Els carrers (i el Lliure) seran sempre dels Travy

La vida continua al Teatre Lliure. Quin estiu! Alguns encara estan de dol per la dimissió de Lluís Pasqual, altres respiren alleugerits (alguns secretament) i fins i tot n’hi ha que ho reivindiquen com un èxit generacional. Probablement a la gran majoria ens sap greu tot plegat (els fets, les repercussions, el que es perd), però ja ho deia l’amic Freddie, The Show must go on. I quin xou!! Mentre a Gràcia el Baró d’Evel omple l’espai amb Là, el seu espectacle poètic circense, a l’Espai Lliure paren la taula la família Pla Solina, capitanejats pels clowns Quimet Pla, Núria Solina i els fills (més que clowns) Diana Pla i Oriol Pla. El fill dirigeix a la família. És un acte d’amor, un homenatge generós a la seva família, als seus orígens, al teatre i a una vida que fa front a la mort.

Núria Solina i Quimet Pla són els pares a ‘Travy’. © Ros Ribas

Oriol Pla és hereu del teatre de carrer que va mamar de petit amb els seus pares. Però la seva formació s’ha complementat amb altres ensenyances i amb molt de treball a escenaris des de ja fa uns quants anys. És un clown, però també un acròbata, un nano amb unes condicions físiques i una coordinació brutal. Una bona mostra la tenim a Be God Is, l’espectacle que ha portat arreu amb la companyia Espai Dual. I com si seguís algun dels personatges que encarnava en aquell espectacle, es presenta a l’escenari, focus a la cara i com si s’acabés de llevar, comença el seu recital de pantomimes. I amb quina elegància es posa el jaqué!

Mentrestant la família espera darrere les cortines. Però ràpidament ens trobem al bell mig d’una xerrada surrealista entre els membres d’aquesta família. Que si la dona encara li fa gràcia a l’home, que si troben a faltar una finestra que hi havia anteriorment, que si la filla està feta un embolic… I entremig apareix el fill com si vingués a dinar el diumenge (la família Pla, però no són de canelons, sinó més de pa amb tomàquet) i els vol anunciar una bona notícia: dirigirà un espectacle en un important teatre i el vol fer en família. És doncs quan el metateatre fa acte de presència i el joc comença. Primer ve l’enfrontament entre els diferents membres de la família sobre com hauria de ser l’espectacle. D’aquí es desprenen dos dels conflictes que vertebren la dramatúrgia, el xoc generacional i les diferents visions conceptuals del teatre: teatre de carrer versus teatre modern. Durant tota l’obra el matrimoni defensa el seu estil de vida, la seva manera de fer teatre (incloure molta música, parlar dels clàssics), mentre els germans, cadascú a la seva vol ser trencador (saludar amb els pits enlaire, acabar amb un final abrupte). Mentrestant s’escolen anècdotes familiars, gags antològics (Quimet Pla recitant el Ser o no ser batent un ou per fer una truita desprèn al famós monòleg de tot dramatisme, assumint-lo com un acte quotidià) o recitals de trombó.

I de cop, parem màquines, que si no hi ha missatge, que si hi ha massa poesia, que si tot està massa pla (xim-pum)… I tornem a començar de nou, des de l’entrada de la família. I a veure què surt. I a poc a poc, com qui no vol la cosa, els desvaris de la família durant aquest procés de creació ens porten cap a un nou terreny, un nou missatge: la reivindicació de la vida, d’aquesta vida que tenen aquests quatre éssers estranys. Reivindicar-la davant de la mort, de l’oblit. Perquè entremig d’aquests diàlegs surrealistes entre el matrimoni i la filla s’oculta un secret, un gir que quan es destapa, que tot i que l’espectador ja el vegi venir, emmudeix les rialles. I, exacte, en la tercera repetició ja no importa l’assaig, sinó el comiat. Un comiat preciós a càrrec de la mare Travy on amb consciència de classe reivindica la feina feta pels dos, la lluita dels joglars al carrer contra la dictadura i la persistència anys després a favor d’un model que alguns veuen com a caduc. Però l’esperit dels joglars ressuscita i qui acaba caient, fulminat per un canó i una síndria (genial McGuffin), a un costat és el teatre modern (spoiler a la foto promocional de l’espectacle).

Però no, la veritat és que no. No es tracta de fer posar per davant una manera o altra de fer teatre, sinó de barrejar mirades, estils i disciplines escèniques. De fet aquesta és l’evolució que va fent el teatre i que a casa nostra porten a terme gent com el Jordi Oriol (supervisor de la dramatúrgia d’aquest espectacle), la Agrupación Señor Serrano, el duet Albet/ Borràs o el projecte mutant d’Els Malnascuts, entre moltíssims altres. Probablement és aquest últim el que més s’emparenta amb el que ha dirigit el benjamí Pla, tant en energia, com en capacitat transgressora. Però aquesta manera és hereva directa del que ja varen fer fa anys gent com els Comediants, el Grup Picatrons o el Circ Cric. Oriol Pla no perverteix l’herència familiar: li ret homenatge i l’amplifica, tot i passar del carrer a una cambra més aviat petita.