Desperts i en expansió

La Companyia de Teatre Estable de la Casa Real presenta El Gran Despropòsit, projecte amb el que van guanyar la Beca Desperta 2013. L’obra es representarà a la Nau Ivanow fins el proper diumenge, 3 de març.   

En física, una ona és la propagació de la pertorbació de les propietats d’un medi, com la pressió o la densitat, que implica transport d’energia. En El Gran Despropòsit les ones tenen una gran importància. Primer, perquè una Ona Contínua Expansiva de Longitud Liminal Oblíqua Transcontinental (O.C.E.L.L.O.T.) és l’origen del futur distòpic en què s’ambienta l’obra. Segon, perquè el projecte és resultat d’una explosió de creativitat que no ha parat d’expandir-se. Potser no són ones típiques, però ha calgut molta pertorbació (amb els corresponents pertorbats) i energia per generar-les.

El punt on es genera l’ona s’anomena focus. El d’O.C.E.L.L.O.T. és a Papua Nova Guinea. Però no cal anar tant lluny per localitzar l’epicentre creatiu d’aquesta “gran gamberrada”, que és com la qualifiquen Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, co-autors i co-directors de l’obra. Caldrà, això sí, tirar una mica enrera en el temps. Ens ho co-expliquen el dia abans de l’estrena oficial.

Fa uns anys, ambdós compartien pis a la Plaça Reial de Barcelona. Pis, i bogeria pel teatre. Amb la convivència comença la comunicació telepàtica, la generació induïda i simultània d’idees en dues ments en efervescència, la difracció de paraules en rimes absurdes. Dues esferes creatives enrampant-se mútuament amb llampecs d’humor i… BANG! L’ona de xoc començà a créixer.

La primera senyal al món exterior que alguna cosa havia passat fou la fundació, l’any 2009, de la Companyia de Teatre Estable de la Casa Real, amb la que han produït quatre espectacles. Una expansió pausada que l’estiu passat entrà en fase inflacionària, d’acceleració trepidant.

La Raquel es queda sense feina a la ràdio (això de les ones li ve de lluny) i en Salvador acaba els estudis a l’Institut del Teatre. Tenen temps i energia. Si fins ara havien interpretat cadascú el que l’altre havia escrit, ara s’animen a fer un projecte on els dos tenen “el mateix nivell d’implicació”. Per presentar-se a la Beca Desperta es posen a treballar en un projecte nou. Quan arriben a la massa crítica d’idees absurdes, el despropòsit ja no es pot aturar.

Tot va molt ràpid. Un cop guanyada la beca, escriuen el text en dos mesos. I tenen per assajar-la sis setmanes, quan el normal seria vuit. Uns inconvenients que, per altra banda, els han “ficat en un univers de treball, d’adrenalina constant”. El que ha sortit és el seu treball més gran “per durada, nombre de gent, ambició de posada en escena. En la que més ens hem exposat”.

Amb l’expansió desfermada, han esquerdat el cofre de contenció dels gèneres, combinant comèdia, ciència ficció i musical. Potser perquè venien de fer espectacles molt “poètics i sesudos”, van decidir que el següent seria “un gran despropòsit, on la gent canti però no hagi de cantar bé”.  Una broma que, de tant proposar-s’ho, ha acabat suportant un argument que semblava insostenible.

En Salvador reconeix que a les seves produccions “sempre dóna molta importància al tema musical”. Però aquesta vegada és més que això, perquè la “música té una importància determinant per l’argument”. Malgrat això, no els agrada dir-li musical, perquè no respecten “cap ni una” de les convencions del gènere. “Si signes una cosa com musical els teus actors han de ser cantants professionals. Nosaltres volíem muntar un món realista on la gent hagués de cantar”, explica Raquel. Per això prefereixen dir que és un “musical a la força” i en el repartiment tenen només una cantant professional, Olga Bernardo, que interpreta, justament, el paper d’una cantant. La resta són actors no especialitzats que canten “per pura supervivència”.

La companyia també ha notat la sotragada de l’ona expansiva. Fins ara, tant Raquel com Salvador havien tingut llurs grups de colaboradors separats. El Gran Despropòsit els ha aplegat. Això ha configurat un grup heterogeni, on actors tècnicament més preparats es combinen amb altres amb més “furgoneta”. El resultat ha estat l’enriquiment mutu. A més, gràcies a la Beca Desperta, impulsada per la Nau Ivanow i aPortada, han pogut comptar amb més col·laboracions, com la producció de Sandra Galbany, l’escenografia d’Àngel Ribera, o la coreografia de Marta Filella. El premi també porta uns becaris incorporats de l’Escola de Mitjans Audio Visuals de Barcelona (EMAV) en apartats d’il·luminació i muntatge audiovisual.

La satisfacció amb aquest conjunt de col·laboracions fa que Raquel i Salvador parlin sovint de “sinèrgia”. Un efecte que ha fet que tothom (començant pels col·legues de companyia, que de seguida van entendre i compartir un despropòsit aparentent incomprensible) entrés en ressonància fins arribar a fer possible aquesta “superproducció de cost zero”. El tsunami sinèrgic n’arrossegarà uns quants a incorporar-se a la companyia.

Cap on continuarà l’expansió? No ho saben. De moment, volen que l’ona arribi al públic i que El Gran Despropòsit es pugui veure en altres escenaris. Es senten “molt al principi d’un procés, i que aquest és un espectacle que pot créixer molt”. També voldrien que l’expansió els permetés presentar altres projectes anteriors, però pendents d’estrenar, molt diferents d’aquest que ara tenen entre mans. O potser mostrar-ne un altre, que ha sorgit després de El Gran Despropòsit…

Als personatges de l’obra els esclata el cap si no canten. A Raquel i Salvador sembla que els hagi d’esclatar si no donen sortida a tantes idees que hi tenen dins.