Un gos que borda boira endins

Jordi Lara, osonenc trasplantat a Sant Cugat, ha dirigit l’espectacle inaugural, Tot el que puguem dir, titulat com aquell poema de Miquel Martí i Pol (MMP) que diu: “Tot el que puguem dir, germans, serà tan bell / com el més bell record de la nostra infantesa”. Lara ens ha sorprès amb un curtmetratge de bella factura en què s’imagina un encontre entre ell mateix i Miquel Martí i Pol a Roda de Ter. Lara ja ens té acostumats a diàlegs amb escriptors i artistes a Il·luminats i aquí opera amb la mateixa llibertat per imaginar-se un MMP encara jove, que tot just comença a ressentir-se dels primers símptomes de l’esclerosi múltiple, i parla amb una certa llangor. L’actor Carles Gilabert Beltran hi encarna un Martí i Pol convincent que s’escapa amb Jordi Lara del cementiri del poble i surt a caminar. S’enfilen dalt d’un turó i pixen l’un al costat de l’altre per escampar la boira, com feia Lara amb els seus companys de cobla a Una màquina d’espavilar ocells de nit, llibre memorable del qual engany hauríem de celebrar els 15 anys.

Em sembla un exercici saludable preguntar-se, dues dècades després de la seva mort i ara que ja estem ben entrats al segle XXI, quin és el valor de la poesia de Miquel Martí i Pol. Com deia Pep Paré a la introducció de l’Obra Poètica (Edicions 62), “la popularitat i la connexió amb el públic ha comportat un allunyament de certs sectors que s’han mirat el poeta per sobre l’espatlla. “La instauració de tòtems i destronament d´ídols i l’absurda necessitat de fitxar per estètiques i autors, tot sovint provoca que els autors més anomenats no siguin prou coneguts literàriament”.

Lara transmet molt bé el que molts de nosaltres hem sentit quasi simultàniament pel poeta de Roda de Ter. Admiració i rebuig. Des del primer enlluernament adolescent fins a la sospita posterior que ens van inocular a la universitat, vam passar de llegir el poeta de vers senzill i reconfortant a trobar-lo tou, bonifaci, autocomplaent o sermonaire. El mateix Lara li llegeix la cartilla de greuges quan li diu: “Saps una cosa, Miquel? Quan era adolescent, em feies una mica de ràbia. Ja m’entendràs. El teu testimoni obrer, la paraula manyaga i la inevitable enteresa de malalt ho van travessar tot. Llavors tothom t’imitava amb aquells decasíl·labs tan encavallats i el verb humil però punxegut. Ens devorava de fet la teva fragilitat”. I tot seguit, el poeta es defensa molt bé quan li respon: “No passa res, odiaves la cadira de rodes. Jo també l’odiava, perquè s’emportava tots els aplaudiments”.

No era la poesia de Miquel Martí i Pol contra el que ens revoltàvem, sinó contra els seus imitadors, que ens la feien avorrir, perquè l’estrafeien

Ara, amb una mica de distància, penso que no era la poesia de Miquel Martí i Pol contra el que ens revoltàvem, sinó contra els seus imitadors, que ens la feien avorrir, perquè l’estrafeien i només es quedaven amb els seus defectes. Tenir imitadors té aquest preu. Amb els anys Ferrater, tan emulat com MMP, s’ha recuperat d’aquesta desgràcia. Martí i Pol encara no, i l’abordatge de Jordi Lara en aquest curtmetratge titulat Un gos que borda boira endins és un pas endavant per despullar el poeta d’uns llorers que ens l’han amagat.

Lara hi fa una distinció molt lúcida entre popularitat i poble. MMP no volia ser un poeta popular sinó un poeta del poble, o fins i tot ser poble tout court. “La poesia m’ha salvat la vida. En un poble també et pots sentir sol, encara que coneguis a tothom. Només hi ha una sortida. Saps quina? T’has de tornar poble tu també. (…) Per tornar-me poble, jo només servia per escriure versos i per això vaig començar a escriure versos sobre el poble.  Té collons, oi? No per cantar-lo, no per lloar-lo. Per tornar-me poble. Jo escrivia sobre un poble petit d’un país petit, però escrivia per a tothom, pel poble, aquell vell tossut se’m va ficar a dins i jo ja no em sentia sol”, diu MMP al film Un gos que borda boira endins.

Un gos que borda boira endins té un aire de cinema neorealista italià i alhora sembla tot ell travessat per un deliri pasolinià. Va ser gravat en ple hivern el mes de gener d’aquest any. Lara hi fa aparèixer un cotxe RS de color blanc, un recurs molt hàbil que ens situa immediatament als anys setanta, i també se’n va servir ahir per sorpresa com un element escènic més a l’escenari del Teatre Auditori de Sant Cugat.

A l’hora de triar els poemes del recital, Lara ha evitat els més evidents, aquells que hem sentit en tants casaments i funerals. Ha espigolat versos de totes les èpoques, d’abans i després de la malaltia

Lluís Llach també hi ha fet acte de presència en una intervenció gravada des de casa seva, assegut en la mateixa trona en què el poeta va escriure Suite de Parlavà i molts altres poemes. El cantant diu coses maques sobre el seu amic, però fa una afirmació que em sembla excessiva quan sosté que MMP és un poeta d’idees. Podria acceptar que és poeta espiritual, un poeta civil, però la poesia no s’ha fet mai amb idees sinó amb paraules.  

A l’hora de triar els poemes del recital, Lara ha evitat els més evidents, aquells que hem sentit en tants casaments i funerals. Ha espigolat versos de totes les èpoques, d’abans i després de la malaltia, que ens han arribat per boca de Carlota Gurt, Montse Soto i Tortell Poltrona o cantats per Gemma Humet, que també ha acompanyat el recital dels altres companys des del piano amb una gran delicadesa. La Carlota Gurt, que també ha conduït l’acte amb la seva rotunda presència escènica, ens sorprèn cada dia amb una faceta nova. És telegènica i algú li hauria d’encarregar un programa. Necessitem gent que parli bé a la tele. Montse Soto ha recitat amb unció poemes com ‘Balada’, ‘Metamorfosi’ o ‘L’endemà’, on diu: “Visc del que queda rere les preguntes, / del silenci del món quan cessa el vent”. Tortell Poltrona no ha fet de pallasso, però Lara l’ha convidat a recitar per ressaltar la proximitat entre la figura del pallasso i el poeta, dos oficis consisteixen a dir la veritat. Finalment, cal destacar molt la interpretació de Gemma Humet, que ha cantat poemes com ‘Petita suite’ o ‘No demano gran cosa’, acompanyant-se del piano, i n’ha sabut treure “fondos secrets i molt més fonda vida”.

Una vegada més, el Festival Nacional de Poesia, que no té un director nominal però que no seria el que és sense el bon fer de Carolina Hernández, obre amb un espectacle de gran nivell, que hauria de girar i veure’s arreu. Programadors, preneu-ne nota.

El Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat continua avui amb l’adaptació escènica de Pitó de Guim Valls. Podeu descarregar-vos el programa del festival aquí.