Lucinda Childs: un cim de la dansa contemporània

La Constel·lació Lucinda Childs ens donarà l’oportunitat de conèixer l’obra coreogràfica i gràfica de la gran coreògrafa novaiorquesa, qui també serà al Mercat de les Flors, i participarà en un debat.

Després de sortir del Judson Dance Theatre, als anys seixanta la coreògrafa i ballarina Lucinda Childs va començar a desfer-se de coses, elements, ornaments, materials, alguns expressionismes, emprenent un camí que la menaria cap a espectacles gairebé matemàtics, diagramàtics, d’un dinamisme rotund i radical. Va experimentar, aleshores, amb els assajos amb les “danses en silenci”, en provatures sobre moviments simples (el caminar, saltar, girar), i, després d’un llarg camí de depuració, en el transcurs del qual fins i tot abandonaria temporalment el ball, va assolir dos cims de l’emoció postmoderna i minimalista, dues fites de la dansa contemporània: les col·laboracions a Einstein on the beach (amb Robert Wilson i Philip Glass) i a Dance (amb Glass i Sol LeWitt), que es podrà veure al Mercat de les Flors.

Estructura encalçada

La revista Artforum, en la seva edició del mes de gener de 1980, es va referir al Dance vist al BAM de Brooklyn, el 1979, destacant-ne les opinions divergents que havia despertat en el públic: alguns van ovacionar-la, mentre altres no van captar o gaudir els “rars moments de pura alegria física” de l’obra, i van anar marxant indignats de la sala en el transcurs de la funció (en altres funcions d’aquest mateix espectacle, es veu que n’hi ha que fins i tot han tirat ous a l’escenari). Deborah Perlberg descrivia en la mateixa crònica el treball de Childs d’una manera curiosa i ben gràfica: no com una dansa entrellaçada amb la música, sinó com una estructura que s’immisceix o s’insereix dins de l’estructura de la música.

Moviments de càmera

La mateixa Childs, en una conversa mantinguda el 2011 al Walker Art Center, es va referir a la peça Dance com una obra que en el moment de la seva estrena havia estat “extremadament controvertida”. La coreògrafa en destacava, en primer lloc, la partitura de Philip Glass i, de l’audiovisual de Sol LeWitt, les imatges en si (blanc i negre, 35 mm) i sobretot la manera d’editar-les: com els moviments de la càmera i del muntatge fan moure els espectadors al voltant dels ballarins, connectant així amb la coreografia. En ser projectada en una reposició a l’actualitat, el film omplia de “fantasmes electrònics” de trenta anys enrere, deia Childs, la pantalla i l’escenari. Al Mercat, es projecta un audiovisual rodat especialment amb els mateixos ballarins del Ballet de l’Opéra de Lyon, que interpretaran la peça en viu, creant un efecte doblat i en paral·lel.

Espais plens d’energia

Per a Childs, es tractava de bastir coreografies mil·limètriques, on, amb els mateixos materials de moviment, via les variacions, les seqüències, els patrons i les relacions entre els ballarins que anaven mutant, el que es veia mai era igual a sí mateix. Perlberg, en referir-se a Dance, descriu moviments interromputs per pauses, moviments sobtats cap endarrere, balancejos angulars de braços, rutines de passos endarrere i endavant. I afegeix: “L’obra permet també moments de quietud total, deixant l’escenari momentàniament nu mentre la música es repeteix. Aquests moments són com espais plens d’energia, impulsats per l’ímpetu de la llum de colors sobre l’escenari i el propi so”.

Descripció dels moviments

Minimalisme no és sinònim d’austeritat i simplicitat, ans al contrari: té tal presència el moviment, despullat d’ornaments, metàfores, narracions i sensacions, que acapara amb totes les seves possibilitats. Els passos-motius poden evolucionar i transformar-se progressivament, i les estructures poden mutar en combinacions de patrons que assoleixin grans contrastos i tensions, i arriben a una complexitat plena de superposicions inesperades. Escoltar la música i analitzar-la i coreografiar, en clau minimalista i geomètrica, tal com va fer en entomar la música de Glass per coreografiar Dance, podia voler dir, per a Childs, haver de decidir si sotmetre’s a les seqüències de la música o no, si obeir-ne les transicions o desafiar-les, i del dilema es desprenia la pauta de la complexitat i l’administració a cada ballarí un mapa: un diagrama. Quan l’espectador veu, intueix, sent i descobreix tot això, sense subterfugis en què distreure’s ni marges on arraulir-se o escapar, queda aclaparat.

Formes concomitants Childs – Margarit

Val a dir que, el col·lectiu Heura, del que Àngels Margarit formà part del 1979 al 1984, va iniciar una trajectòria coreogràfica amb el “paisatge coreogràfic” Temps al biaix (1981). Ja amb la seva companyia Mudances, Margarit va fer un primer treball homònim l’any 1985, i un altre el 1988, Kolbebasar, imbuïts pel minimalisme, la recerca en l’abstracció, i basats en les estructures de la dansa. Kolbebasar va agradar Lucinda Childs, qui formava part del jurat que va atorgar a l’obra el Grand Prix du Concours Choregraphique de Bagnolet.

Punts de la Constel·lació

Al Mercat, es podrà veure una obra emblemàtica de Childs, Dance (1979), en una sessió que també mostrarà el solo Actus… i al final de la qual, en la sessió de divendres 3, la coreògrafa debatrà amb la professora i periodista Bàrbara Raubert. Els dies 3 i 4, la companyia Dance On Ensemble, fundada per l’organització berlinesa sense afany de lucre Bureau Ritter, i composta per ballarins de més de quaranta anys, posarà en escena alguns Works in silence. Els dies 4 i 5 de març serà el torn de la neboda de Lucinda, Ruth Childs, qui interpretarà tres solos de la seva tieta, corresponents a la dècada de 1960 al Judson Dance Theatre de Nova York. Allà es podrà veure aquesta teatralitat i alguns materials més acolorits i textuals, fins i tot còmics, de què parlàvem abans.

Documents Childs

La Constel·lació que el Mercat de les Flors dedica a la coreògrafa, es complementa amb l’exposició “Lucinda Childs, Nothing Personal (1963-1981)”, comissariada per Lou Forster, que reuneix l’obra gràfica, amb partitures coreogràfiques, diagrames i dibuixos, més altres documents d’artistes amb qui ella ha col·laborat. Del 2 al 5 de març, també es projectarà el documental titulat Lucinda Childs (2006), de Patrick Bensard, on podrem acabar de conèixer les influències, metodologies i motivacions d’una coreògrafa només aparentment repetitiva… però en realitat desbordant, sublim i irrepetible.  

Article publicat originalment a Recomana.cat.