Bitllet d’estrena. La madre de Frankenstein.

Com ja va passar amb l’espectacle que van dedicar al món de Víctor Català, Carme Portaceli i Anna Maria Ricart tornen a fer un bon tàndem traslladant a l’escena un material literari d’alta volada. Si l’espectacle dedicat a Caterina Albert girava al voltant del llit d’una escriptora eternament allitada i convalescent de la vida, a La madre de Frankenstein el centre és el llit d’Aurora Rodríguez Carballeira (Blanca Portillo), una parricida paranoica internada al centre psiquiàtric femení de Ciempozuelos. El llit pot ser un espai de rendició o de resistència, trinxera del plaer o camp de tortura i violació, lloc de naixement o de submissió als metges, prostració i agonia.

Des del seu llit trinxera del manicomi de Ciempozuelos, Aurora veu que alguna cosa canvia per bé quan a mitjan anys cinquanta torna de Suïssa el psiquiatre espanyol Germán Velázquez (Pablo Derqui) amb un remei prometedor que podria espavilar algunes pacients mantingudes fins aleshores en estat catatònic. La nova medicació del doctor Velázquez de seguida despertarà l’enveja dels psiquiatres del règim, López Ibor i (sobretot) Vallejo-Nájera, un defensor recalcitrant de l’eugenèsia que havien practicat els nazis. Vallejo-Nájera vetarà el medicament perquè Velázquez no els arrabassi el control que tenen sobre la pràctica psiquiàtrica a l’Espanya franquista. 

Almudena Grandes retrata la mendicitat d’un país ple de gent subjugada per la por que s’ha acostumat a mentir per protegir-se de la delació i el càstig.

Formant un triangle amb Aurora i Germán, La madre de Frankenstein té un tercer personatge meravellós, el de la jove María Castejón, una noia que va aprendre a llegir i escriure de la mà de la mateixa Aurora quan era petita. Un personatge travessat per totes les opressions que pot patir una dona íntegra i sana en un règim totalitari, magníficament interpretat per Macarena Sanz, per mi la gran revelació d’aquest muntatge. El nostre crític Martí Figueras us parlarà amb més detall dels actors i l’espectacle, però puc dir que Sanz està a l’altura de Pablo Derqui, que representa molt bé la perplexitat d’un outsider del règim que es resisteix a comprometre la seva integritat, i Blanca Portillo, una actriu d’una carnalitat que ens recorda (ho dèiem amb Ignasi Camprodon la nit de l’estrena) aquella presència escènica extraordinària que tenia l’Anna Lizaran, a qui (recordem-ho) vam veure morir una vegada en un llit al Teatre Nacional (Forasters, 2005).

Carme Portaceli ha dirigit molt bé els actors i Anna Maria Ricart ha fet una dramatúrgia eficaç i molt fidel a la novel·la d’Almudena Grandes. La madre de Frankenstein, la cinquena entrega dels Episodios de una guerra interminable, retrata la mendicitat d’un país de gent subjugada per la por que s’ha acostumat a mentir per protegir-se de la delació i el càstig. Grandes mostra de manera demolidora com l’ombra persistent del pecat destrueix qualsevol possibilitat de tenir una vida sexual sana i lliure de prohibicions i d’abusos de poder. “Hoy en España follar no es un pecado. Es un milagro”, diu Eduardo Méndez (un esplèndid Jordi Collet), confident homosexual de Velázquez, que viu trampejant la seva condició gai en la clandestinitat, presoner de la seva pròpia hipocresia.

Si acceptem que avui els teatres públics i els centres culturals s’han convertit en mitjans de comunicació, aleshores podríem dir que La madre de Frankenstein és l’editorial de Carme Portaceli. Si avui Vox governés a la Conselleria de Cultura, fulminaria Portaceli immediatament, com ha fet amb José Luis Pérez Pont al Centre del Carme de València. Perquè el missatge de Portaceli és clar: cal frenar aquesta dreta rància que borda a les portes de Ferraz. Els que ara criden “Perro Sánchez” són els nets dels que governaven aquella España ultracatòlica i visceral que descriu Almudena Grandes en aquest episodio nacional, però no són els únics. Està bé tornar a l’ou de la serp, recordar on es va incubar aquesta extrema dreta que patim avui, però em fa la sensació que la dreta ultraliberal i globalitzada de Meloni & Milei ha obert un nou meló i que som en una altra pantalla. Ja fa trenta anys que l’esquerra va guanyar el relat que Almudena Grandes actualitza a La madre de Frankenstein, i repetir-lo avui té un punt d’autocomplaença, d’esplaiar-se en una zona de confort ideològica. Avui el repte de l’esquerra és un altre: combatre l’auge d’una extrema dreta que es nodreix i xucla les energies de la classe treballadora amb missatges demagògics i falses promeses de llibertat. És important tenir memòria històrica o que els joves de secundària i universitaris d’avui coneguin la realitat del franquisme, però és també urgent explicar què està passant ara, com s’ha d’articular la resposta dels demòcrates a la ultradreta que desafia la decència titllant-nos de nazis a nosaltres!

Quan Almudena Grandes escrivia aquesta novel·la, abans del 2020, Espanya estava governada per Rajoy. La pandèmia ha accelerat la globalització i ha precaritzat encara més unes societats occidentals esporuguides desorientades, en plena bancarrota moral. La batalla del relat sobre el franquisme estava guanyat des dels anys vuitanta. Ara cal nova diagnosi i nous arguments per explicar el que (ens) passa.

Mentrestant cal córrer a veure La madre de Frankenstein perquè és un gran espectacle. Dijous 30 els joves menors de 35 anys hi podeu anar pel mòdic preu de 12€ (+ consumició) i assistir al pòdcast en directe Literatura i memòria amb Paula Carreras i Berta Gómez abans de la funció. Encara queden entrades aquí.