L’atzarosa vida d’una gata de terrat

Carola és l’adaptació teatral de la novel·la Feliçment, jo sóc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany. Fins al dia 2 de desembre, al Teatre La Gleva, una poderosa Anna Güell, esplèndidament dirigida per Francesca Piñón, interpreta Carola Milà, personatge nascut amb el segle XX —va néixer el 31 de desembre de 1899—, i ens porta de viatge per una Barcelona socialment molt estratificada i políticament convulsa.

Maria Aurèlia Capmany, criada durant la Segona República, va ser tres voltes rebel, d’acord amb la cèlebre “Divisa” de Maria-Mercè Marçal. El seu feminisme va començar a prendre una forma decididament assagística als anys seixanta, i seran també les novel·les d’aquells anys les que recullin aquesta inquietud a través d’unes heroïnes inconformistes i rebels que busquen la manera de sortir de la cotilla que la societat els imposa. Feliçment, jo sóc una dona, escrita l’any 1969, adopta la màscara memorialística, però es mostra clarament influïda també per la picaresca i la novel·la d’aventures.

L’adaptació d’Anna Güell, Lurdes Barba i Manel Dueso, autors d’aquesta Carola teatral, oportunament escurçada respecte de l’original, queda reduïda a l’essencial, però sense ometre cap dels punts crucials ni dels moments àlgids de la novel·la. El personatge, arribat a la maduresa dels seus seixanta-nou anys, desentela el passat i el rememora, tot provant d’ordenar els records, amb el rostre radiant i una lluïssor als ulls. El punt de partida i de referència és el fet d’escriure unes memòries, i per això Güell sempre acaba tornant prop de la tauleta on hi ha la màquina d’escriure. L’escenografia de Montse Amenós disposa el públic al voltant d’unes taules amb estovalles de quadres. Una bona part de la il·luminació —a càrrec de Sylvia Kuchinow— procedeix de la mateixa escena, amb tres llums sempre encesos i uns altres que s’encenen en moments determinats; a més, l’actriu col·locarà espelmetes sobre les taules dels espectadors. La narració, amb les seves anades i vingudes del present al passat, apareix magníficament embolcallada per la música de Bárbara Granados —seu és el leitmotiv de l’obra, en quatre versions diferents, i toca també temes del seu avi i del seu besavi, Eduard i Enric Granados respectivament—, mentre que l’acurat espai sonor puntua i ambienta fugaçment —ara una capsa de música, ara les campanes del convent— alguns dels passatges evocats.

Sense complexos, de tornada de tot, Carola Milà ens transporta amb el seu discurs fins a la porteria on es va criar, com a filla il·legítima d’un senyoret de casa bona. Sabrem de la implacabilitat de l’avi Milà, que és comparat amb un gos de presa; de la visita a casa dels amos; de la fugida de la mare; de l’ingrés al pensionat del Bon Consell. Especial interès té l’etapa de la primera adolescència en què Carola feia de dependenta en una botiga de guants del carrer de Fernando; d’aquells temps recorda el “vestit color de tórtora” que havia de dur, les “mans de llautó enguantades” que desava als calaixos, i sobretot les ganyotes d’un amor molt jove i pur que li va fer descobrir l’anarquisme i que ens condueix fins al Centre Obrer del carrer de la Creu. Eren temps perillosos, de clandestinitat i pistolerisme; una música composta ad hoc i la vehement gestualitat de l’actriu ornamenten la narració d’un tiroteig com si es tractés d’un relat d’aventures. Una llum blava, nocturnal, emmarcarà la fugida i el refugi trobat a casa d’una senyora burgesa amb aires d’ostentosa benefactora, representant d’un feminisme conservador que Capmany criticava. Després, molt el·lípticament, s’al·ludirà a la temporada en què Carola va treballar com a criada domèstica, i a una etapa posterior en què va prostituir-se a casa la senyora Rosita. Es casarà amb un client que li havia posat un piset al carrer Aribau —“He tingut sempre l’estómac agraït dels gats de terrat, un agraïment immediat i oblidadís”— i ascendirà de classe social; portarà una vida privilegiada, fins que l’esclat de la Guerra Civil ho capgiri tot de nou. L’última parada, el destí final de l’adaptació teatral és Saint-Germain-des-Prés, a París.

“M’havia assegut a taula amb els amos i havia fruït la rara intimitat dels bufons. Si m’aturava a pensar, podia descobrir que ni la rancuniosa dignitat dels criats no em quedava.”

Carola és un relat en primera persona d’una vida atzarosa, la d’una dona que parla des de la maduresa dels seus seixanta-nou anys i es remunta a la data i circumstàncies del seu naixement per resseguir des d’allà totes les condicions per les quals ha passat. Demostra tenir un gran talent per a la supervivència, i la seguim en el seu viatge des d’aquella porteria on vivia com a filla bastarda fins a la fugida final que la portarà a reinventar-se a París; entremig, passa per diversos enamoraments, pel flirteig amb l’anarquisme, la condició de minyona, l’experiència de la prostitució, la vida de casada benestant, l’idil·li amb el cap de l’escamot republicà. Tot és tractat amb la distància i la ironia que procura el pas dels anys. La llunyania dels fets permet a Carola abstenir-se de rancúnies i ridiculitzar, a la llum del present, alguns caràcters i situacions. Tot i això, de vegades, li brillen els ulls d’emoció, en reviure les edats passades. La direcció de Francesca Piñón està molt atenta als detalls i sap imprimir ritme i variació al moviment de la intèrpret, que tan aviat tecleja a la màquina d’escriure com es mou entre les taules, es maquilla davant el mirall o escriu en una pissarreta. Anna Güell dota el personatge d’un caràcter temperamental, mostrant-se despreocupada però punyent, irònica i desimbolta. L’actriu dibuixa amb gran força i carisma la vitalitat incombustible d’una dona que, malgrat les limitacions que el seu gènere i classe social li imposaven, va saber degustar cada moment sense exhaurir-lo, conscient que val més aixecar-se a mig festí, “perquè esgotar allò que es desitja és una condemna a mort”.