Els Malnascuts i l’esperit que el teatre no hauria de perdre

Hi ha molts tipus de teatre. No cal fer una llista dels diferents estils, codis, i formats que pot adoptar aquest art. Tothom té els seus gustos i preferències al respecte. A un li pot agradar més el teatre basat en el moviment dels intèrprets; o bé en la forma de dir el text; o potser un espera que arribi el moment d’aquella cançó en què l’intèrpret es llueix a la perfecció i desenvolupa tot el seu talent. I qui diu cançó, diu monòleg, escena, ball, silenci… Per a gustos, “cubates”. Però hi ha una cosa que és elemental en el teatre i que si està bé absorbeix a totes les altres. I aquesta és: la història. Perquè el teatre és narrativa. Pot ser més clara i lineal o bé experimental i conceptual; però la història, el què es vol explicar; sempre ha de ser l’element més important d’una peça teatral.

Aquest cap de setmana passat, vam poder veure a l’Almeria Teatre una execució perfecta d’aquesta màxima amb l’espectacle Pell endins de la companyia Baisea. Una obra que sorgeix de la XII edició del laboratori Els Malnascuts.

Per a qui no conegui Els Malnascuts, és la branca pedagògica de VVAA Col·lectiu (Like si lloras, This is real Love) un projecte de creació emparat dins l’Obrador de Dramatúrgia de la Sala Beckett, enfocat a joves de 16 a 30 anys, professionals i no professionals, per a poder experimentar en qualsevol àmbit de les arts escèniques; coordinat per l’Anna Serrano, l’Alba Sáez i el Blai Juanet. Pell endins s’hauria d’haver estrenat a la Sala Beckett els dies 19, 20 i 21 de febrer, però un positiu per Covid dins la companyia va provocar la suspensió de les funcions. Per sort, a l’Almeria Teatre la companyia ha trobat l’espai que necessitava per presentar l’espectacle, encara que només fos durant quatre dies.

Pell endins és un muntatge en forma de litúrgia, on l’energia està perfectament temporitzada i que ens parla sobre la menstruació femenina. Està format per cinc actes, o una introducció i quatre actes. Cadascun dels quals està personificat en l’arquetip emocional que els representa. Aquests són: La Menarquia, la primera regla representada per una jove; La donzella (significant la preovulació); La mare (l’ovulació); la Xamana (la premenstruació); i l’anciana (la menstruació).

Com a part d’un laboratori de creació col·lectiva, la jerarquia dins la companyia és poc ortodoxa: tot l’equip ha col·laborat en diferents graus en la creació de l’espectacle. Cadascun dels membres porta les seves habilitats damunt i fora de l’escenari. La construcció de la idea dramatúrgica corre a càrrec del Martí Sancliment; i juntament amb la Laura Clua i la Paula Massagué han dirigit l’espectacle i n’han creat l’estructura dramatúrgica; els textos són obra de la Nur Costa; en Jose Luís Barquero ha dissenyat el cartell; Tura Torras i Anna Pujol s’encarreguen de la música en directe; el vestuari és fruit del treball de Pau Canivell i Natasha Padilha; i aquesta última juntament amb en Mamadou Diallo s’ha encarregat del disseny de llums.

Tots, excepte Nur Costa i Jose Luís Barquero, en són els intèrprets, juntament amb Candela Antón i Ana Carolina Parisi. I, reprenent la idea del primer paràgraf, tots ells posen el seu talent a disposició d’un espectacle en què no hi ha clars protagonistes; potser Parisi distingida de la resta com la jove que inicia el cicle menstrual, i Natasha Padilha, que entre acte i acte executa monòlegs irònics i alhora reivindicatius vestida completament de vermell, com en un anunci de compreses antic; són les més fàcils de distingir. Elles dues es contraposen al cor format per la resta d’intèrprets; i tot i ser no tenir personatges molt (o tan definits) tots i cada un dels integrants d’aquest cor, tenen el seu moment ja sigui en forma de monòlegs, interpretant la música, amb dansa.

En aquest espectacle coral els intèrprets estan al servei de la història que volen explicar i la idea que es vol transmetre; fan ús de tots els seus talents, de les seves experiències personals, i fins i tot de la seva pròpia sang (menstrual), utilitzada en projeccions d’imatges de microscopi i en una imatge plàstica d’alt contingut poètic.  

Això sí, si alguna cosa he de desvelar, crec que he de parlar d’un concepte clau que aborda l’obra, i que tot i no estar present en la totalitat del muntatge crec que és el punt més important de la peça. Aquest concepte és el dolor. I no tan sols el dolor derivat de la regla, sí que la premissa bàsica de l’espectacle és el cicle menstrual i si estirem molt, els dolors derivats d’aquest. Però en la seva profunditat ens parla sobre el tabú del dolor en la societat. Tal com expressen els personatges de la Jove (Parisi) i la Mare (Antón). “Jove: És que em fa mal. Mare: És normal que faci mal. Jove: Doncs no hauria de ser-ho”. L’espectacle, de forma tranquil·la i íntima, però clara, es rebel·la contra els dolors invisibilitzats per la societat. Ja no contra la intolerància que tinguem al dolor propi, sinó de la tolerància que tenim al dolor aliè, com preferim que aquest dolor es porti internament i en silenci abans que adreçar-lo.

En conclusió, Pell endins és una protesta contra aquesta normalitat, és un acte litúrgic de seixanta minuts on cadascun dels integrants del projecte s’entrega per complet a la narrativa, a la transmissió de la premissa. On es palpa un gran treball tant a nivell interpretatiu com conceptual. Se’ns parla de coses que normalment no adrecem amb tranquil·litat, sense arribar a incomodar a l’espectador, més aviat despertant-li la curiositat i la rebel·lia. I tot això com tot ofici ritual acaba amb una bona catarsi.

Personalment, no li puc demanar més a una peça teatral. Tant de bo tinguin l’oportunitat de veure-la aviat.