Històries amb vermut

Aquest mes d’abril ha sortit a la llum el nou llibre de Reusenques de Lletres, 14 vermuts: espais literaris amb aroma de donzell. Una obra col·lectiva, amb relats que parlen d’històries amb un toc de vermut, en què han participat les escriptores M. Lluïsa Amorós, Carme Andrade, Àurea Bellera, Marina Barraso, Dolors Buyo, Pilar López, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Mariona Quadrada, Romana Ribé, Victòria Rodrigo, Dolors Vallverdú, i l’autora del pròleg: Isabel Martínez.

Històries amb olor, color i sabor de vermut, que conformen alguna cosa més que un recull de relats: una experiència literària què endinsa el lector en un imaginari sensorial amb aquesta beguda com a leitmotiv, “un líquid espatarrant d’un vermell torrat, excels, d’una sensualitat bestial que t’explota sota la llengua i que de mica en mica va orejant i inundant tots els racons de la boca amb la dolçor del licor barrejada amb aromes de les herbes amargues” (Qui ho sap?, Carme Andrade). Uns relats amb textura construïts en ambients fets de sensacions: “Li buscaria als cabells la flaire del primer vermut que vam beure plegats. Hi trobaria el perfum anisat de fonoll, la dolçor de regalèssia, l’evocadora aroma de les espècies” (Ver(b)mut, de M. Pilar López); i també: “Si haguéssiu pogut sentir l’olor de vermut que feia la sala de jocs, era una meravella dels sentits” (Vermell i Negre, Ció Munté).

Tretze històries que, com el mateix vermut, cal gaudir i assaborir amb calma: “Avui, de fet, no tinc gens de tard, i m’adaptaré al ritme del que hagi de passar: el vermut m’hi ajudarà…” (Color de vermut, Fina Masdéu). En aquest sentit, són encertades les paraules d’Isabel Martínez en el pròleg: “Si una beguda evoca, especialment, en el nostre record una estona plàcida i temps d’oci amb bona companyia és, sens dubte, el vermut”. És el cas de la protagonista de Matí d’hivern, de M. Lluïsa Amorós: “Vols que fem el vermut? Li va sortir així, perquè sospitava que a ell li agradaria, perquè aquells porxos gironins li portaven records, gairebé els mateixos que podia compartir amb ella a la plaça de Prim de la seva infantesa”, i d’aquest altre relat: “…en aquests anys que sóc a Saigon ni un sol dia he deixat de pensar en tu. Quim, mai hem tingut secrets… Avui he quedat amb un company a l’hora del vermut…” (Sense resposta, Dolors Buyó). Altrament, no hi manquen experiències en solitud: “I sol, només amb la solidaritat del vermut negre, que enganxa a la vida, he viatjat al racó ocult dels meus somnis, de les meves fantasies íntimes” (Vermut negre, Mariona Quadrada).

Així doncs, ens trobem davant d’una narrativa fragmentària formada per uns vermuts literaris que enllacen esdeveniments curosament entramats, sense ordre cronològic. Alguns personatges habiten el present, uns altres el passat: “Un altre vermut, sisplau –vaig demanar al cambrer sense pensar que a l’època de la meva convidada aquesta beguda no havia arribat a Reus–. Disculpa’m, potser prefereixes aiguardent?” (Un vermut amb la Maria Pons, Victòria Rodrigo). Hi llegirem diàlegs inversemblants entre protagonistes insospitats com ara la Pastoreta i la Mulassa –dos referents populars reusencs– davant la possibilitat d’anar a fer el vermut: “Vostè i jo assegudes a la plaça del Mercadal, amb unes patates i unes olives damunt la taula, i xocaríem els nostres gots de vermut –un de negre i un de blanc– mentre diríem a l’uníson i somrient Reus, París i Londres” (Encara hi ha qui escriu cartes, Romana Ribé).

Tot s’hi val en la ficció. Tanmateix, és destacable que els protagonistes, impossibles o no,  coincideixin a recórrer els mateixos indrets locals, alguns dels espais més emblemàtics de la seva ciutat que les autores converteixen en escenari dels relats.

Casualitat? Sí i no. Reus és pionera en l’elaboració del vermut. Una tradició que es manté en l’actualitat amb marques de prestigi, i que es remunta a finals del segle XIX amb els primers productors. Una trajectòria només interrompuda durant la Guerra Civil pels bombardejos, quan l’aviació franquista va confondre els cellers amb fàbriques d’avions militars. “El vermut corria pels carrers”, explica alguna crònica de l’època. Així doncs, amb antecedents històrics com aquests, no ens ha d’estranyar que les autores hagin trobat en el vermut un element inspirador per escriure i descriure moments que transcorren en espais aromatitzats amb donzell. El donzell és una herba de flaire intensa que mai no falta en la maceració del vermut: “Una de les herbes era l’Artemisia Absinthium, coneguda també com El donzell. A més de les seves propietats medicinals era màgica i útil contra els vampirs. Absinthium vol dir «sense dolçor» o «impossible de beure», i és aquest gust amarg que caracteritza el vermut” (La fada verda, Dolors Vallverdú).

Hi ha qui diu que el vermut és una beguda quasi perfecta i, fins i tot, hi ha qui defensa que és un estat d’ànim: “Obre l’ampolla i aboca a poc a poc el líquid color caramel dins la copa mentre la ment desgrana pensaments agredolços” (Essència decantada, Àurea Bellera), “Després de fer el primer tast, es deixava caure lentament al respatller de la cadira, amb el got a la mà… Tot cargolant la mà, se’l col·locava entre l’espatlla dreta i el coll, i al damunt hi recolzava el cap” (Desglaç,  Núria Naval).

Així, 14 vermuts és un gust, un color, una aroma, un llibre que, en arribar al seu final, deixa bon sabor de boca: “I treus el cap, però al jardí ja no hi queda ningú i la música s’ha esvaït. Només romanen, solemnes, els dos gots de vermut damunt la taula, buits, testimonis d’un miratge escandalós, d’un oasi íntim de claror” (You send me, Marina Barraso). Un llibre creat per catorze dones que apel·len als cinc sentits dels lectors per llegir-lo.

14 vermuts: espais literaris amb aroma de donzell (Tarragona: Arola Editors, 2016) suposa el quart treball de Reusenques de Lletres, després de Lletres de Reusenques (Silva, 2013), Biblioteques personals (Arola, 2014) i Bibliorelats (Arola, 2015). També podeu veure’n el booktrailer.

Un vermut i bona lectura!