La Macana: un diàleg intergeneracional

Pare i fill, Alexis Fernández i Paulo Fernández, comparteixen escenari cos a cos, mà amb mà. L’un i l’altre dansen i exploren les relacions i les diferents etapes de la vida. Una peça enèrgica, tendra i divertida que sorgeix de la premissa de les grans diferències intergeneracionals, concentrades en la tecnologia i la nova manera de comunicar-se dels joves a través de les xarxes socials. I el cos és, en aquest cas, el camí sinergètic que permet indagar en els punts en comú d’ambdós ballarins consanguinis. Aquest intens i revelador espectacle de dansa contemporània es pot veure els dies 22 i 23 d’octubre, al Mercat de les Flors.

L’espectacle Pink Unicorns, de la companyia La Macana, porta aquest nom perquè “és la icona que té el fill com a fons de pantalla del seu mòbil. Malgrat això, la relació que se’ns mostra a l’obra és un cos a cos entre pare i fill sense tecnologia sofisticada pel mig”, apunta Luis Muñoz Díez en aquesta crítica publicada a la revista cultural Tarántula. “El fons de pantalla del telèfon del meu fill és un unicorn rosa. A la meva època, essent adolescent, el rosa el mantenia lluny, dels unicorns ni n’havia sentit a parlar i els telèfons mòbils no existien”, sentencia el pare i ballarí Alexis Fernández.

“La peça aprofundeix en la relació de rivalitat que s’estableix entre pares i fills, quan aquests freguen l’adolescència. Una lluita desigual, perquè els pares compten amb l’experiència que els torna vulnerables i tolerants, encara que molt pesats, davant els fills que estableixen una lluita cos a cos, sense cap respir ni descans. Una batalla sense vencedors, on els fills tenen totes les de guanyar: compten amb més salut i més energia”, revela Luis Muñoz al seu article.

Aquest nou treball de La Macana està dirigit pels coreògrafs Caterina Varela i Alexis Fernández en col·laboració amb el coreògraf franco-algerià radicat a Alemanya Samir Akika. La companyia, resident de Galícia, va ser formada l’any 2009 per Caterina Varela, coreògrafa i productora gallega, i per Alexis Fernández, ballarí i coreògraf d’origen cubà amb renom internacional. Les seves peces compten amb un potent material físic i una poètica acurada.

“Maca i Caterina Varela fa anys que són els millors representants d’una bonica heretgia gallega en matèria de dansa contemporània. Molts recordaran la policromia plàstica i estilística, la variabilitat humoral de propostes com No Title Yet (2012) i Cola de Gallo (2008). Si la paraula disseminació s’emmarca com cap altra al projecte poètic i pedagògic d’aquesta companyia-família, és també la que descriu millor el gest biològic i biogràfic de dispersió i obertura, la inversió de la vivència anomenada paternitat”, explica Roberto Fratini a la crítica De palos y astillas. I continua: “Així, era quasi inevitable que les inquietuds poètiques de La Macana acabessin cristal·litzant-se en aquest gran quarto de jocs, on Maca i el seu fill Paulo desmantellen enèrgicament un ampli llistat de velles normes didàctiques i de nous mites pedagògics”.

“Sobre l’escenari, Alexis i Paulo Fernández ofereixen un recital de possibilitats per transmetre tot un ampli ventall d’estats i sentiments, en una actuació hipnòtica que et deixa enganxat a la butaca”, exposa Luis Muñoz Díez a la seva crítica. “Els dos artistes fan un treball artístic extraordinari, que posa de manifest una preparació impecable, i desafiant els límits de l’esforç físic, fan ostentació d’una vitalitat aclaparadora. Aconsegueixen una funció vigorosa i divertida, que convida a viure”, declara Muñoz sobre l’actuació dels dos protagonistes. En aquest sentit, també fa èmfasi en la interpretació de Paulo, qui, segons ell “està a l’altura, superant el llistó que significa mesurar-se sobre un escenari amb l’artista gallec d’origen cubà Alexis Fernández, vanagloriant-se ambdós d’una complicitat excel·lent”.  

I tot això en un espai fet “literalment d’innocència i experiència”, com el descriu Roberto Fratini. Segons ell,  els inflables sobredimensionats i colorits de Tilo Schreieck destil·len la innocència com un resum plàstic de l’adolescència i la seva lleugeresa. Per altra banda, la geometria d’una paret grisa i encoixinada recorda a l’experiència, amb la seva densitat, opacitat, i les constants pressions i compressions de la vida adulta. La combinació d’aquest attrezzo oposat és l’escenari on es desenvolupa “una parentalitat feta d’acrobàcies i equilibris, de gestos, de confiança i de desafiament” entre dos meravellosos ballarins, pare i fill.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.