Terrassa és molt performàtica

Ja ha començat la temporada alta dels festivals de tardor. Aquella que ve immediatament després de la temporada alta dels festivals de primavera i, naturalment, la temporada alta dels festivals d’estiu. Des d’ara fins a mitjan desembre estarem ben distrets, voltant per diverses propostes escèniques repartides per tot Catalunya. El Festival TNT (Terrassa Noves Tendències ) va tenir lloc del dijous al diumenge passat, en una edició amable i reposada a la cocapital del Vallès Occidental. Aquesta és la crònica dels dos primers dies. Ja em disculpareu, però els crítics també tenim vida privada i compromisos familiars. I decidim sobre quins espectacles parlem i sobre quins callem. Només faltaria.

Visitar Terrassa sempre té un atractiu afegit, per a servidors de vostès: mentre que els de Can Fanga encara no distingeixen clarament els dos vallesos (una zona difusa al nord de Collserola), els sabadellencs ens posem neguitosos tan bon punt trepitgem Ègara. Ens sentim turistes en territori aliè: l’aspecte i els costums dels autòctons ens resulten familiars, però no podem evitar la mirada curiosa de l’antropòleg. I encara més en un festival com el TNT, on les arts vives s’uneixen amb les noves tendències, i on tot és susceptible de ser espectacle: des del retard de Rodalies fins a un incident a la via pública.

Dijous vaig iniciar la meva tarda terrassenca a l’escenari del Teatre Principal, espai on la companyia Ça marche va presentar Ruido, la seva darrera creació. [Per què es titula Ruido i no Soroll, no ho sé pas: un altre dia ja parlarem de la tendència de titular les peces en castellà i/o en anglès]. Després de dirigir la seva mirada cap a la infantesa o la tercera edat, el creador Nico Jongen agafa el so com a eix vertebrador d’una proposta sense paraules, però amb molt de soroll. És curiós, això de les modes, i com de vegades les peces dialoguen entre elles, sigui de forma conscient o inconscient: els Atresbandes van tastar el teatre radiofònic amb La guerra dels mons, i el so també era l’eix vertebrador del seu espectacle Desert. La figura del Foley o del tècnic que enregistra els efectes de sala d’una pel·lícula és el pinyol de Ruido. I aquí els tècnics, oficiants i mèdiums del soroll són dues figures tan extraordinàries com l’actor Juan Navarro i la poeta Núria Martínez-Vernis. Més que performers, jo els definiria com a jugadors: actants d’un joc de taula complex, multidisciplinari i tridimensional, artistes de la paraula que aquí no pronuncien ni un sol mot.

El mecanisme escènic no deixa de ser molt clàssic: gran pantalla, micròfons i diversos elements per crear sons de manera artificial. Els passos, les lluites d’espases, el xip-xap dels bassals. La cosa comença forta, amb una seqüència de Nostalghia (Andrei Tarkovski, 1983). A continuació, i per sort nostra, les imatges cinematogràfiques es barrejaran amb material televisiu i d’Internet de tota mena, en un degotall de seqüències mudes que els dos tècnics animistes dotaran de so. És a dir, d’ànima. Els jocs amb la sincronia i l’estranyament, el soroll i el silenci, o la desconnexió entre imatge i so poblen una peça que també conté, encara que pugui sorprendre, moments de gran violència. El poder de l’api. És de justícia destacar la feina d’Aurora Bauzà en l’espai sonor (amb la col·laboració de Judit Farrés) i l’assessorament en l’art del Foley que la companyia ha rebut de la sabadellenca Marta Monistrol, que dirigeix un estudi de gravació a l’altra cocapital del Vallès Occidental. La llum dissenyada per Marc Salicrú també és juganera i té vida pròpia: dirigeix la mirada cap a un objecte determinat o cap a les pintes de l’escenari, regalant-nos, fins i tot, una dansa lumínica final. Ara bé, estimats, no us perdono això que li heu fet a la pobra Björk: ja no tornaré a sentir la seva música amb les mateixes orelles.

Un festival de noves tendències permet l’existència d’espectacles per a un sol espectador. Servidor ha experimentat, en més d’una ocasió, alguna proposta amb la millor companyia possible: si algú tus, no hi ha dubte que ets tu mateix. Bautismo és una peça immersiva de la creadora basca Iara Solano. Immersiva i aquàtica, literalment, perquè succeeix dins d’un jacuzzi. A l’espectador se li demana que porti banyador i tovallola, i durant l’experiència estarà completament sol. Com un ritu iniciàtic, ens rep una oficiant tranquil·la i xiuxiuejant (Camila Vecco Haddad), que ens explica que estem a punt de viure un ritual de pas. A l’hora de triar l’oli essencial, t’ofereix dues opcions: “Energia o calma?”. Vaig triar calma, evidentment, immers com estava en la setmana més fascinant que hem viscut els crítics teatrals a Catalunya en molt de temps. La peça en si és un àudio (que escoltem gràcies a un MP3 i uns auriculars submergibles) sobre les bondats de l’aigua, sigui en forma de mar, llac, piscina o estany. El caràcter descaradament hippy de la proposta casa de meravella amb el frenesí d’un festival: estar completament sol, amb llum tènue i bona temperatura, en un jacuzzi palplantat al mig de la sala d’assaig del Teatre Principal de Terrassa té quelcom d’alliberador. Els companys de TV3 en van ser testimonis: les meves galtones vermelles són la prova gràfica del meu estat de relaxació absoluta. I tot plegat sense pantalles, projectors o ulleres de realitat virtual. Jordi Sellas no aprova aquest espectacle.

La simplicitat és un valor, i de vegades només cal un linòleum blanc, tres cadires i una gran pantalla (per projectar-hi paraules) per obtenir un espectacle rodonet. All together és una proposta del creador japonès instal·lat a Àustria Michikazu Matsune, i el seu encant rau en la seva senzillesa. Tres persones seuen a tres cadires, davant nostre, però no estan sols: els acompanyen alguns dels seus amics, examants, familiars morts i antics companys de classe, que es manifesten a través de les seves paraules. Un japonès (Matsune), un neerlandès (Frans Poelstra) i una estatunidenca (Elizabeth Ward). Sembla un acudit, però no ho és, i amb els seus records o amb les breus descripcions de les persones absents dibuixaran un retrat sociològic i cultural molt detallat de les seves famílies o la seva infantesa. L’amic que jugava a oficiar missa, la mare ianqui que no té passaport (total, per a què?), una trobada genial amb John Cage i una hamburguesa que balla. Si això és teatre contemporani vol dir que veurem un nu masculí, però aquí no serà el d’un jove atlètic amb cos de gimnàs, sinó el d’un home real que ha viscut molt. Amics amb qui hem perdut el contacte, coneguts que voldríem reveure, saludats que voldríem oblidar… All together és un espectacle que funciona, una proposta de noves tendències per a tots els públics, una obra parlada amb ràfegues de moviment. El públic terrassenc va aplaudir molt. Cadascú va pensar en els seus fantasmes.

Divendres a la tarda em vaig perdre l’espectacle Calidoscòpica, de la Sònia Gómez i l’Encarni Espallargas, per culpa d’un retard de les nostres estimades Rodalies. Programadores del meu cor: espero poder veure la peça en un futur pròxim. [Vet aquí el poder de la crítica, Àngel]. Amb temps de sobres per fer un cafè i observar amb la precisió d’un entomòleg la vida i costums de terrassencs i terrassenques, el següent espectacle que m’esperava va ser Navaja. LaSADCUM és una companyia jove de dansa capitanejada per Guillem Jiménez. Aquest és un dels casos en què la sinopsi d’un espectacle no lliga massa amb el resultat final, però tant se val. Així com em va costar veure com la peça es pregunta per la relació dels joves amb el sexe, la digitalització dels cossos, la pornografia o la hipersexualització, durant els seus trenta minuts no vaig poder desenganxar la mirada de l’escena. La iconografia de l’educació física (xandalls, barra de ballet, feromones) es barreja amb l’artificialitat del musical: barrejar Into the Woods de Sondheim amb el “Miau” de Rossini i uns quants udols de llop. O projectar l’escena de la tabacalera de Carmen (Carlos Saura, 1983), amb aquells mallots de lycra i aquells escalfadors als peus: gràcies, macos. Fa dies que no paro de cantar “No te arrimes a los zarzales” per casa. La multicapa, l’acceleració i “La mesa que más aplauda”, els ventalls amb punxes… Tinc ganes que Navaja creixi i evolucioni. Aquests joves de la companyia “l’escorreguda trista” tenen molt talent. I molta conya.

Els Amics de les Arts és una entitat social i cultural, institució terrassenca que existia molts anys abans que l’infame grup homònim, i que de ben segur els sobreviurà. Apoyatura és un solo de l’Óscar Bueno, un dels residents d’enguany al TNT. L’hem vist actuar amb Cris Blanco o organitzant karaokes a les places públiques de Catalunya (una de les idees més vendibles dels últims temps) i aquí està sol davant del perill. Tants anys de solfeig i piano havien de servir per a alguna cosa, i Apoyatura se sustenta (mai més ben dit) en la música i en les lleis de la física. Com el fill d’una estranya parella formada per Carles Santos i Britney Spears, Bueno executa un concert atmosfèric, quasi ambiental. El públic, assegut o estirat en coixins al voltant del piano, sentirà música en suspensió: l’artista porta un arnès que el lliga a dos fils tensats. Al cap d’una bona estona de música, soroll i d’haver tocat les tecles amb les mans, el cap, els colzes o el cul, Óscar Bueno s’eleva, com l’angelet d’Els Pastorets, i acaba tocant el piano en un estat de levitació quasi mística. Apoyatura és una bona idea, potser l’inici d’una peça més gran i elaborada, que desconeixem si tindrà continuïtat. És bonic veure el públic ajagut, estirat o fent directament la becaina: com una versió escènica i musical del sol artificial d’Olafur Eliasson a la Tate Modern de Londres. Aquí el piano és el sol. “Si fa sol, sí”, com diria Jordi Oriol.

I el meu TNT d’enguany va acabar a l’ESCAC. Allà hi va fer el seu niu la Leticia Skrycky i la seva peça Las lámparas. La il·luminadora presenta una proposta al voltant de la llum, òbviament, però va més enllà. Els focus com a generadors de calor i com a objectes artístics, les pedres com a estufes portàtils, la llum i la foscor poblen una peça tranquil·la. Un altre sol artificial enmig de Terrassa. Una coneguda directora va estirar-se a terra i va fer una becaina. O potser, més ben dit, va sentir (amb tots els sentits) la peça amb els ulls tancats, adoptant, al final, una posició fetal. Quin artista pot afirmar que els seus espectacles són calmants? Com deia l’Albert Pla, “Al teatre es dorm molt bé”.

Aquesta edició del TNT ha volgut ser tranquil·la i pausada, com reivindica la seva directora Marion Betriu, i a fe que ho ha aconseguit. Terrassa pot ser, també, un oasi de pau i tranquil·litat. Fins i tot per als sabadellencs més empedreïts.

Postdata:

Dijous i divendres et vam trobar a faltar, Boladeras. La regidora amb la rialla més encomanadissa de Catalunya. Però tens excusa, perquè estàs a punt d’estrenar La nostra ciutat al Teatre Lliure. Molta merda, Rosa!