La felicitat com a objectiu polític

Ja s’ha escrit força sobre la nocivitat del pensament positiu, sobre la infantilització que implementa en la societat i la simplicitat de raonament fal·laç que només duu a la frustració. Sabem que “voler no és poder” i menys en el món que vivim avui.

Però per contra, veiem com sobreviuen els eslògans posivitistes del tipus: “l’alegria és una eina revolucionària”, o “la felicitat és també un objectiu polític”. De la mateixa manera que veiem com partits polítics han pres per nom l’eslògan positivista de la cantarella que acompanyava la selecció espanyola de futbol que va guanyar el mundial de 2010.

Però deixant de banda el fal·laç pensament positivista, si volem creure en la validesa dels eslògans, si volem fer-los certs potser aleshores cal aplicar el pensament estratègic, estudiar el seu adversari com l’entrenador de futbol que mira vídeos del proper rival. Analitzar en profunditat què és la tristesa. Com s’estén? Per què a vegades sembla que hi tinguem una tendència innata, cap a la tristesa?

És doncs per respondre a aquestes preguntes, i possiblement per participar en la construcció d’un discurs més veraç al voltant de la construcció d’una “felicitat”, que val la pena llegir el breu assaig de de George Steiner Diez (posibles) razones para la tristeza del pensamiento (Siruela).

Steiner parteix definint la hipòtesi (insisteixo, hipòtesi, que no vol dir axioma) que el nostre pensament i psicologia tendeixen de forma natural i innata cap a la tristesa d’una manera invariable.

I a partir de la hipòtesi desgrana deu arguments per justificar-la. Si la hipòtesi és certa o no és indiferent pel que ens ocupa. La clau rau en els diferents arguments i punts de vista que duen cap a la tristesa en el sentit més abstracte i profund del terme.

La hipòtesi és simplement la palanca d’Arquimedes per entendre la naturalesa i els mecanismes que desenvolupen i defineixen la tristesa o l’acció d’estar trist.

És doncs, una pauta o un suport per la construcció d’una nova alegria, però no basada en la ignorància ni en la superstició sinó en el coneixement, en el funcionament del pensament i en la nostra pròpia naturalesa.

Possiblement sigui més plausible ràpid i precís arribar a la felicitat creant nous coneixements sobre la seva naturalesa amb la lectura de Steiner sobre la tristesa que amb l’autoajuda, i els positivistes que només duen a la frustració.

A la vegada Steiner, partint del concepte de tristesa fa un esforç per intentar definir “com pensem” i ens proposa de fer un exercici tan interessant com a la vegada abstracte, pensar sobre el pensament i la limitació que hi exerceix el llenguatge.