Narcís Puig: “Aquest Temporada Alta serà quasi normal”

Hi ha persones que no estan a la primera línia, però que són imprescindibles perquè les arts escèniques rutllin. És el cas del Narcís Puig (L’Armentera, 1965), adjunt de direcció artística del festival Temporada Alta. En Narcís és un home discret, però els més observadors el veuran a la majoria d’estrenes i festivals de Catalunya. Es dedica bàsicament a veure teatre per després programar-lo. La feina somiada de qualsevol teatraire. Servidor de vostès sempre havia pensat que el Narcís mereixia una entrevista a Can Núvol, i finalment ha arribat el dia. “Què tal, senyor Puig?”, “Molt bé, senyor Puig”, ens diem sempre que ens trobem a les estrenes. Aquesta conversa no està patrocinada per cap famosa marca catalana de perfums.

Fa uns anys que treballes a Bitó i al Temporada Alta, però la teva trajectòria professional és força curiosa. Com va entrar el teatre a la teva vida i com has arribat fins aquí?

Jo soc de L’Armentera, un poble de l’Alt Empordà. Amb els meus pares veníem dos o tres cops a l’any a casa d’uns amics de Barcelona, un cap de setmana, i ells aprofitaven per anar al teatre. L’endemà al matí, comentaven els espectacles que havien vist: recordo que els va impressionar molt la Yerma de la Núria Espert amb l’escenografia del Fabià Puigserver, per exemple. Quan la meva germana i jo érem més grans, els acompanyàvem al teatre. El primer espectacle que recordo va ser El diluvio que viene, al Teatre Victòria. Vaig sortir-ne molt entusiasmat, i a partir de llavors quan baixàvem a Barcelona sempre vèiem algun espectacle. A Castelló d’Empúries havia vist alguna cosa, com ara els Inteatrex a la plaça de la catedral, però eren coses més petites. Llavors vaig venir a estudiar Informàtica a Barcelona i em vaig fer l’abonament del Teatre Romea; amb un amic vam començar a anar-hi cada dimarts. Recordo Glups! de Dagoll Dagom, una de les reposicions d’Antaviana, La ronda dirigida pel Mario Gas, la Visanteta de Favara dels Joglars… Abans ja era teatrero, però a la universitat va començar la meva afició de veritat. Al Teatre Lliure vaig trigar una mica més a anar-hi: el primer espectacle que hi vaig veure va ser El 30 d’abril, dirigit pel Pere Planella, a mitjans dels anys vuitanta. 

Tu treballaves a la IBM i el teatre era la teva afició.

Exacte. Anava al teatre dos o tres cops per setmana, com fa alguna gent amb el cinema. El Teatre Lliure va ser un punt d’inflexió, perquè en aquell moment hi havia l’Associació d’Espectadors, que era molt activa i organitzava viatges, xerrades post-funció i diverses activitats.

La del Lliure devia ser la primera o una de les primeres Associacions d’Espectadors de l’estat, oi?

Suposo que sí. Teníem un taulell al vestíbul del Lliure de Gràcia. El primer cop que vaig anar al Festival d’Avinyó va ser amb ells: va ser un viatge semi-fallit, perquè no teníem entrades, era el 1991. Vaig començar a conèixer gent de teatre i a fer colla.

Ja eres llavors el que s’anomena un “espectador professional”? 

Aquesta expressió me la va dir l’Àlex Rigola per primer cop, jo no l’havia sentida mai. En aquells anys també hi havia el Bar Raval, que era el punt de trobada de la professió. Era al carrer Doctor Dou, on ara hi ha el Dos pebrots, i el portava la Luci, que havia sigut parella del Pepe Rubianes i del Carles Flavià. Allà es barrejava tothom. Un d’ells era el Rigola, que a partir del 1993 va començar a acompanyar-me al Festival d’Avinyó. Ell feia d’actor i començava a fer alguna ajudantia de direcció. Parlàvem molt de teatre internacional, i jo seguia treballant a la IBM, entre Bilbao i Barcelona. De tant en tant ens trucàvem, i ell em preguntava si havia vist tal espectacle de la Sasha Waltz, per exemple. Un dia jo estava a Bilbao, l’Àlex em va trucar i em va dir la frase: “Tu deixaries la IBM per venir al Lliure?”. Això era el 2005, el seu segon any com a director. Em va explicar que buscava algú que no fos creador per afegir-se a l’equip de direcció artística, que conegués el sector i que sabés tractar amb els artistes. M’hi vaig incorporar i vaig fer una mica de tot, com ara distribució o acompanyament d’artistes.

Vas compaginar les dues feines o vas deixar la IBM per anar al Lliure? 

Va coincidir que la IBM estava en un moment que volia reduir personal, ens ho van comunicar als treballadors i jo em vaig presentar voluntari. Vaig haver de negociar força, però al final vam arribar a un bon acord. Vaig treballar a la IBM setze anys. Jo estava a punt de fer-ne quaranta, per tant era el 2005. Sempre dic que la crisi dels quaranta me la vaig saltar, perquè em va coincidir amb un moment de canvi professional molt fort. I així vaig començar a treballar professionalment en el món del teatre. 

“El primer any hi vaig anar sense ni saber que allò es deia Temporada Alta”.

I la connexió amb Girona i el Salvador Sunyer d’on va venir?

Al Salvador Sunyer ja el coneixia perquè jo era espectador habitual del Temporada Alta, i teníem amics comuns del sector. En aquell moment el Sunyer era un dels assessors del Lliure, amb la Carlota Subirós, el Guillem-Jordi Graells o el Xavier Albertí. Jo vaig treballar al Lliure des del 2005 fins al final de l’etapa del Rigola, quan ell va complir vuit anys en el càrrec i va dir que no volia continuar. Pensa que en aquell moment els mandats del Lliure no estaven limitats. Llavors el Sunyer em va proposar d’anar a treballar al Temporada Alta. Això era el 2011. També vaig treballar als primers dos anys del Rigola a la Biennal de Venècia, però em vaig quedar al Temporada Alta, on ara fa deu anys que hi soc. 

Vas passar de ser espectador o usuari habitual del festival a treballar-hi. Com va ser aquest canvi?

Jo soc espectador del Temporada Alta des de la primera edició. Recordo que vaig veure Els petits contes misògins de les T de Teatre, que aquest any també celebren el seu 30è aniversari. Llavors el festival es feia al Centre Cultural La Mercè i eren només quatre espectacles. El primer any hi vaig anar sense ni saber que allò es deia Temporada Alta. “Anem a veure les misògines”, dèiem. Al cap d’uns anys van començar a portar espectacles internacionals, i quan pujava a l’Empordà a veure els meus pares aprofitava per veure algun espectacle. Vaig començar a treballar-hi quan el festival ja estava consolidat, amb el projecte d’Escena Catalana Transfronterera, entre Perpinyà i Girona. Això va fer que les administracions decidissin aportar més diners. Dos o tres anys abans va ser quan el Temporada Alta va començar a créixer, a portar més propostes internacionals i a coproduir. Jo vaig enganxar aquesta època. 

Quan compares el teu primer Temporada Alta del 2011 i el d’enguany, quins creus que són els canvis més rellevants que s’han viscut? 

És difícil, perquè encara no estem en un any normal del tot. Crec que l’evolució del festival ha sigut contínua, sense graons molt alts. Per passar de quatre espectacles a cent i escaig has d’anar creixent tranquil·lament. Hem anat fent a poc a poc. Hi ha coses que ara considerem normals, però que fa deu anys encara eren sorprenents: que tinguem la programació internacional que tenim, sent Girona la ciutat que és i amb la mida que té. Tot plegat ha sigut any a any. Seguim mantenint una oferta d’espectacles per a tots els gustos, des dels més comercials als més d’autor. El Temporada Alta és un festival molt llarg, que dura tota la tardor, per tant ha d’oferir propostes per a tothom. I això inclou els èxits teatrals de Barcelona, Madrid o d’on sigui. A poc a poc hem aconseguit que les propostes siguin una mica més exigents, que el públic descobreixi nous creadors, i que el concepte de festival estigui a davant de la programació, mantenint el rang d’espectacles per a tothom. 

Quan tu vas entrar al Temporada Alta va ser quan es van iniciar les setmanes dedicades als programadors?

Sí, així és. Temporada Alta és un festival molt llarg, que té lloc durant tot un trimestre. Per a un programador internacional venir un sol dia a Girona no li surt massa a compte, mentre si va a París, Berlín o Barcelona pot veure diversos espectacles en pocs dies. El cap de setmana de programadors va suposar un canvi fonamental: que entréssim al mapa dels festivals europeus. Als Radicals Lliures que organitzàvem amb el Rigola havíem començat a fer un cap de setmana de programadors, i al Temporada Alta vam adaptar aquest model, que ha anat evolucionant. Com que tant el Sunyer com jo viatgem pel món veient teatre, sabem que el més important són els espectacles. No som un mercat, no fem activitats per a professionals, volem crear vincles entre els artistes i els programadors, més que comptar quants bolos s’han venut de tal espectacle. Sabem que nosaltres funcionem veient espectacles i seguint la trajectòria de creadors i companyies.

Com veus ara, al cap d’un any, l’edició del 2020?

La memòria és sàvia i he oblidat una mica tot el que vam viure, però realment l’any passat va ser una bogeria. Ens va enganxar absolutament tot el que va passar. El toc de queda a Catalunya va arribar a la segona setmana de festival, que ens va obligar a avançar l’horari de tots els espectacles. Després va venir el confinament comarcal, i el tancament a finals d’octubre, per Sant Narcís. Quan vam poder reobrir, vam allargar el Temporada Alta fins al 20 de desembre. Llavors amb una part de confinament comarcal i municipal. 

Suma-li les cancel·lacions de les companyies nacionals i internacionals.

En vam tenir unes quantes, o bé perquè estàvem tancats nosaltres, o bé perquè les companyies de fora no podien viatjar. Per exemple l’Antigone in Molenbeek + Tiresias del Guy Cassiers, que hem reprogramat aquest any. 

“En un futur pròxim volem ajuntar directors d’aquí amb artistes internacionals”.

A l’edició del 2020 vau oferir diversos espectacles en línia, i aquest any continueu amb aquesta oferta a distància.

Jo crec que això es quedarà, no com una part principal del festival, però de moment la mantindrem. Aquest any tenim la websèrie del Rodrigo García, una peça de la Juana Dolores, un altra dels mexicans Lagartijas tiradas al sol… Va molt més enllà de tenir un actor connectat per Zoom des de casa seva. Des de l’any passat s’han obert noves opcions per als creadors, que abans no hi havien pensat, com la peça de teatre sonor dels Cabosanroque, per exemple. Ara depèn d’ells si s’hi volen dedicar més o menys. Jo, personalment, m’estimo més anar al teatre que veure-ho des de casa. Hem mantingut el Torneig de Dramatúrgia en línia, així ho pot seguir gent des de tot arreu. Hi havia persones que ens explicaven que quedaven amb amics a la mateixa hora per veure un espectacle, per veure’l junts encara que estiguessin separats. Crec que seran els artistes els que faran que això es quedi o desaparegui. 

Fent balanç d’aquests darrers deu anys al Temporada Alta, els que fa que tu hi treballes, creus que seguirà creixent això de passar de la simple exhibició a la producció? 

Estem en un sistema de teatre europeu, que és on hem d’estar. A més, tenim una quota llatinoamericana que ens permet fer intercanvis entre una banda i l’altra de l’Atlàntic. Enguany aquesta part la tenim una mica més coixa, per la situació pandèmica que encara estem vivint, però és una cosa que volem continuar i ampliar. De moment, hem produït muntatges amb directors de fora i equips catalans, i en un futur pròxim volem ajuntar directors d’aquí amb artistes internacionals. Aquesta xarxa internacional anirà creixent, perquè cada cop ens coneixen més a l’estranger. 

Com està actualment el Temporada Alta a Llatinoamèrica?

El 2022 celebrarem la desena edició. Aquesta iniciativa va sorgir de manera molt informal, arran d’una conversa amb el Claudio Tolcachir. Jo havia anat un parell de cops a Buenos Aires, amb dues produccions del Lliure. Amb la gent de Timbre 4 vam fer un xat (eren temps de pre-Zoom) preguntant si tenien algun espectacle nou… “Hauríem de fer teatre català a Buenos Aires!”, així va començar tot. L’Institut Ramon Llull ha col·laborat amb nosaltres des del principi. El passat mes de febrer vam celebrar-ho en línia, i l’any passat hi va anar la producció de Kassandra amb l’Elisabet Casanovas i AKA amb l’Albert Salazar, i les dramaturgues Laura Gost i la Concha Milla van participar en el Torneig de Dramatúrgia. Vam anar-hi a finals de febrer del 2020, i quan vam tornar va arribar el confinament. La vessant internacional del Temporada Alta continuarà i creixerà, si tot va bé. 

També treballeu amb Pyrenart, fomentant intercanvis amb la Catalunya Nord i Perpinyà. Creus que aquest programa està en un bon moment o que encara podria fer-se més gran?

Hauria de créixer molt més. Tot i que ja no existeixen, sembla que encara tinguem les fronteres marcades a foc. Girona està exactament a la mateixa distància de Perpinyà que de Barcelona. Jo visc a l’Empordà, o sigui que encara estic més a prop, però sembla que és més fàcil agafar el cotxe i venir a veure teatre a Barcelona. Crec que hem de treballar entre tots per trencar aquestes fronteres mentals, però és una cosa molt generalitzada, no només del món cultural. Amb aquest projecte hi ha molt bona connexió amb el Borja Sitjà, que actualment dirigeix L’Archipel. De cop coneixes una sèrie de gent que fa una programació bastant semblant a la nostra, per tant és molt fàcil que alguns artistes facin bolos a Perpinyà i Girona, com la Christiane Jatahy o Mal Pelo. Entres a una xarxa, compares programacions i llavors et preguntes com pot ser que no treballem junts en més projectes. Hem d’anar trencant aquestes barreres i començaran a passar més coses. Nosaltres hem fet coproduccions amb la Lali Ayguadé o els Oligor i Microscopía, i una sèrie de companyies que han girat per França. 

Pel que fa a la presència de programadors internacionals, com es presenta l’edició d’enguany del Temporada Alta?

Ara mateix tenim programadors inscrits de diversos països europeus com Itàlia, França o Bèlgica, i també del Perú. Això fins a la mateixa setmana de programadors no ho tancarem del tot. Si et truca el programador del Festival d’Avinyó quan falten tres dies no li diràs que no, hem de ser flexibles. Crec que aquesta serà una edició “quasi normal”, com l’any que estem vivint. Potser no arribarem al centenar de programadors que hem tingut en altres edicions, però ens quedarem a prop. El dia d’avui en tenim 65 d’inscrits. 

“Potser ara no és el moment de fer una festa: ja la farem l’any que ve”.

De fet, el cap de setmana de programadors va començar amb la teva arribada al festival? 

Comença en aquell moment. Als Radicals Lliures ja ho fèiem, i el Sunyer ja em va dir que li agradaria fer el mateix a Girona, però “no tan radical” [riu]. La creació contemporània en diferents formats, petits i grans, és el que volta més pel món, i és que busquen els programadors internacionals. Volen mirades diferents dels artistes que ja tenen als seus països. Si mires els creadors catalans que volten més pel món, veuràs que tenen un llenguatge molt particular: El Conde de Torrefiel, La Veronal o l’Agrupación Señor Serrano han trobat maneres de fer molt pròpies. 

Creus que els programadors internacionals associen Catalunya o les catalan arts a algun estil en concret?

Diria que no. Els qui ens dediquem a aquest sector tampoc coneixem en profunditat la situació de les arts escèniques de cada país del món. Les companyies catalanes que giren més també són les que fan teatre familiar i arts de carrer. Al final els programadors busquem artistes, més que nacionalitats. Passa a l’inrevés: quan fas la llista dels artistes que t’interessen dius “Ostres, què passa a Bèlgica?”. És un país petit que inverteix molt en cultura i creació, llavors entens moltes coses. Ens agradaria que el model català s’hi assemblés més. Al final busquem artistes, no nacionalitats. Mai hem dit “Necessitem un francès”, per exemple. 

Enguany celebreu el 30è aniversari del Temporada Alta: és moment de fer balanç? Al 25è el Sunyer va dir que no faria ni un llibre ni una exposició. 

Vulguis o no, quan fas trenta anys mires on ets, com et trobes i fas recompte de tot el que has fet fins a aquest moment. Després de l’edició d’aquest any ja en parlarem, però en aquest moment la millor celebració és fer un festival que s’assembli mínimament al que portem fent aquests darrers anys. D’acord, celebrem-ho: hem fet una imatge gràfica destacant l’aniversari i una campanya als aparadors de Girona. Potser ara no és el moment de fer una festa: ja la farem l’any que ve. Aquests números rodons sempre fan pensar i mirar enrere, però ara no suposa cap canvi, i el 2022 serà tot diferent. Va bé veure tot el que hem fet per seguir en la mateixa direcció. Potser al 25è aniversari vam tenir més consciència d’any especial. L’any passat tot va ser diferent, i al final l’alegria va venir de poder celebrar el festival, malgrat totes les condicions adverses. Aquesta edició la vam començar amb dubtes, però sembla que ens anem normalitzant, ara que finalment han tornat els aforaments al 100%. La resposta del públic ha sigut boníssima.

Vols que parlem del futur immediat del Temporada Alta? Un dia o altre el Sunyer es jubilarà.

Mira, jo vaig començar a dedicar-me professionalment a aquest sector de la manera més surrealista i casual possible, i m’encanta el lloc de feina que tinc. Ara mateix no tinc cap intenció de canviar. Temporada Alta és part d’una empresa, que és Bitó, i espero seguir formar-ne part. Hi ha institucions que varien més amb els canvis de noms, però el model de Temporada Alta ja és prou clar i l’estructura és molt sòlida. El Grec et pot agradar més o menys, depenent de cada director, però és un festival tan consolidat com el d’Avinyó. Està bé pensar en què pot passar en un futur, però fins a un cert punt. Crec que el més important és que quan el Sunyer o jo ja no estiguem al capdavant del festival, el Temporada Alta continuarà. Si hem arribat als trenta, ja tenim tots els punts per celebrar-ne trenta més. 

Ara que ho penso, fa deu anys que ets al festival, els mateixos en què el Salvador Sunyer Vidal ha dirigit els curtmetratges. A Alopècia androgènica ho feu tots molt bé.

[riu]. La trobada va ser tal com es veu al curt. Tots els altres actors que hi apareixen estaven més guionats que nosaltres, això segur. Vam buscar un dia que hi poguéssim ser l’Albert Oliva, la Marta Montalban, en Sunyer i jo mateix. El Salva fill només ens va dir “Vindré a l’oficina i us gravaré”. La reunió va ser més llarga del que es pot veure al curtmetratge, és clar. Quan ens va dir “Vull que em tracteu com un artista”, nosaltres li vam respondre que nosaltres veiem els espectacles, abans de programar-los. No és “vine i fes-me un espectacle”, normalment, tot i que de vegades pot passar. I sí, ens va fer entrega dels quatre Premis LAUS, que ara tenim exposats a l’oficina. 

El Salvador Sunyer júnior tanca una època de deu anys rodant els espots del Temporada Alta.

A mi m’agradaria que s’ho repensés. Els curts, com els cartells, han marcat l’estètica del festival. Com tot, n’hi ha que han agradat més i altres menys, però sempre hem volgut fugir de la imatge que pots trobar a qualsevol altre lloc. Aquest ens l’ha fet suar molt, la veritat! [riu]. 

Moltes gràcies pel seu temps, senyor Puig. 

A vostè, senyor Puig.