La Mercè també és Arts de Carrer

Les festes de la Mercè marquen l’inici sentit del calendari laboral per als barcelonins. Setembre és un mes de transició cap a la rutina i la quotidianitat estable, però no te n’adones fins que passen les festes de la Mercè i no saps com, però s’ha acabat l’estiu i ja som a la tardor. He de dir que sempre he estat més de Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona, però reconec que el febrer no podria substituir mai el valor simbòlic de les festes que tanquen l’estiu. Una càrrega gairebé emocional que també es tradueix en records personals i en barem de canvis vitals i socials, com el pas dels concerts de Zoo i Aspencat a Bogatell a un concert de la Marina Herlop al Teatre Grec, o el moment en què, sense saber molt bé per què, et comença a semblar interessant passar la tarda veient espectacles del festival MAC (Mercè Arts de Carrer).

I t’adones de la quantitat d’espectacles i l’extensió de la programació, que t’obliguen a triar entre deixar-te endur per l’espontaneïtat i la casualitat del “a veure què em trobo” o organitzar-te per combinar tot allò et crida l’atenció o simplement seleccionar alguna cosa que realment et ve de gust. I el cert és que s’hi podia trobar una oferta molt variada d’arts de carrer, ja fos de teatre, circ, dansa, titelles, instal·lacions, fins i tot tallers, jocs de carrer i dansa tradicional; també espectacles i tallers de cultura ucraïnesa, atès que Kíiv era la ciutat convidada d’enguany.

Passejant per les diferents ubicacions del festival, relativament descentralitzades, un podia tenir una sensació força idíl·lica de la ciutat: no feia massa calor ni massa fred, tothom semblava engrescat, i a tothom li agradava tot el que veia, sobretot els nens i nenes, que tant són els més agraïts com sovint se’ls dediquen les propostes més interessants. Però aquesta Festa Major de Barcelona, popular i “gratuïta”, que es presenta tan innovadora amb espectacles de drons, com progre pel que fa al discurs subjacent de l’Ajuntament “cultura per a tothom” –coses que em semblen estupendes–, tenia com a porta d’entrada una instal·lació interactiva d’una companyia aèria (de fet, la companyia aèria low cost de la ciutat), camuflada entre la resta d’entreteniment cultural gratuït (i food trucks a preu d’or), a la que adults i infants feien cua per entrar-hi. No diré més.

Aquest any l’espai principal del MAC s’ha ubicat al Parc de l’Estació del Nord, on s’hi han pogut veure les propostes més cultureta, principalment de companyies i artistes locals, així com alguns estrangers, a banda del grup Kyiv Academic Theater of Ukrainian Folklore que va presentar Berehynia. Més enllà de la coneguda Espiral i el camí que travessa el parc, hi havia dos escenaris amb un equipament tècnic important, un de principal i un altre amb pantalla i projecció en directe sota el Pont (cosa que feia certa sensació d’underground). Com a professional propera a la dansa, he de dir que hi havia un munt d’espectacles de dansa contemporània (17 de les 30 propostes del Parc de l’Estació del Nord!, entre elles un taller de Gaga de l’Ariadna Montfort), cosa que agraeixo i alhora em genera el dubte sobre quina deu ser la causa d’aquest fenomen paranormal. En qualsevol cas, ningú semblava descontent, sinó més aviat força engrescat amb propostes com per exemple Les Hereves, de les germanes Lorena i Marta Nogal i els germans Pol i Guillem Jiménez; una peça d’improvisació site specific que posa en diàleg el talent de totes quatre, reapropiant-se dels codis del flamenc i les desconstruccions contemporànies.

Una altra proposta que connecta i dinamitza qualsevol tipus de públic, fins i tot el mateix sector de la dansa, és el Informal Stage de Los Informalls, ja uns habituals de la Mercè que aconsegueixen posar-se el públic a la butxaca, fent-lo riure, però també fent-lo partícip de les meravelles de la improvisació escènica. Potser hi hagué més desconcert amb algunes actuacions de dansa que no tenien un format de carrer, sinó que simplement s’havien posat en un escenari al carrer, com el cas de Runa de la Cia. Lali Ayguadé, amb el ballarí Lisard Tranis; un espectacle d’una hora de durada i amb una dramatúrgia força estàtica que en l’espai obert deslluïa la qualitat del moviment i la fisicalitat dels intèrprets. És una peça que tracta sobre el pas del temps en les relacions de parella, usant moviment, gest i la teatralitat. De fet, just abans havia vist Re, una peça de dansa teatre de la Cia. Nadine Gerspacher amb el ballarí de krump Arias Fernández, amb un plantejament escènic i una història emocional i genèrica molt semblants, que fins i tot tenien el mateix desenllaç per als personatges. En aquest cas, el potencial escènic del krump, que sí que té un fort component urbà, quedava desdibuixat entre el llenguatge de la dansa teatre i els portés de dansa contemporània.

Hi va haver altres propostes que vaig gaudir més en aquell context, com No hay hueco en el jardín de la madrilenya Elena Puchol Sola, que jugava amb la simple idea de donar vida a un arbust i explorava les qualitats de moviment que se’n deriven; o Mudarseinstalarse de Luna Sánchez Arroyo i La Basal (Andalusia, Madrid i Barcelona), que feia una proposta molt clara i concreta pel que fa a moviment i estètica, una seqüència coreogràfica geomètrica i abstracta que es va desenvolupant a mesura que es realitza, jugant amb la idea d’encadenar moviments i idees contigües. Al cap i a la fi, hi havia propostes per tots els gustos, interessos i inquietuds, i d’alguna manera era curiós veure com convivien en un mateix espai i com el públic podia transitar d’una cosa a l’altra sense cap mena compromís ni remordiment.

El Parc Miró era un altre dels altres espais que agrupava una part de la programació del MAC, però amb propostes més diverses i algunes més adreçades a un públic infantil i juvenil. Vaig poder veure A cegues, d’Elelei Dance Theatre Company, una peça curta de dansa i teatre físic que ha girat per dins i fora de Catalunya, però s’havia vist poc a Barcelona. La proposta té la virtut d’atraure a tot tipus de públic, dels més petits al més entesos en dansa, perquè a partir d’una idea molt senzilla construeix una coreografia molt física i creativa que s’entrellaça amb el text sense que una cosa exclogui l’altra. Al Parc Miró també s’hi feien actuacions de circ com C’est bien ici? de l’alemanya Compagnie Wurst o Fly me to the moon de la companyia catalana Leandre Clown que utilitzaven un patinet i una bicicleta, respectivament, com a motor de l’espectacle acrobàtic. En aquest espai també s’hi podien trobar algunes màquines de l’Antigua i Barbuda, com “La Ballarina” i “El gran goril·la”, que ja es van poder veure en acció l’any passat al Parc del Fòrum, dels quals la primera va fer una mostra de les seves habilitats.

De l’Antigua i Barbuda també vaig poder veure el “Cavall de ferro” que passejava pel Carrer Consell de Cent, on el festival hi havia establert l’Oasi MAC aprofitant la pacificació del carrer i reivindicant-lo també com a espai per a la cultura i la ciutadania. Des d’Entença fins a Comte Borrell, els més petits podien trobar-se amb espectacles itinerants i ambulants tot passejant o anant amb bicicleta. He de dir que va ser una bona ocasió per caminar de dalt a baix per la zona de vianants del Consell de Cent i comprovar, d’una banda, la idoneïtat i necessitat d’espais verds i pacificats a la ciutat i, de l’altra, intuir els efectes de la gentrificació; només calia escoltar la quantitat d’idiomes en què parlaven els vianants que passejaven tranquil·lament. I és que a Barcelona som tan oberts que de vegades ens oblidem o renunciem a aprofitar el que la ciutat ens pot oferir als mateixos barcelonins i barcelonines, també en matèria cultural.