Plácido, Mohammad i Melilla a Terrassa

El teatre contemporani surt al carrer, dóna veu a qui no en té, es converteix en document, documental i mirall de l’actualitat. Al TNT també hi hem vist espectacles que prenen la realitat com a material de partida, que traslladen les mirades d’aquells que normalment no veiem al centre de l’escena, que reflexionen en veu alta sobre la guerra, els refugiats i les migracions. Aquesta és la tercera i última crònica d’Oriol Puig Taulé.

La ciutat és una escenografia, nosaltres som els figurants

Plácido Morales era un home que vivia al carrer, a Barcelona. També escrivia els seus pensaments, i ara existeix aquest compte de twitter on diverses persones que viuen o han viscut al carrer escriuen allò que els ve de gust. Plácido Mo #Terrassa és la primera creació de l’actriu Magda Puig, un recorregut guiat per la ciutat egarenca. Ha rebut l’assessorament artístic de Judith Pujol i Ricard Soler, directors artístics de la companyia Obskené, i el segon és el guia mut de la visita urbana. El punt de partida és al Teatre Principal i els espectadors, provistos d’auriculars, assisteixen a una visita guiada sobre les condicions de vida d’aquells que viuen al carrer, a Terrassa. Sentim les veus i les reflexions de l’Itam, el Mohamed i el Nino, en un muntatge creat amb col·laboració del centre d’allotjament d’urgència i acollida nocturna Andana i la Creu Roja.

El fet de formar part d’un grup ens converteix automàticament en éssers socials, però si tots portem uns auriculars posats la col·lectivitat es converteix en un conjunt d’individualitats que caminen en silenci pels carrers de Terrassa. Baixem pel carrer de Sant Pere (Home, street home) i de seguida ens adonem de quina és una de les necessitats bàsiques de la gent que no té casa: poder fer les seves necessitats. Amb les nostres ciutats actuals plenes de bars amb serveis “exclusius per a clients”, aquells que no es poden permetre un cafè amb llet es veuen obligats a solucions més imaginatives, com poden ser les biblioteques municipals o els lavabos públics del Parc de Vallparadís. La visita guiada ens fa sentir les veus dels qui normalment no veiem, dels invisibles, i al mateix temps ens fa mirar la ciutat d’una altra manera. Els creadors de l’acció han fet subtils modificacions a una agència de viatges o als cartells de les pel·lícules en exhibició al Cinema Catalunya, però la gràcia d’aquest tipus d’intervencions artístiques és que la nostra mirada ja es posa en estat d’alerta, i per tant podem llegir qualsevol estímul segons els paràmetres d’allò que estem experimentant.

A la Plaça Vella veiem un ésser groc assegut en un banc, invisible als ciutadans que segueixen fent la seva vida, una taca de color fluorescent que podríem ser qualsevol de nosaltres. Pugem a un autobús (Bus, sweet bus) i amb la comoditat de la cadira i l’escalfor del motor entenem perfectament la dona que ens explica que passa hores recorrent la ciutat en aquest mitjà de transport, fins que el conductor la fa fora. A l’arribada a Vallparadís, a sota d’un pont ens espera una plata d’ensaïmades amb una espelma encesa, ens dónen un mapa perquè els foranis sapiguem retornar al centre i passem per sobre de l’estoreta on hi posa Home, go home. Projecte honest, ben realitzat i totalment exportable, Plácido Mo #Terrassa fa que, almenys durant uns dies, mirem la gent que no té un sostre d’una altra manera.

Em dic Mohammad Bitari i no sóc un refugiat

Del carrer tornem al Teatre Principal, però aquest cop pugem les escales fins a la cúpula, on trobem un home, Mohammad Bitari, que ens interrogarà sobre els discursos i paradoxes al voltant de la “crisi dels refugiats”. D’origen sirià-palestí, Bitari és periodista i escriptor i, entre d’altres feines, ha sigut el gerent d’un teatre al Líban. Sous la plage és una conferència, una acció teatral i sonora on un refugiat “atípic” (segons els nostre paràmetres mentals) (o els dels mitjans de comunicació) reflexiona sobre una crisi que no és una humanitària, sinó política, i no dels siris sinó dels europeus. La composició sonora és de Gerard Valverde, i la direcció i dramatúrgia de Marc Villanueva: els dos creadors treballen des del respecte més absolut i amb una honestedat brutal.

Bitari explica, en un castellà perfecte (viu a Sabadell), en àrab i en anglès, com ell va arribar en avió i la seva música preferida és la Pavane de Gabriel Fauré. Ja ho hem dit, no és un “pobret” refugiat com els que veiem a la televisió, sinó algú amb veu i mirada pròpia. També és el performer que activa el dispositiu escènic dissenyat pels dos creadors: una sèrie de sis reproductors de CD i monitors de televisió, que anirà activant i desactivant, creant una coreografia contínua de passos i viatges amunt i avall. També, microcàmera en mà, Bitari ens ensenya la ruta que l’ha portat aquí, no perquè ell l’hagi fet sinó pels esdeveniments polítics i socials dels darrers anys: des de la dimissió de Hosni Mubarak a Egipte com a conseqüència de la primera Primavera Àrab, passant per la França del maig del 68 i Charles de Gaulle (que no va dimitir), al Berlín cool que mostra un publireportatge de la Comunitat Europea sobre l’Àrea de Schengen, que permeten que el Thomas (imaginem que alt, ros i amb ulls blaus, naturalment) circuli per Europa lliurement, “pràcticament despullat”. El recorregut segueix per la França de Marie Le Pen declarant la guerra al fonamentalisme islàmic després de l’atac terrorista a Charlie Hebdo, amb Nicolas Sarkozy i François Hollande coincidint en la seva declaració de guerra, fins a la presó de Damasc (o de París?).

Sous la plage ens posa un mirall al davant per fer-nos adonar que el discurs europeu és bàsicament una espècie de meditació guiada que fa que diguem “Ai, pobrets” quan veiem imatges dels refugiats als telenotícies, i que només explica les conseqüències i no les causes dels fets. Bitari no pot afirmar que se sent part d’ells, dels “refugiats”, dels desplaçats, i Gerard Valverde pren l’escena per fer una reflexió final molt honesta. Els creadors de l’espectacle van voler complir amb una mena de quota mínima de solidaritat, per sentir almenys que estaven canviant quelcom, i van anar a una associació de refugiats per trobar-ne algun amb qui treballar en un projecte. “Com tothom”, va ser la resposta que van rebre, en un temps on està de moda parlar de refugiats. Però rarament amb l’honestedat i la claredat amb la que ho han fet Mohammad Bitari, Marc Villanueva i Gerard Valverde. Recordarem aquests noms. Recordin aquests noms.

Sometimes I hear voices in my head

La Nova Jazz Cava és el lloc on ens trobem una bona colla d’espectadors (la cua era llarga, amb llista d’espera i tot) per veure Mos Maiorum, el projecte guanyador de la Caravana de Tràilers 2015. La creació és de Ireneu Tranis, Alba Valldaura i Mariona Naudin, i Mos Maiorum o “els costums del nostres avantpassats” és el nom que s’ha escollit per denominar l’operació de cooperació policial organitzada pel Consell Europeu contra les persones immigrants. El dispositiu escènic és senzill, però molt efectiu: els performers se situen entre el públic (a la sala no hi ha seients) i es col·loquen uns auriculars amb els quals sentiran tot el text. Perquè la base textual de Mos Maiorum són les entrevistes, declaracions i converses que els membres de la companyia han fet, en un treball d’investigació, durant el 2016. La peça parla de la frontera, més concretament de la tanca de Melilla, vista des del cantó espanyol i des del cantó marroquí.

Els tres intèrprets circulen entre els espectadors, sempre amb els auriculars posats, reproduint amb exactitud les paraules que estan sentint. Això crea un interessant efecte escènic, a mig camí entre l’hiperrealisme i l’estranyament, ja que per una banda pressentim que allò que diuen ho estan copiant, però per l’altra el missatge ens arriba amb gran claredat i cruesa. El treball dramatúrgic és notable: d’una successió d’entrevistes, fragments de telenotícies o anuncis televisius la companyia aconsegueix crear un espectacle homogeni, punyent, on també hi ha lloc per l’humor i l’ironia (“Visc a Barcelona”). Un altre dels grans encerts de muntatge és el seu dispositiu tècnic: quatre focus de led mòbils, que els tres performers controlen en tot moment, creen un espai líquid i sempre canviant, i al mateix temps provoquen interessants moviments humans (dels espectadors), quan aquests decideixen envoltar, allunyar-se o apropar-se als intèrprets, o bé asseure’s a terra.

Amb una durada justa (55 minuts) i connexions amb l’Agrupación Señor Serrano i el seu Birdie (que es representava després al Teatre Alegria), Mos Maiorum és un d’aquells espectacles que s’hauria de veure a tot arreu. De moment, es podrà veure el 29 d’octubre a L’Estruch, a Sabadell, i el desembre a l’Antic Teatre.

Postdata: A la Nova Jazz Cava també vam veure Veracruz, nos estamos deforestando o cómo extrañar Xalapa, de la companyia mexicana Lagartijas tiradas al sol. Hauria encaixat perfectament en aquesta crònica, ho sabem. Però com que al Temporada Alta podrem veure un altre cop la peça, juntament amb Tijuana i Santiago Amoukalli, ja en parlarem més endavant. De res.