Brindis

Entrem ben mudats al restaurant, al grec, com cada any. Jo duc un vestit gris clar, un punt escotat, i una jaqueta curta, gris fosc, al damunt. M’ho he combinat amb un conjunt d’arracades i penjoll de plata i un mocador verd clar al coll. Ell s’ha posat una americana color arena, de Toni Miró, camisa blanca i texans, un punt més informal.  Hi ha fotografies d’Atenes i de les illes penjades a les parets i cadires de boga pintades de blau. L’aire fa olor de mussaka i de fons, suau, sona un sirtaki. Només hi falten els gats per sota les taules, però l’ambientació és molt aconseguida. “Com si tornéssim a ser a Grècia de viatge de nuvis, oi?” Normalment, si no ho diu ell, ho dic jo, ens diverteix el joc. Però aquesta vegada se’ns oblida la gracieta.

Anem  a celebrar el nostre aniversari de casament: vint-i-quatre anys, el que ve les noces de plata. Mentre ens serveixen l’amanida amb el tomàquet ben vermell, olives negres i  formatge feta per sobre, xerrem de qualsevol cosa. Jo pico trossets de formatge i l’assaboreixo tot contemplant una imatge del Partenó amb un cel blavíssim de fons. Ell em diu que estic maca, i que m’estima. De segon plat, jo prenc peix espasa amb amanida i tzatziki, ell una souvlàkia de be que li serveixen acompanyada d’arròs blanc. D’ençà que sap del meu esverament perquè s’ha encaterinat d’una noia molt jove, no es cansa de repetir-me “t’estimo, t’estimo”, però jo, no me’l crec. Ni sé què hi faig, aquí.

-Per què somrius? –em pregunta.

-Perquè estic molt feliç, avui –que li contesto, mentre passo la mà per la planteta d’alfàbrega que hi ha damunt la taula, i després m’acosto el palmell al nas. Ensumo breument. I penso: quantes mentides, quantes mentides que ens hem dit… Decidit: abans d’acabar el sopar li he de confessar que no vull seguir endavant.

-Jo també estic molt feliç avui –respon ell, amb la veu trencada, mentre aixeca la copa de Chateau Calligas, aquest vi de Cefalònia, transparent, afruitat i amb un punt d’agulla,  que als dos ens agrada.

-Brindem?

-Brindem!

Mentre enlaira la copa, me’l miro a la cara. Veig les arrugues, les taques als voltants dels ulls, la pell del coll que penja, l’americana esportiva per semblar més jove. Però és un vell, ja. Fem dringar les copes i diem fluixet ”xín-xín!”. Ell fa un glop, i em somriu llargament.

Jo aixeco la copa, noto l’aroma de fruita i bec. Quina delícia! Alço els ulls i mentre engoleixo el vi conegut, m’envaeix una impressió nova. Junt amb l’escalfor de la beguda, noto una insospitada sotragada al cor. Ell manté encara el somrís, confiat. Me’l miro, i ara ja no veig un home que es fa gran i no s’ho creu, el seu gest serè em transporta a un temps més innocent. L’acarono, i la seva pell em resulta fina al tacte de la mà. El seu somriure és ara tan intens, que desapareixen les taques, la pell del coll s’allisa i ell és allà, de nou, el meu amor de joventut.

I de cop, sento una intensa compassió per aquest home, de qui no en sé tant com em pensava.

-Estàs contenta? –diu ell.

-Molt –faig jo, ara sí, amb convenciment -Però l’any que ve trenquem la rutina i canviem de restaurant. Què hi dius?

-Serà tot un plaer. Farem festa grossa, on vulguis. T’estimo…

Brindem de nou, un xín-xín! més decidit, i amb les copes altra vegada enlaire, en els ulls que veig reflectits al cristall hi ha l’alleugeriment de l’equilibrista que ha passat per una corda fina, llarga i enlairada, i per fi ha arribat a l’altra banda.