Junyi Sun es retroba amb el seu alter ego

La diversitat a escena és una qüestió que ens preocupa cada cop més, perquè la societat catalana és cada vegada més diversa culturalment, i creiem que això s’ha de reflectir en escena, així com en el cinema, la televisió, la política i qualsevol àmbit de representativitat. La qüestió és que veient com pugen el racisme i altres fòbies arreu de l’estat, no sembla que tothom estigui preparat per igual per a assumir-ho. Però tampoc soc partidària de discursos paternalistes que només defineixin com a víctima qualsevol identitat que no sigui l’home blanc europeu de mitjana edat, i caiguin també en prejudicis o exclusions de qualsevol mena. Penso que la diversitat és un valor en si mateix que ens enriqueix com a persones i com a societat, però que agafar-se a aquest valor com a font de legitimitat política, social o artística que promogui una visió maniquea de la societat, també és perillós.

Dit això, és evident que calen altaveus i propostes valentes que s’atreveixin a desmuntar (o relativitzar) tòpics i trencar tabús que no fan sinó fragmentar la societat en comunitats aïllades segons prejudicis per desconeixement de l’altre. I qui millor per parlar d’aquesta diversitat que aquelles persones que l’encarnen i la viuen en primera persona?

Junyi Sun és actor, ballarí i coreògraf valencià d’origen xinès, és a dir, ell és nascut a València, però els seus pares són xinesos. Per tant, té els ulls ametllats i parla català (cosa que ja no ens hauria d’estranyar gens). Però més enllà de les aparences, en Junyi ha crescut i construït la seva identitat amb un pilar occidental i un d’oriental, i aquesta contingència és un tret essencial de la seva biografia i història personals. Encara més, aquest mestissatge cultural també té un correlat en la seva formació com a intèrpret i en la seva obra com a creador, ja que el seu llenguatge escènic integra tant la dansa i el teatre com les arts marcials, casualitat (o no) que se suma a la contingència. El cas és que Sun ha volgut portar a escena el sincretisme que el caracteritza com a persona occidental amb arrels asiàtiques a partir del paral·lelisme amb la figura de Bruce Lee, l’actor sinoamericà d’arts marcials més icònic del segle XX, en l’espectacle Am I Bruce Lee. Després de la seva estrena el 2020 a l’Antic Teatre com a coproducció del festival Dansa Metropolitana, el solo de Sun ha tornat a l’escenari, a aquest cop a la Sala Periferia Cimarronas (un espai fantàstic dedicat a promoure la creació afrodescendent del qual hem parlat en més d’una ocasió a Núvol.

En l’espectacle, acompanyat de Pol Para, Sun planteja tots els prejudicis que acompanyen a les persones racialitzades al llarg de la seva vida, concretament a les persones asiàtiques i asiaticodescendents, que arrosseguen una llarga llista d’estereotips arreu. Amb un to irònic, entre l’humor i l’èpica, l’espectacle transita entre la dansa, les arts marcials i el teatre de la mateixa manera que el seu protagonista transita entre la realitat i la ficció, entre el si mateix i el personatge de Bruce Lee com un fantasma que parla a través de l’imaginari col·lectiu de la cultura audiovisual. La frase icònica “Be water, my friend”, sobrevola en tot moment com l’imperatiu adaptar-se físicament i mentalment a qualsevol circumstància, però també com una expressió de la pèrdua d’identitat del subjecte líquid de la modernitat. De fet, el més interessant de l’espectacle potser és el correlat d’aquesta sentència de l’heroi d’arts marcials a la qualitat de moviment a escena, la fluïdesa de la identitat coreogràfica de Sun. Però precisament per això, se’m van fer curtes les parts “ballades” de l’espectacle en comparació amb el text, ja que em va semblar que no s’acabava d’aprofitar la investigació de moviment que plantejava la proposta, ni la riquesa coreogràfica del mateix intèrpret. No és només que m’hagués agradat veure ballar més a Junyi Sun com a Junyi Sun, sinó que la corba dramàtica de l’espectacle no em va semblar clara, ja que el salt de la comèdia al drama deixava inconclús el potencial de cada escena.

El que vaig trobar del tot encertat va ser el pas tangencial per l’autoficció, perquè Sun no s’exposa de forma explícita ni biogràfica, ni tampoc a la seva família, sinó que el joc d’alter ego amb Bruce Lee li permet parlar de la seva vivència sense parlar d’ell mateix, sinó de la seva dansa i la seva recerca d’identitat com a persona i artista. De fet, en paral·lel a la seva trajectòria com a ballarí amb coreògrafs com Sol Picó, Miquel Barcelona o Jerôme Bel, Sun va fundar Kernel Dance Theatre, companyia que dirigeix juntament amb Alma Steiner i Marina Miguel, amb qui també ha desenvolupat un mètode de moviment que anomenen KUNE. Es tracta d’un mètode basat en la dansa i les arts marcials, que aprofundeix en la precisió i agilitat de l’imaginari i el moviment de l’intèrpret, i que es troba a la base del llenguatge coreogràfic i físic de l’espectacle Am I Bruce Lee.