Aquelarre de balladores

La mida, de vegades, importa. I les coses grans també poden funcionar. La coreògrafa Núria Guiu ha estrenat Supermedium al Mercat de les Flors, un espectacle ambiciós i amb nou ballarines en escena. Un muntatge de gran format a la Sala MAC, que la del Mollet del Vallès ha dirigit individualment i coreografiat conjuntament amb la noruega Ingri Fiksdal. A l’escenari, nou cossos que serveixen de canal o mitjà d’una sèrie de danses i moviments, arxiu vivent de la història universal, emocional i personal de la dansa. Les bruixes es pentinen.

Ja fa un cert temps que veiem espectacles, sobretot de dansa, amb un gust per l’estètica lletgista. Materials pobres i humils, buidor escènica i vestuari que se situa entre la roba de treball i l’Adidas chic. A Supermedium tot això s’aplica i, a més, funciona de meravella: sempre és bonic veure la gran caixa escènica de la Sala MAC despullada, sense cametes ni telons. Aquesta cova negra és el recipient ideal per a un espectacle fosc i un punt tenebrista, on nou dones es reuneixen per celebrar-se i transfigurar-se davant dels nostres ulls. Com un grup de bruixes sortides d’una novel·la d’Irene Solà, aquestes dones xiuxiuegen entre elles, fan rotllanes atàviques i preparen l’escenari –el seu univers– per a una vetllada d’invocacions i moviment. Supermedium està fet a partir d’una tirallonga llarguíssima de moviments, que van des d’espectacles icònics de la història de la dansa fins a festivals de final de curs, passant per videoclips o coreografies curtes de TikTok. Tot és dansa, tot és moviment, en una cadena infinita d’extremitats que es mouen i articulacions que giren des de l’inici dels temps.

És molt interessant l’ús que es fa de la veu en aquesta peça: de fet, Supermedium s’inicia amb cants, cànons i cantarelles, invocacions a Nijinski i a les Spice Girls, cites a Raffaella Carrà, Alaska (“Bailo todo el día, con o sin compañía”) o a Melody (“¡Todo el mundo tocando palmas!”). Elles, les ballarines, són les estrelles (“elles, elles, elles…”) i mereixen ser destacades en bloc: Clara Tena, Emma Riba, Mabel Olea, Aina Lanas, Blanca Tolsà, Anna Calsina, Laura Morales i Berta Pascual. Núria Guiu també balla, però costa trobar-la entre el grup: sempre se situa en un discret segon pla, movent trastos amunt i avall o arribant a desaparèixer momentània i (màgica)ment. Tot i que, sobre el paper, aquest espectacle pugui sonar com una cosa autoreferencial i destinada únicament a la gent del sector de la dansa, Supermedium funciona perquè tots ballem i ens movem, i molt sovint els nostres moviments tenen orígens que fins i tot nosaltres desconeixem.

El vestuari i l’escenografia signats per Ronak Moshtaghi, juntament amb la fantàstica llum de Phillip Isaksen, recorden el món de la construcció: les ballarines són i han estat sempre obreres de l’art, treballadores incansables que viatgen d’una banda a l’altra amb la seva bossa d’esport a les espatlles. La seva eina de treball, sortosament, la porten sempre posada. De la sardana al “Chicken Teriyaki” de Rosalía, les danses es ballen entre amigues i de forma festiva, però també poden arribar a la seva màxima esplendor en la soledat de la cambra. Aquestes oficiants de la dansa poden transformar-se en tots els papers de l’auca: nenes innocents, adolescents libidinoses, velles sense dents o éssers vinguts d’un altre planeta. L’estètica de la pintora Leonora Carrington ha inspirat aquest muntatge, i la cabellera negra de Mabel Olea ja mereixeria un spin-off.

Núvies de Dràcula, bessones malèfiques o germanes siameses de mirada inquietant, aquesta colla de bruixes no fan gens de por, perquè el seu món és el nostre. Són les nostres àvies, mares i germanes, som totes nosaltres. La llum dels fluorescents permet que uns humils plàstics es converteixin en els protagonistes d’una escena bellíssima, i la foguera final és una imatge corprenedora. L’espectacle es clou amb aquest foc de camp, l’aquelarre de baixa intensitat que tots hem practicat en algun moment de les nostres vides. “Obro un forat negre / ballo amb peus que no són meus / parlen veus a través meu”. Un últim cant (i en català: gràcies, Núria), una rotllana que tanca l’espectacle, un cercle que es tanca.

Va ser molt bonic que la funció a la qual vaig assistir fos la del col·loqui. Nou ballarines esgotades versus el teòric de la dansa Roberto Fratini. La imatge era un poema: unes, tot cos, l’altre, tot cervell. Cansament versus intel·lectualitat: després d’uns minuts de transició, la cosa es va equilibrar (però el Roberto no va ballar). La conversa va transitar per conceptes com arxiu i memòria, absència i presència, màgia i carència. Fratini va destacar la sobreabundància de dansa que envolta les nostres vides, i Guiu va remarcar que les ballarines sempre treballen als marges, ja que el seu material és l’invisible. La dansa no és efímera perquè la dansa no desapareix mai: simplement es transmet, es tradueix, evoluciona, muta. (Àngels Margarit somreia a la platea). Divendres vam viure una gran nit per a la dansa al Mercat de les Flors. I a més, per acabar-ho d’arrodonir, vaig tenir la gran sort de conèixer els pares de l’artista.