou l’aportació?

Mira, d’estudiosos d’en Toda en som quatre o cinc, la majoria de Reus. Hem arribat a la conclusió que per molt que fem, no tenim remei. En el cas de Poblet, quan Toda s’hi va instal·lar, el 1930, aquell home que era moltes coses alhora, però sobretot un “fanàtic” o “enlluernat” per Poblet, al cap d’uns anys, un periodista de Barcelona li preguntà: “Escolti, a Poblet, que més ha fet vostè?”. I ell va respondre: “Desenrunar”. I aquesta acció d’emergència fou el que salvà les parets, arcs i finestrals dels grans edificis pobletans. En l’abandonament de Poblet era perillós circular-hi. Estava tot quiet, quan de prompte queia estrepitosament un pany de paret, o un fragment de la cuina, o qualsevol lloc. Aquell home arribà a mobilitzar 150 obrers. Amb els ajuts oficials i del gran mecenes Lluís Plandiura, més o menys anaven arribant les mesades. La figura d’Eduard Toda ha caigut en un silenci sepulcral. És una autèntica vergonya. Aquí no tenim prou espai per desgranar una autèntica llegenda; fou l’home que salvà l’edifici i que propicià la tornada de cistercencs al monestir.

Properament tens previst d’editar una monografia sobre la història gràfica de Poblet. Com és que fins avui ningú no s’havia posat a fer-la, atenent la gran quantitat d’imatges?

Doncs no ho entenc gaire, ja que, com bé dius, de material, no és que en manqui, sinó que jo diria que en sobra per tot arreu. Alguna cosa va començar a publicar l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, però nosaltres hem traçat un itinerari de les estances gràfiques i del monestir, però com que és una història visual de Poblet, els textos dels peus de fotografia són complementaris; em fa molta il·lusió.