Jaime Rosales no renuncia al risc a ‘Sueño y silencio’

28.05.2012

Sueño y silencio, de Jaime Rosales

 

En el marc de La Quinzena dels Realitzadors s’ha pogut veure la pel·lícula més espanyola i catalana de entre totes les seleccionades a competir en les diferents seccions oficials i paral·leles, Sueño y silencio del director Jaime Rosales. D’altra banda, una pel·lícula tampoc genuïnament espanyola o catalana ja que hi ha participació francesa donant com a resultat pràctic el rodatge en diferents països i que lingüísticament es tracti d’una pel·lícula parlada indistintament en francès, espanyol o català. Ara que en un any amb escassa participació espanyola en el festival de Cannes, destaca l’èxit que significa el retorn d’un vell amic del festival com és el barceloní Jaime Rosales qui ja havia competit amb  precedents treballs com Las hores del día – Premi de la crítica internacional de La Quinzena dels Realitzadors el 2003 – i La soledad – secció oficial de Un certain Regard el 2007 -.

La proposta present de Jaime Rosales sembla una posada al dia dels temes i les formes de La soledad.  Ara ens centrem en una única història esdevinguda un relat sobre la pèrdua d’un ésser estimat i el posterior període de dol que el segueix. I a nivell formal aquesta depuració de trama es trasllada també a l’estil cinematogràfic de Rosales que radicalitza les seves formes tot privilegiant els habituals  plans llargs, igual que els plans estàtics, però ara treballant amb actors no professionals i composant amb una fotografia en blanc i negre.

 

Jaime Rosales

 

Podríem dir que el film està composat per quatre blocs que es correspondrien amb la normalitat dins d’un matrimoni composat per un arquitecte i una professora d’espanyol a París que tenen dos nenes; un segon moment podria apuntar-se en la pèrdua d’una de les filles per culpa d’un accident de cotxe elidit quan el pare i la nena estaven uns dies a casa dels avis al delta de l’Ebre, absolutament absent en la narració, que desemboca en la vetlla en un tanatori i el consegüent pla llarguíssim i rodat a distància de l’enterrament de la nena al cementiri de Montjuic; un tercer passatge seria la difícil convivència de la parella per culpa de l’absència de la nena morta durant un llarg període de dol i que afavoreix moments fantasmàtics en un parc públic en què la mare sembla retrobar-se amb la nena; i un darrer bloc correspondria a la superació del tràngol amb un llarg pla-seqüència amb càmera mòbil, amb una càmera ara que es desplaça i trenca la rigidesa i quietud de tota la planificació de tota la pel·lícula, i que flota entre la gent en un parc parisenc per acabar retrobant el matrimoni recomposat i feliç.

Aquest procés de quotidianitat, pèrdua, dol i reflotament consta també d’un pròleg en colors en què apareix el pintor mallorquí Miquel Barceló dibuixant amb tècnica aquarel·la uns llangardaixos. I aleshores retrobem la mateixa pintura de Miquel Barceló al final de la pel·lícula en un nou episodi en colors, com una coda a l’epíleg resurreccional i harmoniós de la pel·lícula, en què el pintor esborra el motiu inicial diluint-ne les formes i els colors, destrueix l’obra, i aleshores reconstrueix una obra neva damunt la vella, refà la pintura esbossant unes visibles creus negres, com un Gòlgota, i incorpora formes difuses com cristos en creu que reforcen admirablement el caràcter religiós o espiritual que adquireix la darrera proposta de Jaime Rosales. A ningú se li pot escapar aquest ingredient ja que anteriorment hem vist també com en un pla anterior els personatges semblaven caminar damunt les aigües d’un mar en calma d’indubtables suggeriments evangèlics o extrets directament d’una tradició popular cristiana. També resulta ressenyable la intromissió d’un breu pla en colors, l’únic dins del relat, i no en els marges com les pintures de Barceló, que sobresurt i destaca en un film de dolor i en blanc i negre, i que correspon al fragment en què l’avi de la nena ha visitat el lloc del mortal accident i es troba dins del cotxe. Un moment probablement aleatori que el mateix director afirmava després de la projecció al Théâtre Croisette que no obeïa a cap intencionalitat prèvia però que almenys queda clar que funciona com episodi de color associat a l’esperança i a la vida enmig del pes aclaparador del dolor en blanc i negre.