Alopècia, metacinema i autoficció a Girona

El Temporada Alta ja ha començat. El millor festival d’arts escèniques de tardor del sud d’Europa. Poca broma: enguany celebren el 30è aniversari. L’espectacle inaugural ha sigut L’oncle Vània dirigit pel lituà Oskaras Koršunovas i protagonitzat pel Julio Manrique. També s’ha estrenat el curtmetratge-anunci del festival, una altra tradició que els teatraires esperem cada any amb candeletes. Enguany, Salvador Sunyer (fill) ha anunciat que aquest és el seu darrer anunci, després de deu anys (i diversos guardons) dirigint els espots del Temporada Alta. Hem vist els vint-i-dos minuts que dura el curtmetratge. A continuació el passem a comentar.

No poseu el vostre nom als vostres fills. No ho feu. A casa els meus avis hi havia dos Jordi Taulé, i sempre que algú els trucava havien de preguntar per quin dels dos demanaven. “El pare o el fill?”. Matar el pare és quelcom que tots plegats hem fet (o farem) en algun moment de la nostra vida. Si el pare es diu Joan, Josep o Ase encara ho tenim prou fàcil, però si portem el mateix nom i cognom que el nostre progenitor la cosa ja es complica. Salvador Sunyer i Vidal (Girona, 1987) és el fill de Salvador Sunyer i Bover (Salt, 1957) i durant deu anys ha realitzat, amb Nanouk Films, els fantàstics espots del Temporada Alta. Ara acaba d’estrenar un curtmetratge de vint-i-dos minuts que posa fi a aquesta relació professional. I familiar perquè, tal com molt bé deia en Pere Faura, “quasi totes les companyies de teatre i dansa a Catalunya són empreses familiars”.

Ara, el Salvador Sunyer júnior mata el sènior. I de pas, realitza un acte artístic (i públic) de teràpia, s’obre en canal i barreja art i vida en la seva última creació. Com qualsevol dels artistes que passen pel Temporada Alta. Que li diguin a l’Angélica Liddell. El curt funciona com a balanç de la feina feta, com a presentació de la idea d’enguany i com a tancament d’una etapa. Falsedat, posada en escena i artifici poblen una obra audiovisual que combina l’autohomenatge, el metacinema i la ironia amb molta gràcia. Que cal ser teatrero i haver vist els anuncis anteriors de Temporada Alta per captar tota la grandesa de la peça? Evidentment. Però és que no succeeix el mateix amb el joc actual del Barça? (per cert, aquest any no guanyarem res).

El Sunyer petit té la mateixa veu rogallosa i el mateix pentinat el Sunyer gran. Bé, de fet podem afirmar sense por a equivocar-nos que el Sunyer júnior té el mateix aspecte que uns tres milions d’homes catalans: calb, amb ulleres i barba. De la mateixa manera que els creadors comencen a fer teatre familiar quan són pares i a fer espectacles sobre el masclisme quan tenen filles adolescents, la paternitat recorre tot el curtmetratge. Cap amunt i cap avall. “Què vol dir això de ser un artista?”, es pregunta el jove SS. Després de deu anys, quatre Premis Laus i algun plagi sonat (l’anunci de la loteria del 2017), Sunyer necessita dos pròlegs i quasi cinc minuts per començar amb la teca. Alopècia androgènica és el títol del curt. El Doctor Sergio Blanco, dramaturg uruguaià i un dels homes més savis en això de l’autoficció, dissecciona un cadàver i ens explica que sempre acabem topant amb els mateixos (i únics) temes: l’amor i la mort. Eros i Tànatos. Sergio Blanco és calb i no calb alhora. O “calb invers”, ja que té cabell on la majoria de calbs no en tenen. Justícia poètica.

A continuació, veurem persones i personatges que han aparegut en alguns dels anuncis més cèlebres del festival. Un productor motivat i un tatuatge signat per Antoni Tàpies. Això del jockstrap i la cua és trampa, Salvador: s’han de veure les galtes. Un pastor grec de bigoti expressiu i l’exparella formada per Guillem Barbosa i Laura Weissmahr. La crisi de la mitjana edat ha enganxat en jove Sunyer molt jove (té 33 o 34 anys), però no hi ha res que un viatge a Turquia no pugui solucionar. El somriure inquietant del doctor turc i la seva sospitosa (i frondosíssima) mata de cabell estan, com tantes coses en aquesta nostra dissortada pàtria, a mig camí entre el ridícul i el sublim. Com un Samsó amb accent gironí i com Denis Lavant dins d’una limusina, en Sunyer sap que, al final, el més important és la bellesa del gest.

Pastilleta, amics i festa volcànica serveixen per tancar una peça que segurament no guanyarà cap Premi Laus. Però que, com tantes obres dels nostres creadors contemporanis més estimats, ha sorgit d’una necessitat vital i íntima. Estimat Salvador Sunyer i Vidal, no cal que pateixis gens. Ja ets un artista, Salva.

Podeu veure el curtmetratge del 30è aniversari del Temporada Alta aquí: