Joan Garí, entre la vida i la literatura

15.07.2017

En els XXVI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians s’ha guardonat l’escriptor Joan Garí (Borriana, 1965) en la modalitat d’assaig per l’obra L’única passió noble (Onada Edicions, 2016), en la qual es presenta un diàleg imaginari amb madame Mähler-Besse, que, fins la seua mort l’any 2012, va ser la darrera propietària del château de Michel de Montaigne, al Perigord.

Joan Garí a Borriana | Foto: Daniel Garcia-Sala

Aquest punt de partida serveix a Garí per reflexionar sobre l’actualitat del pensament de Joan Fuster, un gran admirador de l’assagista francès. De fet, no resulta agosarat afirmar que el rebuig que sentia Fuster per tota recerca d’una essència i per pensar els homes en abstracte, l’aprengués de la ploma escèptica de Montaigne. El llibre de Garí no pretén ser cap estudi crític sobre el pensament de Joan Fuster, sinó una original manera de presentar la vigència d’algunes de les seues idees, tant pel que fa a la qüestió de la pàtria valenciana com al pensament en general.

Pel que fa al primer punt, el mèrit que li atorga Garí és que Fuster va visualitzar un País Valencià, on altres veien només unes quantes províncies espanyoles, en un projecte que va ser adoptat per alguns intel·lectuals d’esquerres de l’època, però absolutament indiferent per a la majoria de valencians, fossin d’esquerres o de dretes. En altres mots, Fuster va ser un pensador que va imaginar una alternativa al trist món en què vivia, però que va ensopegar contra la realitat. Un exemple d’això és que dos dels conceptes que més va treballar, “Països Catalans” i “País Valencià”, amb prou feines han estat reconeguts de manera oficial. Per una altra banda, pel que fa a la tasca de pensador, Garí destaca algun dels temes que tractà Fuster, com els seus estudis literaris, la filosofia hedonista, la independència de l’intel·lectual enfront al poder o la llibertat de l’individu en la societat civil, amb la idea que si té sentit llegir-lo avui és perquè la seua obra és un gran excitant intel·lectual que té una enorme virtut: ensenyar a pensar al lector.

L’única passió noble també va guanyar el primer Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, perquè el llibre va sorgir d’un viatge que el mateix Garí va fer al château de Montaige. En la seua ja dilatada trajectòria, Garí ha escrit assaig, poesia i ficció, però si hi ha un gènere que estima i conrea amb passió és el memorialista. Com ell mateix explica: «fa diversos anys que no tinc cap altre objectiu del meu pensament que jo mateix, i si estudie cap altra cosa és sovint per aplicar-la sobre mi o, per dir-ho millor, per aplicar-me-la».

Pel que fa als seus dietaris, destaquen Les hores fecundes (Bromera, 2002), una crònica intel·lectual dels seus gustos literaris i vitals; Senyals de fum (Edicions 3i4, 2006), que ens mostra la seua vida a cavall entre dos pobles i dues comarques tan diferents com són Borriana (La Plana Baixa) i Vilafranca (Els Ports); Història d’Amèrica (A contravent, 2011), sobre una estada que va fer a Nova York, i Viatge pel meu país (Edicions 3i4, 2012), en la qual es rememora i actualitza la descripció d’alguns pobles valencians que va fer Joan Fuster en la guia El País Valenciano (Destino, 1962). En aquests dietaris, Garí explica fets quotidians de la seua vida, descriu diferents paisatges i comenta els llibres que llegeix i les pel·lícules que mira. L’interessant per al lector és com passa pel sedàs de l’escriptura la vida quotidiana i és capaç de projectar consonàncies que van més enllà.

En la mateixa línia, Garí també és autor del que podríem dir dos dietaris que ens mostren dues de les seues passions: la lectura i el menjar. En L’ofici del lector (Publicacions Universitat de València, 2016) hi recopila les crítiques literàries que publica regularment en el seu blog, caracteritzades per un estil clar i per estar plenes de referències personals. I en La memòria del sabor (Edicions 3i4, 2015) fa un recull dels plats de la seua cuina materna (els arrossos, les coques, els pastissos, etc.) i el que hi emergeix és un “autoretrat amb aliments” i una reivindicació dels sabors tradicionals mediterranis.

Com s’ha comentat, Joan Garí també ha publicat poesia i ficció. Al respecte, destaquen els poemaris Poema d’amor en dos temps (7 i Mig, 2000) i Física dels límits (7 i Mig, 2001) i les novel·les On dormen les estrelles (Bromera, 2005), La balena blanca (Edicions 62, 2007) i El balneari (Edicions 3i4, 2013). En general, són obres molt subjectives que segueixen el seu interès memorialista, però ara en forma d’expressió lírica i en narracions que estan plenes de referències polítiques, literàries i autobiogràfiques. Així mateix, en la vessant periodística cal assenyalar les col·laboracions amb el diari Público i els seus blogs a l’Ara i El País, així com la columna de crítica literària que escriu en La Veu.