Kràmpack returns

Probablement no serà la primera vegada que sentiu a dir que “tot torna”. Tornen els xandalls, tornen els discs de vinil, tornen els governs feixistes i els mobles vintage… Doncs en un curiós exercici de viatge en el temps (i de nostàlgia potser) ha tornat una comèdia que ho va petar durant quatre temporades entre els anys 1996 i 1999. El Teatre Aquitània ha recuperat el muntatge que va estrenar la temporada passada, i es podrà veure fins al 21 de gener.

La comèdia Kràmpack, segona obra escrita per Jordi Sánchez en la seva faceta de dramaturg (paral·lela i menys coneguda que la d’actor) fou Premi especial de la crítica l’any 1995 i Premi MAX al millor autor en català l’any 2003, entre altres guardons. L’èxit cultivat es va reforçar amb l’adaptació al cinema que l’any 2000 en va fer el director Cesc Gay, i ara ha tornat, 25 anys després de la seva estrena, de la mà de Pep Antón Gómez, company professional de Sánchez de fa molts anys, a l’Aquitània Teatre (l’antiga Filmoteca, més nostàlgia en vena).

Quatre joves actors, Àlex Ferré, Jaume Casals, Mikel Iglesias, i Lídia Casanova, donen vida al Pau, el Xavi, el Jose Luis i la Berta, que en l’obra original van interpretar uns (aleshores) poc coneguts Jordi Sánchez, Joel Joan, Eduard Fernández (més tard substituït pel Lluís Villanueva), i Ester Formosa (ella per Mònica Glaenzel). Servidora va anar a veure l’obra en plena adolescència i encara en conservo un cub de paper amb les cares dels actors i cites de l’obra, signat per cadascun d’ells.

Amb un escenari típic de sitcom de les que ensenyen l’interior d’un pis on hi passen coses, l’argument de l’obra desgrana situacions que es poden donar en la convivència de tres joves que ronden la vintena i comparteixen pis. Amb pocs canvis respecte del text original (referències a les pessetes que s’han passat a euros, el Whatsapp i algunes picades d’ullet a l’actualitat), la història s’inicia quan el Pau, el Xavi i el José Luis comencen a viure junts en un pis de quatre habitacions, i la persona que trien per a completar-lo, la Berta, resulta ser l’exnòvia del Xavi, amb la tensió emocional i sexual que això comportarà, i l’afegit doble que tant al Xavi com al José Luis els agradarà (i faran intents barroers de conquistar-la) i que entre el Pau i el Xavi potser hi ha alguna cosa més que amistat, encara que ells s’entestin a voler disfressar els seus “kràmpacks” com un joc masturbatori entre amics sense importància.

La virtut del text rau en la frescor amb què els diàlegs reflecteixen la complexitat de les relacions humanes, d’una forma àgil, divertida i desacomplexada, especialment rellevant si pensem en el moment en què va ser escrita i representada (amb un nu integral de Joel Joan que es va ser molt comentat pel boca-orella en l’època prexarxes socials).

Tot i que surten temes que no han canviat amb el pas dels anys com pot ser el de la precarietat laboral, i que les inquietuds vitals dels joves poden ser les mateixes, determinats jocs o bromes ara es considerarien masclistes (el director deia en una entrevista a la ràdio que se n’havien modificat les que ara es veurien més ofensives), i potser l’homosexualitat i la bisexualitat no es viu avui en dia com un “problema” o un desconcert com en la dècada dels 90… Tot el que en el seu moment va ser molt trencador, als joves d’avui en dia no els hi sembla tan problemàtic ni sorprenent, i el tema de la sexualitat s’enfoca més enllà de la genitalitat i les corporeïtats, acompanyat per l’evolució que hi ha hagut en el pensament sobre la identitat de gènere amb l’impuls també de la nova onada feminista.

Els riures a platea durant tota l’obra de la gran comèdia d’èxit de Jordi Sánchez traspassa generacions, doncs, per la temàtica i per un plantejament que va ser modern per l’època, i connecta els personatges del Pau i el Xavi, de caràcters i gestualitat mimètics als del Lopes i el David de Plats bruts amb els joves que han crescut veient-ne les successives reemissions que s’han fet a TV3 de la sitcom catalana per excel·lència.

Jaume Casals recrea tant el personatge creat per Joel Joan que et fa parpellejar fins i tot per la semblança física, la corporalitat, de la veu i de l’entonació de les frases. Àlex Farré recorda també molt el Pau-Lopes per la dicció histriònica i atacada que va ser la de Jordi Sánchez, sobretot en les primeres escenes de la discussió per l’enterrament de la padrina, i Iglesias i Casanova defensen els seus personatges amb gran solvència (sense el pes de la referencialitat als actors anteriors) i donen el contrapunt simbòlic i argumental als embolics còmics de qui té el dilema o la qüestió de la seva sexualitat en plena efervescència i ebullició. Kràmpack es va estrenar al Teatre Aquitània el 16 de setembre, i programada inicialment per a tres mesos, ha estat prorrogada fins al 12 de gener. Si vau veure l’original, ara potser la podeu anar a veure amb els fills o els nebots i comentar la jugada!