Invasió (teatral) subtil de Pere Calders

Avui fa 20 anys de la desaparició de l’escriptor Pere Calders, un contista original, amb un sentit de l’humor únic i que va deixar-nos un ampli llegat del seu amor per les paraules. Per celebrar-ho, hem preparat una colla d’articles: la seva néta, Diana Coromines, escriu a Núvol recordant el seu avi, i Gabriel Boloix relaciona la companyia teatral Dagoll Dagom -que enguany ha celebrat els 40 anys- amb les històries caldersianes en aquest article que podeu llegir tot seguit.

“…no he estat mai un escriptor professional… això et dóna un sentiment de llibertat, el fet de poder escriure sense pensar que depens d’un editor que te l’espera, que t’has de guanyar la vida, estàs lligat a un compromís. Com que jo me l’estimo molt la llibertat, apassionadament, escriure d’aquesta manera ho faig purament per un amor al llenguatge, per unes ganes d’explicar instintives i no depenc de ningú.”

Pere Calders (Barcelona 1912 – 1994)

Són moltes les frases que ara podríem recordar d’un escriptor que ha deixat petjada en la història de la literatura catalana contemporània. Just fa dos anys se’n va celebrar el seu centenari (juntament amb Sales i “Tísner”) amb múltiples actes i n’ha quedat constància amb portals web com aquest que encara podem consultar.

Hi ha escriptors que pel seu llegat i el seu pes no cal sempre una efemèride especial per ser recordats. Però les circumstàncies han volgut que aquest juliol de 2014, justament un dia 21, va deixar-nos un dels contistes més originals i brillants que ha donat la nostra literatura.

Això de les efemèrides és quelcom curiós…els 20 anys sense en Pere Calders coincideixen aquest mateix mes amb la magnífica celebració el passat dia 16 de juliol a la Font Màgica de Montjuïc dels 40 anys de la Companyia teatral Dagoll Dagom i l’Oriol Toro fa pocs dies en va fer una detallada crònica per Núvol.

Pensareu què té a veure una cosa amb l’altra, oi? Vinga, pronuncieu tots ben alt: ANTAVIANA!!

Com molt bé expliquen els Dagoll Dagom en el seu portal virtual:

“ ‘Antaviana’ és la paraula MÀGICA que s’inventa un nen d’un conte de Pere Calders per fugir de l’avorriment dels deures escolars…

El ressò que va tenir ANTAVIANA, espectacle màgic i quotidià alhora, fou possible, en gran mesura, perquè per primera vegada al país una companyia de teatre independent havia abandonat els temes polítics i s’endinsava en el món de la poesia i de la tendresa.

El crític i historiador teatral Xavier Fàbregas va definir la nit de l’estrena com “la nit en que a Catalunya el teatre va fer un gir copernicà”. 

Les músiques galàctiques de Jaume Sisa que omplien ANTAVIANA iniciaren el recorregut cap al món del teatre musical.”

Potser fins aquell moment el nom de Calders no havia estat relacionat amb el teatre i va donar peu que molts altres grups professionals i amateurs s’atrevissin a fer-ne altres muntatges o lectures dramatitzades. L’espectacle Antaviana es va estrenar el 27 de setembre de 1978 a la Sala Villarroel de Barcelona. L’1 de gener de 1985 es va reestrenar Antaviana al Teatre Condal de Barcelona. Set anys després de la seva creació l’obra ja s’havia convertit en un referent. La seva reposició va conservar la màgia i poesia de la primera versió i gairebé va estar girant durant un any i mig.

Desconec si en la trajectòria vital de l’autor hi va haver altres connexions teatrals o si posteriorment de la seva mort va donar peu a altres muntatges o homenatges. Però si que recordo fa un parell d’anys, coincidint amb l’efemèride del centenari, haver vist un humil muntatge sota el nom “Invasió subtil i altres contes” al teatre Almeria de Barcelona. Gairebé el muntatge era tan alternatiu com el mateix teatre o, més ben dit, era irònic i sorprenent com els contes que interpretaven els dos actors i les dues actrius a dalt de l’escenari. Contes que ens parlen de la condició humana, la mort, el més enllà, la família, les aparences, la societat, l’Estat i un llarg etcètera de temes que s’amaguen rere d’uns contes aparentment senzills. Contes com: Invasió subtil, El mirall de l’ànima, No s’admeten corones, De quan les bèsties parlaven, Zero a Malthus, No se sap mai i tants d’altres!

A continuació i per finalitzar aquesta brevíssima relació entre Calders i el teatre en transcric un, de conte, que la mateixa companyia (per la despesa en recursos humans) tal  com indicava en el díptic de l’obra va descartar representar-lo:

PER UN DEMÀ MILLOR
(Drama en menys d’un acte)
L’escena representa:
A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.

En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra
(jove de bona presència)
s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor
monòleg de protesta. Però es desploma
el teló a causa d’una avaria mecànica
i l’esclafa. Llestos.

Fi

Pere Calders (1912 – 1994)