El teatre amateur: una afició convertida en passió

Ser amateur va molt més enllà de ser un aficionat, de no ser un “professional”. Implica una altra mena de compromís i una altra manera de veure i entendre les coses. L’arrel de la paraula amateur, provinent del francès, és amor. Fer una activitat com a amateur és fer-la per amor i no per pagar factures. En el cas de les arts escèniques, el món del teatre amateur està ple d’actors i actrius, dramaturgs i directors amants del teatre que ho fan per amor a l’art, però que no per això és teatre de menys qualitat. En paraules de Luís Miguel Orcajo de la companyia El Duende de Lerma (una de les vint-i-cinc companyies participants del FITAG d’enguany): “Llevamos toda la vida en el escenario, en el teatro amateur, pero muy amateur, o sea, muy amantes del teatro”. Però com es viu el teatre amateur des de dins? D’on surten les ganes, el temps i els recursos? I quins interessos i metes tenen aquestes companyies?

La vint-i-unena edició del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona s’ha celebrat del 24 al 28 d’agost i ja és un clàssic de l’escena teatral gironina i un referent del teatre amateur a Catalunya, Espanya, Europa i arreu. En aquesta edició, he tingut la sort de poder-me infiltrar en els espais habitualment restringits al públic general, darrere els escenaris, on de debò es respira l’ambient FITAG i conèixer algunes de les companyies participants. Són companyies petites i grans, de diverses edats, diferents trajectòries i interessos molt variats. La Casa de Cultura de Girona és el lloc d’acollida dels actors i directors arribats d’arreu i ho serà durant els cinc dies que durarà el festival. Entrar-hi és gairebé com entrar en una casa de colònies: s’hi respira germanor, complicitat, multiculturalitat, bogeria i entusiasme, però, sobretot, amor pel teatre.

Ja em veus a mi, envoltada —i molt ben rebuda— d’argentins, valencians, cubans i gironins, tots parlant entre ells, rient i fent broma com si es coneguessin de tota la vida, la majoria acabats d’arribar aquell mateix dia o pocs dies abans; és el dia previ a l’inici del FITAG. El festival els acull amb els braços oberts i els dona una casa durant aquests cinc dies. Mentrestant, el director del festival Martí Peraferrer volta per allà amunt i avall, atent a tothom i sense parar quiet ni un moment.

Actors i intèrprets de Catalunya, de diversos indrets d’Espanya, de Cuba, d’Israel, d’Argentina i molts altres llocs han vingut a Girona per pujar als escenaris i explicar les seves històries. Això és una de les coses que he descobert parlant amb ells: que, volent o sense voler, moltes de les obres d’aquestes companyies teatrals tenen un rerefons molt personal. Són companyies amateurs i, com a tals, s’autogestionen i les seves creacions, inevitablement, són molt pròpies.

És el cas de la companyia argentina Serendipia que participa per primer cop al festival. Porten des dels dotze anys dedicant-se al teatre i es podria dir que ho porten a la sang. Parlo amb les tres joves integrants de la companyia, la Marilyn Petito, la Mercedes Arguimbau i la Florencia Patiño i m’expliquen la seva obra Años luz, una comèdia clown que relata la història de dues artistes ja grans que es retroben després de vint anys de no veure’s i fan un repàs de la seva carrera, tant dels èxits com dels fracassos. “Habla un poco de nuestra carrera, de nuestra profesión, pero también de los vínculos humanos, de la amistad, de la creatividad, los años y la trayectoria de ellas”, em confessa una d’elles. I tot això sempre a través de l’humor. El procés creatiu de l’obra va afavorir a aquest rerefons personal: va ser una creació col·lectiva, construït per elles mateixes a partir d’improvisacions i idees combinades i compartides, tot molt proper i en petit comitè.

Els integrants de la companyia madrilenya Unicornio Teatro també van seguir un procés de creació similar per la seva obra Unicornios, ja que va sorgir d’un taller dedicat a la memòria com a acte creatiu. “Es una obra escrita con nosotros y para nosotros. Es una obra inédita en el sentido de que está escrita a partir de nuestros recuerdos y de historias nuestras. Tiene ese punto de verdad”, m’explica la Maite Sierra, una de les actrius de la companyia. I és que l’obra Unicornios es mou per tres plans paral·lels: la realitat del present dels personatges, la realitat del passat i de la memòria i la part màgica on hi apareix la figura estrella de l’unicorn, una mica a l’estil de realisme màgic, però sempre amb un rerefons molt real.

En aquesta línia es mou també l’obra Tot s’apaga en el moment que em mires de la companyia valenciana La Col·lectiva Imaginària. Tinc l’oportunitat de parlar amb les seves integrants, la Raquel Violero, la Mar Picher i la Maria Albelda, totes tres de vint-i-pocs anys, acabades d’arribar a Girona, amb molta empenta i moltes coses a dir. Poques preguntes em calen perquè m’expliquin tots els ets i uts de la seva obra, creada a partir de les experiències d’elles tres i d’en Javier Sahuquillo, el dramaturg i director de l’obra. L’obra narra les vides d’una generació de joves i toca temes vinculats amb les relacions humanes, amb un suïcidi i un triangle amorós pel mig. Alhora, aquestes temàtiques es barregen amb política, contextualitzant-se en el 15M a València. M’expliquen que un dels personatges està inspirat en Pablo Molano, un activista que es va suïcidar després de veure que el 15M es va quedar en res: “Es va suïcidar com a gest absolut, que és un poc el mateix que fa el personatge de l’obra, que estava clavat en deutes, volien posar-lo a la presó i va veure que l’única eixida era abandonar l’edifici i morir”, m’explica la Raquel.

Aquesta faceta política de l’obra de les valencianes em porta a qüestionar-me com entenen elles el teatre. M’expliquen que amb les seves obres busquen obligar el públic a plantejar-se i a qüestionar-se les accions més quotidianes però també la societat en la qual vivim. “Nosaltres pensem que el teatre és una eina de canvi social i així és com ho vivim”, afirmen.

A partir d’aquí, descobreixo que cada companyia i cada integrant entén el teatre a la seva manera, però que tots el viuen amb la mateixa intensitat. La companyia El Duende de Lerma, provinents Lerma, un municipi situat a Burgos, és una altra de les participants del FITAG i un dels seus integrants, en Luís, m’explica que el teatre amateur és per a ell i els seus companys tota una passió i una entrega: “El teatro es más del cincuenta por ciento de nuestra vida”. En total, ha estat quaranta-un anys fent teatre: “Son cuarenta y un años de tu vida dedicados a una afición, que deja de ser afición y se convierte en pasión”. I una passió com aquesta demana temps, dedicació i sacrificis com demanar permís a la feina per poder participar en festivals com el FITAG, recórrer set-cents cinquanta quilòmetres i totes les despeses que implica una experiència com aquesta. Ell mateix em confessa que, malgrat les dificultats, les ganes sempre guanyen: “¿Es rentable venir a esta muestra? No, en absoluto. Pero, al final, es el gran disfrute de hacer lo que realmente te apasiona y no miras los costes”.

Dedicar-se al teatre amateur, al final, és això: aprendre a conciliar aquesta passió amb la feina i la família. Com es pot compaginar tot alhora?, us preguntareu. Això mateix els demano a les integrants de Unicornio Teatro i em responen amb total sinceritat: “Como se puede”, i riuen. La seva és una companyia més gran, de divuit components, i ja porten onze anys treballant junts, de manera que ja han vist que el més pràctic és assajar a les tardes, a partir de les set del vespre, que és més o menys quan tothom ja plega de treballar, tot i que també, si cal, es troben els caps de setmana. “Hay que buscarse la vida”, em confessa la Maite.

Però, què ho fa que, el teatre, per aquells que el practiquen, el viuen i l’estimen tant, sigui tan passional i generi tant d’entusiasme? “Des de la meva experiència personal, el teatre obre”, m’explica l’Agnès Marco, una jove de dinou anys que participa en la coproducció Israel-Catalunya titulada Esperando a Godot i també en l’obra Joves amb “b” alta. Ella té clar que fer teatre és una experiència transformadora a nivell personal i que, quan comences a fer teatre, hi ha un abans i un després. Però a més, i el FITAG n’és un exemple claríssim, el teatre uneix i crea ponts. I uneix més enllà de les diferències de llengua, d’origen i de cultures. Així ho vaig veure entre els integrants de la coproducció que ha sorgit entre un grup d’actors argentins que viuen a Israel i actors gironins del Galliner. De seguida veig la bona relació que hi ha entre ells, la compenetració i la confiança. “Somos un grupo muy bonito”, afirma la Shirli Abudi, una de les argentines arribada d’Israel. Quan pregunto si la combinació Israel i Catalunya funciona, ella ho té clar de seguida: “Funciona, ¿ves?”, diu mentre s’abraça amb la Maria Àngels Salavedra, una de les companyes gironines que també participa en la coproducció. “¡Todavía vivimos! Solamente el teatro puede unir a tanta gente diferente y hacer algo en común”, afirma la Shirli orgullosa i agraïda. És evident que el teatre obre i esborra fronteres, va més enllà del llenguatge parlat i és capaç de combinar diverses cultures i que aquestes s’enriqueixin l’una amb l’altra.

Precisament per aquest motiu i perquè el teatre no és el mateix sense la presencialitat, la pandèmia ha afectat molt negativament a aquest sector, com ja sabem. Quan pregunto a les companyies com han viscut aquest darrer any, totes em són sinceres i em diuen que ha sigut complicat. Dos membres de la companyia cubana Teatro Pinos Nuevos m’expliquen que aquesta situació els ha afectat completament i en tots els sentits: “Se paralizó el país, se paralizó el mundo y evidentemente nos paralizamos nosotros. Los proyectos que teníamos ya avanzados se quedaron a la mitad o se cancelaron”, em confessen. Tot i això, també n’hi ha que ho van viure d’una manera més positiva. Les integrants d’Unicornio Teatro m’expliquen que la seva obra Unicornios com a muntatge es va gestar durant la pandèmia, amb assajos online i alguns de presencials, amb testos i mascaretes pel mig. “Nosotros decidimos ensayar desde el principio y ha sido todo telemático. Ha sido una cosa muy surrealista”, m’explica la Maite. Van ser tossuts, no van voler que la situació sanitària paralitzés els seus projectes i s’ho van prendre com un repte.

Tot i això, és evident que el teatre necessita presencialitat. El contacte físic, el cos a cos, l’experiència viva i en directe és el que fa que el teatre sigui el que és i ens toqui i ens arribi com ho fa. Per sort, aquestes companyies de teatre amateur han pogut formar part del FITAG d’enguany, malgrat les reduccions d’aforament encara presents, i han pogut portar les seves obres i creacions als escenaris gironins, amb temàtiques molt diverses, amb la voluntat de fer riure o de fer pensar, però sobretot de fer gaudir del teatre i compartir l’amor que senten pels escenaris.