Trencar convencions teatrals

Zavel Castro ha de pujar un elevador per apropar-se al micròfon. S’allisa una arruga invisible de la camisa, es col·loca bé les ulleres i estudia el públic.  Saluda amb un somriure i confessa que, quan la van convidar, es va posar molt nerviosa. Però resulta difícil creure que tingui pànic escènic. Ho prova la seva trajectòria. Castro és experta en públics, crítica teatral i fundadora del portal teatral Ponte en pie, el nom ja és tota una declaració d’intencions. Parla amb soltesa i mira als ulls dels espectadors. Diu que la seva inquietud ve per exposar la seva tesi el millor possible: els espectadors mereixen una menció especial. Ja no per ser una part fonamental de l’exercici teatral, sinó perquè el públic és qui s’encarrega de veure, sentir i construir el significat del teatre. El que sabem sobre el públic occidental és una ficció històrica. Una construcció d’un relat d’especulacions, rumors sobre la natura tant violenta com idealitzada d’aquells que es troben a l’extrem receptor de qualsevol obra. Però en el fons, fal·làcies.

El I Congrés Internacional d’Espectadors de Teatre, del 24 al 26 d’octubre, és una reivindicació del paper de l’espectador en el teatre. La conferència El públic, records, rumors i presagis ha proposat un recorregut historico-conceptual sobre els moments clau de la història dels públics teatrals, per reflexionar sobre les funcions que ha complert tradicionalment, i imaginar-ne possibles futurs. Una conferència que ha plantejat diverses qüestions en relació a la forma en què entenem el públic teatral: els espectadors han tingut veu històricament? Hem estudiat adequadament el paper del públic en el teatre? Com seran els espectadors del futur?

La història, explica Castro, ha relegat l’espectador a un segon pla, i és imperatiu en els temps actuals recuperar la seva rellevància: “En el futur, els investigadors acadèmics i els espectadors han de prendre’s seriosament la seva importància”. El públic té dret a imaginar i prendre’s aquest dret com una forma legítima de coneixement. El teatre ha adquirit una dimensió quasi elitista, una frontera que delimita el que el públic és capaç d’assumir i entendre amb els seus propis coneixements. S’ha impostat una visió unificada del teatre, que ha d’arribar a un públic (poc definit, generalitzat) i s’ha d’interpretar de forma molt delimitada. S’ha ensenyat a pensar el públic a través de figures de poder. La investigació acadèmica, doncs, flaqueja en aquest aspecte. “Si la imaginació és a l’origen de la necessitat de crear mons efímers a un escenari, com podem prescindir d’ella per estudiar el teatre?” pregunta Castro. La imaginació és l’element fundacional del fenomen teatral i permet establir quina relació establim amb el públic. És, per tant, indispensable.

Els vincles amb el públic estan condicionats pel que creiem que és el públic, pel que volem que sigui i el que ens han dit. A la pantalla darrere de Castro apareix un missatge contundent: El público es algo terrible. Resulta  paradoxal, quasi insultant, que des del públic se’ns titlli com a terribles. Els que estem congregats escoltant la Zavel Castro som ara públic, i el seu discurs no es deslliga del fet que, en part, parla de nosaltres mateixos en aquell instant. Espectadors a l’aguait, muts i replantejant-nos aquell silenci que inunda el teatre. “El públic és una criatura tan violenta que pot destrossar una obra i als seus creadors a l’instant”, continua Castro. O almenys això és el que es fa veure, perquè actualment el que el públic ha de dir no és tan important. La metodologia que s’ha fet servir per estudiar els espectadors ha deixat un deute molt gran sobre les comunitats efímeres que es congreguen per assistir a una obra de teatre. El silenci del públic és capciós: dona lloc a especulacions sobre el que és, el que vol i el que veu. La culpa del silenci, però, és dels agents que han impostat una visió del públic que no és natural. El reconeixement de l’emmudiment és el primer pas per decidir si volem que altres escriguin la nostra història, o definitivament participar al sistema teatral sense representant ni intermediari.

El públic és una criatura tan violenta que pot destrossar una obra i als seus creadors a l’instant

Els registres sobre el comportament del públic es remunten a l’antiga Grècia. Es té constància que els espectadors cridaven, colpejaven, interactuaven i llençaven objectes a l’escenari. I es diu que els actors responien amb la mateixa visceralitat. Alguns espectadors d’ara riuen a l’imaginar-se quasi salvatges i destrossant butaques del Teatre Romea. Segons Castro,  el públic escandalós va jugar un paper fonamental al llarg de la història del teatre europeu, fins que les autoritats del teatre van intervenir per frenar els enfrontaments. La funció primordial del públic sorollós era fer saber la seva opinió als intèrprets. Es diu que la resposta del públic determinava l’èxit o el fracàs de l’obra. El públic ha estat silenciat perquè fa por. La presència del públic és celebrada només quan executa amb perfecció les dues funcions que se li permeten: mirar i aplaudir. Castro diu que és una “monstruoficació”. El públic representat com un ens terrible amb poder que pot destruir el teatre, quan en el fons, el que camufla és la por dels creadors. Una por que s’ha traduït progressivament en un silenci quasi sepulcral. Primer, apagant els llums del pati de butaques. Després, imposant normes per aquells que no es comportin de forma acceptable. I finalment, amb la perpetuació d’uns valors que passen de generació en generació, convencions heretades sobre com és i ha de ser el teatre.  I finalment, la vergonya social, tan voraç, tan efectiva, tan col·lectiva.

Seguint aquest fil, Zavel Castro ha projectat una col·lecció de tuits (segons ella, li encanta arreplegar-los) d’intèrprets o espectadors que es queixen d’un mòbil, un espectador excessivament expressiu o uns joves que comentaven l’obra. “Encara tenim un públic molt entusiasta, però callat”, assegura Castro. Però, quines són les conseqüències d’aquest públic? “La limitació del públic aferma la idea que a més obres vistes, més intel·ligència”. Un riure irònic inunda el teatre. En part, aquesta idea que qualsevol obra teatral constitueix un potenciador cultural i intel·lectual no deixa de ser pedanteria pura. No totes les obres són bones, ni totes provoquen efectes necessàriament catàrtics a l’espectador.

Si ens deslliguem de l’espectador imposat i volem evolucionar cap al nou públic,  es planteja una pregunta: Com seran els espectadors del futur?

“El públic del futur serà meitat persona meitat avatar. Un cyborg”. Sembla que les noves generacions que s’apropen al teatre estan acostumades a tenir veu. Potser perquè estem envoltats de xarxes socials i perquè la participació activa ja forma part de la nostra vida. O perquè escoltar és una necessitat si volem proposar un canvi. En realitat, és el moment d’alliberar-se i afrontar una nova realitat.

I amb això no convido a cridar o colpejar seients la pròxima vegada que anem al teatre. Però, potser, no cal reprimir una expressió de sorpresa o contenir-se al taral·lejar la cançó del teu musical preferit quan la sentis en directe. O ens podem estalviar mirar amb desdeny a qui riu massa fort. En el fons, és qüestió d’enriquir el teatre amb la catarsi més genuïna: deixar-se anar.