Una clariana enmig del bosc

La dramaturga i directora francoromanesa Alexandra Badea, formada al Conservatori Nacional d’Art Dramàtic de Bucarest i actualment associada al Théâtre de Beauvais i a la Maison de la Culture de Bourges, acaba de rebre el Premi de Teatre 2023 de l’Acadèmia Francesa pel conjunt de la seva producció. En ocasió de la setena edició del Festival OUI!, del que és assídua ‒aquesta és la cinquena vegada que s’hi pot veure una obra seva‒, ha presentat a Barcelona Celle qui regarde le monde, una peça que ja fa temps que gira pels liceus francesos.

L’obra mostra la relació entre dos joves amb vides i destins molt diferents. Théa ‒Lula Paris‒, una adolescent amb una existència més o menys convencional, coneix Enis ‒Alexis Tieno‒, un menor no acompanyat que ha fet una llarga travessia per arribar a França i veure, a la fi, com la seva sol·licitud d’asil és denegada. El nom d’Enis vol dir “aquell que crida”; el de Déa fa referència a “aquella que mira ‒que descobreix‒ el món”. Tant aquests noms parlants com “l’estat d’adolescència” que explora la peça, protagonitzada per uns joves en crisi i/o situacions extremes, connecten molt directament amb l’univers de Wajdi Mouawad i la seva peculiar epicitat. Per això, no resulta gens estrany que el director del Théâtre national de la Colline li encarregués a Badea el projecte Points de non-retour, una trilogia que furga en la història recent i vol sacsejar la memòria de la França benpensant.

Però tornem al Festival de teatre francès OUI! i a l’auditori de l’Institut Francès de Barcelona, que és on es va poder veure Celle qui regarde le monde. Tot i que durant la seva primera trobada, en una zona boscosa d’una localitat francesa prop de Calais, els dos joves ‒uns complets estranys l’un per a l’altre‒ s’ensumen, mesuren i temptegen com animals, la connexió és immediata. L’escenografia, a càrrec de la mateixa autora i directora, es compon de soques d’arbre que suggereixen un bosc escapçat i que després, manipulades pels actors, dibuixaran ‒gràcies també al bon treball lumínic d’Antoine Seigneur-Guerrini‒ una mena de clariana, un camí d’esperança construït a còpia de voluntat. Un lloc intacte ‒com diria María Zambrano‒ que s’obre en un instant precís i mai més no es donarà de la mateixa manera. L’espai sonor de Rémi Billardon resulta igualment decisiu per a la creació de l’atmosfera i l’amplificació de les emocions dels personatges.  

A la pantalla del darrere es projecten les filmacions que mostren una segona trama o relació, consistent en la conversa que mantenen Déa i el comissari que la interroga. La mateixa Lula Paris interactua en l’audiovisual amb l’actor Stéphane Facco. La idea inicial de Badea era alternar en escena l’interrogatori policial amb el vincle d’amistat rememorat o reviscut, però es va adonar que, si els posava al mateix nivell, la figura de l’immigrant quedava en segon terme, supeditada al pes de l’autoritat. La pel·lícula està molt ben realitzada per Jonathan Michel, però és de difícil encaix; inevitablement, la seva inserció resta organicitat a la proposta.

Déa, que cedeix el seu testimoni a través de les respostes donades al comissari, mostra fins a quin punt la seva amistat amb el lúcid i coratjós Enis la va confrontar a un qüestionament radical. Aclaparada pel domini creixent del discurs xenòfob, així com per la manca de perspectives, Déa aprèn a no guiar-se més per les idees dels altres, s’emancipa de la necessitat d’adherir-se a una ideologia concreta i busca un lloc que tingui sentit per a ella. Per això mateix, serà capaç del gest radical d’amistat que la porta a infringir la llei i que es troba en l’origen de l’interrogatori policial que veiem en pantalla.

A través del personatge de Déa, l’autora incideix en la responsabilitat que té cada individu a l’hora d’enfrontar-se als errors ‒o, més aviat, a les xacres‒ del sistema. La força d’aquesta obra, pensada per a un públic adolescent, rau en unes paraules que connecten amb la rebel·lia interior de cada individu i ens conviden a pensar que, tal com diu la protagonista, la vida podria consistir en alguna cosa que no fos dominar, posseir, endeutar-se i tenir por de l’altre. Per bé que el missatge de vegades resulta massa explícit i arrauxat, sedueix la intensitat del discurs, gairebé tant com la interacció actoral, lluminosa, sensible i plena de dinamisme. De segur que, en el seu pas pels instituts de França, Celle qui regarde le monde ha deixat i deixarà una empremta inesborrable en molts joves.