Albert Pla: “Al teatre es dorm molt bé”

És ben sabut que el sabadellenc és un dels entrevistats més difícils del panorama cultural català. Que li preguntin a Bibiana Ballbè.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Em contacta el cap de premsa de l’Albert Pla, i em pregunta si el vull entrevistar arran de la reposició de l’espectacle Miedo, que torna a la Sala Barts del 10 al 20 d’octubre. Dic que sí de seguida, no sense por (justícia poètica). Segueixo Pla des dels seus inicis, però és ben sabut que el sabadellenc és un dels entrevistats més difícils del panorama cultural català. Que li preguntin a Bibiana Ballbè. No voldria ara que un dels artistes que més he escoltat i que més m’ha emocionat en la meva vida fos un carallot, la veritat. Allò de Kill your idols es diu per alguna cosa. A més, aquests dies estem celebrant el 30è aniversari de la publicació del seu primer disc, Ho sento molt. Tots drets. Després de consultar-ho amb amics i coneguts (gràcies, Busquets), la intel·ligència col·lectiva va determinar que no intentés ni fer-me el graciós ni ser més llest que ell. Vaig decidir centrar l’entrevista en la faceta teatral de Pla, ja que és un dels millors actors que tenim a Catalunya i fa molts anys que estrena espectacles. “No et faré preguntes de política”, li vaig prometre abans de començar. “Això és el que dieu tots”, va contestar ell, sorneguer.

El teu debut teatral va ser el 1996 amb l’espectacle Caracuero, un text dirigit pel Pepe Miravete i que vas protagonitzar amb Marisol Galdón.

Caracuero era una obra escrita per un alemany (Helmut Krausser). Aquell espectacle me’l va proposar el Pepe Miravete, i allà vaig aprendre a fer teatre, va ser com un curs accelerat. El Pepe em va dir les normes: projectar la veu, que t’entenguin els de la fila 15 sense micròfon, no et giris d’esquena més del necessari… Les quatre coses bàsiques.

Tu no havies fet mai teatre, abans. Ni a Sabadell, ni a la Faràndula?

No, no havia fet ni Els Pastorets. Bé, a l’escola, de petit, sí. Sempre acabava fent l’obra de teatre de la classe. Abans de Caracuero havia fet l’espectacle sobre el Fonollosa, i a partir d’allà va canviar la meva manera de mirar-me l’escenari. Fins a aquell moment jo era un cantant que acabava de començar, una mica campi qui pugui, seguia unes normes d’actuació des del punt de vista musical. A partir d’allà tot va canviar, perquè mai no em vaig tornar a mirar els projectes com a disc, sinó com a espectacle teatral. I vaig començar a veure que el teatre és l’únic lloc on et donen totes les facilitats, on estàs còmodament assegut, a les fosques, i sents perfectament cada paraula, cada nota. Després sempre he intentat que els llocs on actuo tinguin aquestes condicions. També he muntat concerts de festa major, eh? Tot el que he fet m’ho he mirat com un espectacle: Pla supone Fonollosa, Cançons d’amor i droga, El malo de la película, La diferencia, Somiatruites… Cada dos o tres anys presento un espectacle nou. Miedo tindrà una vida de quasi quatre anys, perquè la cosa va funcionant. Sempre m’ho prenc com “Vaig a fer una temporada i mitja de teatre”: començo a treballar a l’octubre, acabo al maig i faig les vacances de setmana santa [riu]. I al Nadal trio si faig un espectacle familiar o no. La meva faceta professional ara ja me la miro com si fóssim una companyia teatral. A més, m’hi sento molt còmode, perquè tinc un avantatge sobre les companyies teatrals: ells vénen de la subvenció, i jo vinc del món privat, del rock’n roll [riu]. La gent de teatre no entén com jo puc anar a fer un bolo a Sevilla, llogar el teatre, que s’ompli i, a sobre, guanyar diners. Sempre he pensat que això de cobrar després en comptes de cobrar abans –que és el que fan els teatreros– em dona un avantatge professional sobre ells. La meva dona, la Judit Farrés, treballa professionalment d’actriu. No acabo d’entendre que una obra de teatre, posa-hi de tres o quatre actors, vagi a Manresa, ompli el teatre, els actors cobrin una merda, tinguin subvenció pública i el productor de l’obra digui que està perdent diners. Mentre jo vaig al mateix teatre pel privat, el llogo, i tots cobrem de puta mare. No ho entenc. Hi ha alguna cosa que no em quadra.

A Barcelona hi ha diverses sales on les companyies poden estar fent funcions durant tres o quatre setmanes i el que cobren a final de mes és una misèria.

O gent que s’està al putu Teatre Lliure, han assajat durant tres mesos, i després només fan quinze funcions. A mi això no m’entra al cap. Jo quan estreno un espectacle penso en fer una gira mundial [riu]. Jo amortitzo els bolos, en canvi per a ells és una pèrdua. Com pot ser?

Quan fas un disc ja penses en l’espectacle, o fas primer l’espectacle i després en surt el disc?

És primer l’espectacle, sempre, des del Pla supone Fonollosa. Tots els discos han sortit després. El disc de Miedo va sortir un any després, per exemple, però sempre han sortit després d’estrenar. Perquè hi havia les cançons fetes. Inclús alguna vegada ens vam descuidar de fer el disc, com va passar amb Guerra. “Ahí va, si nos hemos olvidao!”.

Ja fa anys que has muntat una mena de família o companyia teatral, amb la llum dels Cube, o la producció musical del Refree. Penses en ells quan prepares el pròxim espectacle?

Els espectacles sempre els penso amb la Judit. I llavors quan tenim una idea prou sòlida com per poder explicar-la, anem a buscar l’equip. Fa molts anys que treballo amb els mateixos tècnics, normalment les escenografies les fem amb Cube o amb ramificacions de Cube, si faig vídeo sempre ho faig amb Nueveojos o ramificacions de Nueveojos. Perquè, de fet, a Catalunya som quatre gats. A Miedo també hi ha els pintors argentins, i de fet va ser un equip bastant aparatós, pel que fa a la pre-producció. Jugues amb molta gent i t’hi has de portar molt bé. Has de ser amic seu, si no la cosa no funciona.

També has fet espectacles on has treballat amb els Farrés Brothers (Somiatruites), els Pinker Tones (Rolf & Flor), o el Tortell Poltrona (PP). Estàs al corrent d’allò que passa al teatre català?

No.

Vas al teatre?

Intento anar al teatre. M’agrada molt anar al teatre. M’agrada un montón. Moltes vegades no hi puc anar, i veig que també els passa a altres artistes, perquè és incompatible per horaris: tots treballem a les mateixes hores. Veiem el que podem. Aquesta setmana he vist aquesta del cavall, al Teatre Lliure. I també vaig anar a veure Qui ets?, on hi treballa la Judit. Intento anar-hi sempre que puc. M’agrada molt. Em cau molt bé el Blaï Mateu i tothom estava molt entusiasmat… Jo ho vaig trobar un enganya-teatreros flagrant. “De veritat us esteu empassant això?”. Però és igual, perquè jo em quedo amb un focus, un peu que surt per allà, aquell moviment, mira ara aquell que bé que vocalitza… Fins i tot quan m’adormo al teatre, és una de les sensacions més agradables del món. Al teatre es dorm molt bé. Quan et vas adormint, entres en una espècie d’estat de duermevela, que no aconsegueixo entrar-hi a cap altre lloc, que no saps si estàs dormint o despert… És fabulós. És un plaer increïble, inclús quan tot va fatal. Em sembla una sensació hasta agradable. Quan jo no puc fixar-me en el focus que s’encén i s’apaga, sempre queda l’alternativa de dormir, i és un gustasso increïble.

Hi ha algun creador o companyia amb qui t’agradaria treballar?

No. No m’agradaria treballar amb ningú en concret. Vull dir que no vull treballar amb ningú i vull treballar amb tothom. Si demà ve l’Oriol Broggi o el Julio Manrique i m’ofereixen un espectacle que m’agradi i que em quadri… Sempre ho he fet així, tant en cinema com en teatre. Abans parlàvem de l’amistat, però sempre el primer és l’admiració que sents pels artistes amb qui treballes, per les coses que t’ensenyen. Si hi ha algo xulo d’aquest ofici és que sempre hi ha mogollón a coses a fer i a aprendre, dalt d’un escenari. Sempre hi ha informacions delicioses que t’arriben, d’un altre lloc.

Creus que arribarà el dia que facis un espectacle sense música, sense cançons?

Ja vaig fer Manifestación, que era un monòleg on només hi havia un parell de cançons. Com un boig, sempre estic buscant un text. El món del teatre i el cine sempre m’he hagut d’espavilar jo, sempre estic a l’espera.

Vols dir que, pel que fa als directors amb qui has treballat fins ara, sempre han sigut ells que t’han vingut a buscar a tu. Juanma Bajo Ulloa, Isabel Coixet, Albert Serra, Isaki Lacuesta…

M’agradaria molt que en teatre em passés el mateix. Amb l’Àlex Rigola i Cançons d’amor i droga va ser així. Sempre estic buscant aquell text que no estigui escrit per mi, per fer-lo amb la Judit. M’encantaria fer un text per treure-li suc. És una esperança que sempre tinc, com va passar amb el Caracuero d’aquella època.

A Miedo estàs sol a escena, tot i tractar-se d’un muntatge gran i complicat, tècnicament. Com portes això d’estar sol en un gran espectacle?

Estic molt acostumat a estar sol, a dalt de l’escenari. Amb Miedo és el que estic menys sol de tots. Perquè en el fons, si em treus a mi i hi poses un altre, el que impressiona és tota l’escenografia, el treball que han fet els Mondongo i el mapping. Jo estic per allà al mig fent el carallot. De fet, també podria ser un altre. Em deixo arrossegar per una cosa que jo no veig, però que sé que la gent veu, i que moltes vegades no em miren a mi sinó a les projeccions.

És un espectacle agradable de fer per a tu?

És molt agradable, és molt divertit. Quan s’acaba l’espectacle, jo el tornaria a començar. Ni suo, sembla que faci qui sap què, que m’estigui tornant locu… La gent em pregunta: “Com et poses allà sota?”. Quan ho assajava davant de l’ordinador ho vaig fer dues-centes cinquanta mil vegades… L’estrany seria que m’equivoqués, que en comptes d’aixecar la mà dreta aixequés l’esquerra.

Vas estrenar aquest espectacle l’any passat, ja l’has girat per Amèrica, ara tornes a Barcelona i a Catalunya… Miedo encara té més vida?

Al final hem allargat un any més. Ens queden moltes places a Espanya per fer, i ens queda actuar a Mèxic, Colòmbia, Perú… Hem fet la part de baix de Llatinoamèrica, i ara falta la part de dalt. Hem decidit allargar-ho durant tot el 2020.

Ja estàs pensant en el pròxim espectacle que faràs?

Sí, és clar que sí. No sé si es farà. Ara vull recuperar els concerts amb el Diego Cortés, i fer-ho més cuidat a nivell teatral. Fer una cosa més definitiva amb el Diego, que fa molts anys que toquem junts, un espectacle més guionitzat. També estic preparant una funció que es diu Pepita Peta Pets, que és la mateixa estructura que Miedo però és un espectacle més infantil. És igual de gran que Miedo, però és un conte musical per a un públic més familiar. En aquest jo ja no hi surto, aquesta és la idea. Seran dues actrius.

Fantàstic. Moltes gràcies pel teu temps. Veus com no t’hem preguntat de política?

Ho hem aconseguit. Va, deixem-ho aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació