Dos homes (belgues) prims i allargassats

Dos homes prims i allargassats, d’aparença física similar i que només porten posat uns pantalons curts, entren a la sala Pina Bausch del Mercat de les Flors, es miren, i amb una barreja de tranquil·litat i curiositat, comencen a comparar-se les parts del cos. Literalment, comparen la llargada de les respectives mans, dels braços, les cames, el tors, el coll, etc.; i per una sorpresa tàcita entre intèrprets i públic, resulta que són molt diferents l’un de l’altre, tot i tenir una alçada similar. Un té els braços i les cames clarament més llargs, però el coll i el tors molt més curts; a una mateixa distància, un arriba a tocar l’altre i l’altre no; i així una bona estona. El joc a poc a poc es va transformant i deixa de ser una simple comparativa entre i un i altre, i passa a ser un joc cooperatiu, a manera de trencaclosques entre els dos cossos; comencen a provar de quina manera encaixen, com es complementen i com poden trobar l’equilibri malgrat la diferència de proporcions.

Es tracta del duet Trough the Grapevine (2020), una peça del belga Alexander Vantournhout que aquest cap de setmana passat posava el punt internacional al cicle Circ d’Ara Mateix que organitza el Mercat de les Flors fins aquest diumenge 5 de juny. Es tracta d’una proposta molt enginyosa i intel·ligent, que pels que no coneixíem la companyia pensaríem que es tracta d’un espectacle únic en la seva espècie, però resulta que Not Standing/Alexander Vantournhout treballa amb aquest tipus de propostes, a cavall entre el circ i la dansa. A Vantournhout (coreògraf, creador i intèrpret) li interessa l’especificitat d’un cos, en aquest cas el seu i el del cocreador i intèrpret de la peça Axel Guérin, amb qui ja havia treballat abans. Però no es tracta d’allò específic per estrany o diferencial o que cridi l’atenció, sinó al contrari, l’especificitat d’allò més banal i quotidià en la normalitat d’un cos, però irreductible d’un cos a un altre; és més, són característiques particulars que ell identifica com a desproporcions i que apareixen en la comparació amb aquest altre cos, també desproporcionat.

És una peça intel·ligent precisament perquè explota fins al final totes les possibilitats d’una idea tan senzilla, investigant gairebé des de la mera anatomia i fisicalitat, assumint per igual tant les capacitats com les limitacions del cos humà. No hi ha res de personal, emocional ni polític en l’obra (si bé es podria parlar del valor polític de posar dos cossos masculins en escena, cosa menys habitual en arts escèniques), sols la pura investigació física a partir del donat i la intel·ligència corporal. Cal dir que de tant en tant s’agraeix un espectacle que no ataqui directament a la consciència moral de l’espectador, ni requereixi un criteri estètic elaborat, ni tan sols desperti gaire la imaginació (tot i que aquesta sempre hi és), sinó sols la capacitat intel·lectiva d’apreciar les regles del joc proposat i les maneres de crear i resoldre situacions. La posada en escena austera, però també enginyosa, que juga amb l’efecte visual de la perspectiva, acompanya en la justa mesura a l’exhibició (Caroline Mathieu i Harry Cole en il·luminació, Bjorn Verline en l’escenografia, Anne-Catherine Kunz en el vestuari).

La peça, que és la setena creació de Vantournhout, compta amb una llarga llista de residències i coproduccions franceses i belgues, a més de ser artista resident a l’Arts Centre Vooruit a Gant, artista associat al CENTQUATRE Paris i Cirque-théâtre Ebeuf i ambaixador cultural a la ciutat de Roeselare (Bèlgica). Això em porta a valorar el fet de tenir l’oportunitat de veure companyies internacionals, malgrat l’aposta del Mercat per la creació local (també en el cicle de circ), perquè comporta una obertura de mires tant a nivell artístic com conceptual i tècnic, imprescindible per a l’evolució de la producció escènica d’un país. És més, em pregunto en quin lloc queda aquesta peça en la reflexió de Marc Olivé (programador artístic del Mercat) que obre el programa de mà del cicle; quina comprensió del circ contemporani estem construint si només comprèn de què parlen les peces en tant que vivències? On queden les propostes estètiques, tècniques, etc. que no diuen res de la contemporaneïtat? Per tot plegat i amb autèntica ingenuïtat, em pregunto amb quin criteri cal jutjar la qualitat artística d’una proposta: el tema, el llenguatge, el públic, els suports, la trajectòria…?