El somni de Declan Donnellan

El somni com a refugi existencial, com indret on viure allò no viscut, sempre ha estat un tema que ha despertat les passions dels creadors més filosòfics, dels escriptors més transcendentals. Tanmateix, a Espanya es va obrir la veda d’aquest pensament durant el Barroc, el conegut com a Siglo de Oro. Mentre Descartes deia allò de Cogito, ergo sum, Calderón de la Barca va escriure que la vida es sueño y los sueños, sueños son. Després s’ha escrit molt, s’ha teoritzat molt i s’ha fabulat encara més sobre la interpretació dels somnis. Els grans directors de cinema han creat pel·lícules sobre somnis i malsons. És un recurs sobreexplotat, però hi ha qui encara sap donar-hi una nova volta. I sempre és bo tornar als orígens. La Companyia Nacional del Teatro Clásico amb la renovada mirada de Lluís Homar s’ha associat amb una dupla creativa del teatre europeu de gran prestigi: el director Declan Donnellan i l’escenògraf Nick Ormerod, ambdós fundadors de Cheek by Jowl. Aquesta companyia britànica s’ha fet un fart de renovar els clàssics de Shakespeare, donar-los-hi una nova relectura més contemporània, sense trair la seva essència més clàssica. I això és bàsicament el que han fet amb La vida es sueño de Calderón de la Barca.

No entraré a comparar aquesta producció amb altres que Donnellan/ Ormerod hagin portat a casa nostra. Vaja, no puc. Aquesta és la meva primera vegada amb els Cheek by Jowl. Si bé, d’altres companys, altres espectadors professionals que tenen aquest bagatge consideren aquesta adaptació una obra menor dintre del seu catàleg, per qui escriu és una proposta estimulant, creativa i dinàmica. No ens enganyem, anar a veure una obra en vers exigeix una atenció i una rapidesa en entendre i copsar els significats de cada discurs i pot acabar sent esgotador i, fins i tot, avorrit. El reforç previ, o a posteriori, de la lectura de l’obra sempre ajuda. Per això, veure com la proposta escènica, les interpretacions i els moviments escènics acompanyen el vers, dotant-li d’una nova significació fan d’aquesta relectura del clàssic una de les propostes més estimulants.

L’inici ja assenta les bases del to. Una paret amb set portes. Per un lateral entra un home gran, com mig desorientat. De cop, les portes s’obren i d’elles sorgeixen set persones fent moviments estranys ràpids, espasmòdics al ritme d’una fanfàrria de sons i música animada, com antiga. Després surt una noia d’un baül amb un transistor per on s’escoltarà la tonada que ens acompanyarà durant tota la funció, “Cuanto le gusta” de Carmen Miranda. Aquest leitmotiv sonor és una de les pistes més evidents de l’adaptació del clàssic a uns cànons contemporanis. Donnellan endinsa la història i, a estones, fa moure els personatges com si estiguessin en una sitcom americana dels anys cinquanta o seixanta. L’escena segueix i les portes es tornen a obrir per on s’escolen els personatges però vestits (o despullats) d’una manera diferent, trencant tota relació coherent. Tot és un gran cabaret.

I en silenci, sorprès i espantat, l’home de barba blanca ho contempla tot. No abandonarà mai l’escenari, sempre hi serà present. A aquestes alçades qui conegui el llibre entendrà que aquell personatge és Basilio, el rei, el detonador de tot el conflicte, és a dir, qui, empès pels infaustos designis dels fats que avisaven que el seu fill Segismundo seria un rei dèspota i un bàrbar, decideix empresonar-lo, tan bon punt neix, en una torre. Però el rei, disposat a reptar els designis de les estrelles, decideix alliberar-lo. El monarca, però, per guardar-se les espatlles diu al seu cercle més proper que si el seu fill comença a donar senyals de mala conducta i d’embogiment serà engarjolat de nou a la torre, amb l’excusa que tot ha estat un somni. A partir d’aquí els personatges aniran jugant i filosofant amb la idea de somni. Però la presència perenne de Basilio a l’escenari ens transmet una idea suportada per un parell d’intervencions a part d’aquest: no és el somni de Segismundo, sinó el de Basilio. I, tanmateix, pensant-ho fredament, vist el desenvolupament i coneixent el final de l’obra, té més sentit que sigui un somni del mateix rei més que de la bèstia domada de Segismundo. La bogeria i la pantomima d’alguns personatges, el trencament amb el naturalisme, ens imbueix en una atmosfera irreal. Tot és un somni del rei que volia tenir un digne hereu tot i els fatals fastos.

Si l’escenografia de Nick Ormerod de les set portes li configura al clàssic un to de vodevil i de music-hall, la direcció d’actors de Donnellan reforça encara més aquest punt. Sigui pel personatge més bufonesc, Clarín (interpretat amb gran gràcia per Goizalde Núñez), qui acompanya Rosaura i que farà ballar als personatges amb el seu transistor; o per l’escena del retrat, que el britànic resol com si fos una seqüència de sitcom dels cinquanta, una situació d’embolics de faldilles que Astolfo (Manuel Moya), Estrella (Irene Serrano) i Rosaura (Rebeca Matellán) escenifiquen exagerant el gest i la postura; o, per descomptat, a través del treball d’Alfredo Noval, notable Segismundo. Si a l’obra original aquest personatge té un arc dramàtic notable, en aquesta adaptació Donnellan li configura un aire més lliure. Comença balbucejant el primer discurs en què es presenta com un ésser maleït, i evoluciona com l’infant que descobreix un indret fet a la seva mida (pujant per les grades del Grec, interactuant amb el públic) i finalitza la funció com si fos el presentador d’un show televisiu que determina el destí de cadascun dels personatges. L’entrega de Noval, la llibertat que té i representa, la potència i el control del seu cos és hipnotitzant.

Val la pena remarcar també el disseny de vestuari del mateix Ormerod, des dels uniformes militars als vestits de nit de Rosaura i Estrella. Vestits que configuren el caràcter de cadascun dels personatges. I tant o més important és el disseny de llums (Ganecha Gil) que a estones acompanya als personatges, altres busca les ombres més dinàmiques, altres crea contrastos de colors o encercla a uns i altres per donar més intimitat i intensitat.

El conjunt d’aquesta adaptació Cheek by Jowl de La vida es sueño és una relectura molt interessant que agafa el clàssic i li treu la càrrega més dramàtica per fer-ne una comèdia estranya on res és el que sembla perquè el que ens sembla talment pot ser un somni. Nostre, de Basilio o del mateix Declan Donnellan.