Woyzeck torna a la Sala Beckett

Woyzeck, el segon espectacle d’hivern de Parking Shakespeare, que es va representar la temporada passada a l’espai Palo Alto, torna a Barcelona. I ho farà a la Sala Beckett on s’hi estarà des d’aquest dimecres dia 17 fins el 5 d’octubre. Una adaptació brillant de la coneguda obra de Georg Büchner que, de ben segur, farà guanyar el premi Butaca a Carles Gilabert.

Woyzeck és un retrat de la naturalesa humana, la història de la deshumanització i camí a la bogeria d’un soldat pressionat (o manipulat) per la societat que l’envolta. Un text inacabat però imprescindible dins la literatura alemanya. La versió de Marc Rosich és un aiguabarreig d’aquesta i altres peces curtes de Georg Büchner i, tot i així, aconsegueix captar i mantenir l’essència de l’obra i alhora fer-la més digerible. Rosich ha optat per evidenciar que el drama existencial del protagonista és el d’un proletari qualsevol i fer, alhora, una metàfora de la pressió dels treballadors actuals. A pesar de l’obligada fredor de l’espai, estem davant d’un espectacle amb ànima que et toca, et colpeix i fa que te l’emportis a casa.

La filosofia de Parking d’Hivern és, com a l’estiu amb les comèdies del bard, prescindir de pràcticament qualsevol escenografia o element artificial. I com succeeix amb el parc del Nord; que ja sembla fet per representar-hi Shakespeare, no podem imaginar un context millor que la sala Beckett per aquest Woyzeck. El centre del muntatge, doncs, són els personatges. La vida de tots ells transcorre miserable sota l’atenta i innocent mirada del fill de Woyzeck (un encertat Pep Garcia Pascual) i la incessant cançó de bressol que ens canten una vegada i una altra i una altra. Una elecció molt intel·ligent per part de Rosich, ja que no només serveix de contrapunt a la duresa de les al·lucinacions que pateix Woyzeck, sinó que, com la societat, ens bressola fins a la fi.

El principal encert, és, però, el protagonista. Carles Gilabert ens regala un Woyzeck tremendament humà que es mou, constantment, entre l’alienació, la bogeria, i la lucidesa de qui sap que no escriurà el seu final. “Penses massa, Woyzeck” li adverteix el capità. I ell corre, corre d’un lloc a l’altre, de nit i de dia, com si així pogués escapar, com si no fos un hàmster dins la gàbia de la societat.