Fa un parell de mesos va fer seixanta anys, i reconeix que quan es mira al mirall encara no s’ho acaba de creure. La imatge que ella tenia, de jove, d’una dona de seixanta anys era el d’una senyora asseguda a la butaca, fent ganxet. Tot el contrari de la dona que és ella ara. Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) està més en forma que mai: ara la podem tornar a veure al Teatre Poliorama, la seva segona casa, amb L’alegria que passa, el musical de Dagoll Dagom que li va fer guanyar el Premi Butaca a la Millor Actriu de Musical. Parlem asseguts en una platea buida sobre mestres antics i companys joves, sobre una professió que estima i sobre les seves ganes de treballar amb gent que encara no coneix.

En moltes de les entrevistes que t’han fet sempre reivindiques “els vells de la tribu”, aquells actors i directors amb qui vas començar, de ben joveneta, la teva carrera: l’Esteve Polls, la Montserrat Salvador, el Carles Lloret, la Carme Contreras…

És que no puc fer altra cosa: vaig començar treballant amb la Irene Gutiérrez Caba, i amb la companyia del Paco Morán! M’agrada reivindicar-ho, i com que van passant els anys i treballo amb gent cada cop més jove, vull que tinguin clar qui hi havia als escenaris abans d’ells.

El Ricard Salvat sempre reivindicava que Catalunya no havia fet mai justícia amb l’Esteve Polls i amb tants noms que van fer moltíssima feina durant “els anys difícils del teatre català”, segons l’expressió del Gonzalo Pérez de Olaguer.

M’agrada pensar que faig una mica de pedagogia, sense pretensions, però recordant quins noms han sigut importants al nostre país. Ara mateix hi ha gent jove que està estudiant teatre i que no coneix absolutament res d’aquella època. Això és perquè tots plegats no ho estem fent bé. Hi ha una prepotència juvenil, que jo també vaig tenir en el seu moment, però també hi ha una “prepotència juràssica”, és una cosa inherent a totes les edats. A mi el que m’avala és que aquest discurs de defensar “els vells de la tribu” l’he fet sempre: si mires l’hemeroteca, quan tenia vint anys ja parlava de tots aquests noms.

Quan vas fer la mítica sèrie de TV3 I ara què, Xènia? ja van aparèixer molts d’aquests actors.

I tant! La Contreras, la Mercè Bruquetas, el Lloret… O l’Enric Arredondo, que em va ensenyar moltíssimes coses i em va permetre entrar al món del doblatge. Com l’Albert Trifol o l’Elsa Fàbregas, que havia doblat la Natalie Wood en castellà, i que em va dir que el West Side Story en català l’havia de fer jo. Ella em va donar el paper de Maria, o el de la Silvana Mangano a Arròs amarg. La senyora Fàbregas em va valorar com a actriu i em va donar molta feina, quan jo era molt jove i estava totalment fora d’aquell món del doblatge.

Ara tornes a treballar al Poliorama, després de les funcions de The Party, amb la reposició de L’alegria que passa.

Jo sempre he defensat la transversalitat, i aquesta és la riquesa que té una funció com L’alegria que passa. En aquesta companyia em sento una més, i això que soc la més gran de tota la colla. En cap moment vaig pensar que treballaria amb jovenalla, tots som companys de professió. La Mariona Castillo es va formar amb mi, a l’escola Memory, i cada dia és més bona actriu. Però és que, a més, té un control de la tècnica increïble, que jo no he tingut mai. En una companyia com aquesta, amb gent d’edats tan diferents i que venim de llocs molt diversos, penso que tots ens ajudem i aprenem els uns dels altres.

• 

  Crítica

  L’última alegria de Dagoll Dagom

  Martí Figueras

Jo soc dels anys vuitanta, vaig fer teatre amateur a Sabadell i recordo molt especialment espectacles teus com Memory o Tots dos, o el primer Mar i cel. Suposo que ets conscient que vas despertar moltes vocacions escèniques a Catalunya.

El teatre amateur i llocs com La Faràndula han sigut el bressol de molts actors! Durant aquells anys tot va passar molt de pressa, vaig treballar molt, i en poc temps vaig passar d’un escenari mitjà com el del Goya a un d’enorme com el del Tívoli. Vam estrenar l’espectacle Memory al Teatre Goya, i encara veig el senyor Balañà, amb un abric llarg, amb la seva filla Teté al costat. Em va venir a veure al camerino, em va regalar un fulard de seda i em va dir “Vull tornar a obrir el Tívoli com a teatre: vull obrir-lo amb tu i que estrenis un espectacle cada any”. Amb aquelles formes que tenien els productors d’abans… I van reobrir el Tívoli com a teatre, ja que abans hi actuaven els Luthiers o el ballet de Moscou, de tant en tant, però sobretot era un cinema. Arran d’això, els Balañà també van decidir tornar a obrir el Novetats com a teatre, que ara ja no existeix, i van fer el Cabaret amb l’Anna Mari (la Nina). Sempre recordaré el primer dia que, amb la companyia del Goya, vam entrar al Tívoli: tenir 1.800 espectadors cada dia davant teu és molt bèstia!

Durant aquells anys vas ser conscient que eres una de les pioneres del musical en català?

Jo no n’era plenament conscient, la veritat. El dia que em van donar el Premi Butaca, que jo no havia guanyat mai, quan em vaig aixecar de la cadira va venir corrents l’Emma Vilarasau, ens vam abraçar i jo li vaig dir a cau d’orella “He picat molta pedra, Emma”. Em va sortir així, com de dins. I vaig pensar que, efectivament, he picat molta pedra, perquè he volgut i perquè he tingut l’oportunitat de fer-ho. M’he dedicat tota la meva vida a fer el que m’agrada, que en molts moments m’ha fet patir. L’altre dia llegia una piulada que va fer el tenor i divulgador Marc Sala, que deia que els cantants lírics són esportistes d’elit. Jo fa molts anys que ho dic, això! És que tu saps el que representa, fer teatre musical? Nosaltres estem fent set i vuit funcions setmanals, donant-ho tot, sense monitors a l’escenari i sense orellera, és a dir que no sentim el retorn de la nostra veu. Fer musicals requereix estar molt en forma: i balla, i canta, i salta, i no t’ofeguis! Sense fer victimisme, eh? Els cantants lírics no fan més de tres funcions seguides, nosaltres ara en fem set, amb doblets el dissabte. I penso quan vaig fer Chicago a Madrid, que fèiem vuit funcions setmanals, de Verma Kelly… Normal que llavors pesés deu quilos menys!

Fer musicals és una feina molt bèstia, és una cosa totalment vocacional. És molt bonic, t’ha d’apassionar, però és com la medicina: els metges segur que pateixen molta angoixa, se’ls moren els pacients, però la vocació és una manera de viure. El teatre ja ho és, i el teatre musical és encara més dur.

El 1990 vas guanyar el Premi Memorial Xirgu per la teva interpretació a Estan tocant la nostra cançó, de Neil Simon.

Aquest és el premi que m’estimo més. I només cal veure la llista de totes les Xirgus, les que l’havien guanyat abans i totes les que han vingut després… La penya Carles Lemos va voler visibilitzar la dona dalt de l’escenari, valorar la feina de les actrius de teatre. I van ser molt valents, ja en aquella època era tota una declaració d’intencions premiar les interpretacions de les actrius, independentment de la seva edat, el seu recorregut o el gènere teatral que interpretaven. Jo em sento molt orgullosa de poder ser una “de les Xirgus”, poder dir “soc aquí”, entre aquesta llista impressionant d’actriuasses.

Ja t’anuncio que aquest 2024 farem festa grossa, perquè celebrarem el 50è aniversari del Premi Margarida Xirgu.

La feina que heu fet a Núvol, agafant el relleu de l’ADB és molt lloable i s’ha de valorar. Això no ho deixeu perdre, eh? Jo hi vaig cada any, i pensa que hi ha moltes actrius que tampoc es perden cap entrega. La Carme Elias sempre venia, no se’n perdia ni un. Penso que és un reconeixement molt necessari a l’actriu, a la dona en el món del teatre: perquè sempre hem estat molt en precari, històricament els grans papers protagonistes han sigut per als actors, perquè els homes eren els caps visibles de tot. Un premi que s’hagi dedicat a valorar la feina de les actrius, ja des dels anys setanta, és quelcom que s’ha de posar remarcar.

“Als meus alumnes de l’escola Memory sempre els dic que seran actors i actrius, i punt”.

Has fet de tot, aquí i a Madrid, televisió, cinema, teatre comercial, un monòleg de Víctor Català com Germana Pau, musicals de creació com Els Jocs Florals de Canprosa o L’alegria que passa… Amb qui tens ganes de treballar?

A mi tot el que sigui nou i em suposi un repte em continua motivant. Jo m’estimo molt la meva professió. Vaig patir la meva crisi, en un moment determinat, perquè havia començat molt joveneta, amb només disset anys: quan en tenia trenta-vuit vaig decidir tallar amb moltes coses i moltes persones de la meva vida. M’he tornat a enamorar de la meva feina, i sembla que la professió també m’estima una mica. Però tinc molt clar que no sabem mai què passarà. La gent no sap qui és la Irene Gutiérrez Caba, ara potser coneixen la Irene Escolar, però no saben que la seva rebesàvia ja era actriu, que forma part d’una nissaga de grans intèrprets. Crec que tant a Catalunya com a Espanya tenim una mena de complex: coneixem la vida i miracles de molts actors nord-americans, però desconeixem la història de la nostra professió. I darrere nostre tenim uns ancestres brutals.

L’altre dia parlava amb una amiga directora sobre els concursos públics per dirigir teatres, perquè ara sembla que la joventut sigui un valor en si mateix. I no podem tirar a la paperera a una sèrie de professionals amb una gran trajectòria, perquè arribarà un moment o altre que tots la tindrem. Què significa això que arribes als seixanta o setanta anys i se suposa que tot el que has après ja no serveix per a res? El que hem de fer és crear equips transgeneracionals. Al maig faré Llegat, un espectacle amb text del Daniel J. Meyer i dirigit per la Montse Rodríguez Clusella, una cosa petita al Teatre Akadèmia que em fa moltíssima il·lusió. A mi m’agrada molt que em truquin directors joves que no conec, perquè m’obliguen a reciclar-me i a treballar d’altres maneres. No necessito ni papers protagonistes ni grans teatres, necessito pagar el lloguer a final de mes, com tothom. A Llegat som tres actors, dos nois joves i jo: han fet càsting i han agafat el Pau Oliver i el Marc Pociello… I és teatre de text! Sempre he lluitat per trencar aquestes etiquetes que et classifiquen com a “actor de text” o “actor de musical”. Als meus alumnes de l’escola Memory sempre els dic que seran actors i actrius, i punt.

Segurament això ja està canviant, aquella idea que els actors “de musicals” només servien per a fer musicals.

Però encara hi ha molta feina a fer, costa molt canviar aquests prejudicis. Ja fa trenta anys que vaig obrir l’escola Memory, i al principi estava pensada per als professionals: no en va venir ni un. En canvi, van venir moltes famílies que volien que els seus fills aprenguessin teatre musical. La Mariona Castillo, el Ferran González, la Vicky Luengo, l’Elena Tarrats, l’Anna Castillo… O la Itziar Castro, pobreta, que es va formar amb nosaltres des que era una nena.

Ara t’has retrobat amb Dagoll Dagom, i amb L’alegria que passa ha succeït un fenomen menys freqüent del que ens pensem: quan un espectacle és un èxit de crítica i de públic.

Sí, hi ha hagut molta unanimitat: la crítica, el públic i la professió. La nit de l’estrena hi havia molts companys del sector, i es va posar tota la platea dempeus. Crec que l’Anna Rosa Cisquella va ser molt llesta, i va reunir un equip molt renovat que ha funcionat de meravella, amb l’Andreu Gallén, el Marc Rosich, l’Ariadna Peya i el David Pintó. Perquè quan jo vaig treballar amb aquell Dagoll Dagom del primer Mar i cel, el Bozzo, el Periel i la Cisquella funcionaven conjuntament, tal com ha passat amb la direcció de L’alegria que passa.

No vas fer la gira per Catalunya perquè precisament estaves representant The Party aquí al Poliorama, i et va substituir la Maria Molins.

Això va passar perquè ja m’havia compromès abans amb el Sergi Belbel per fer The Party,  i després va aparèixer l’Anna Rosa amb la proposta de L’alegria que passa. La veritat és que la Maria ho ha fet de meravella, i hem tingut la sort que m’ha pogut substituir en algunes funcions a Barcelona, perquè fa uns dies vaig patir una petita lesió. Si no hi hagués hagut la Maria hauríem hagut de cancel·lar, i per a mi, que soc una antiga, això de cancel·lar ha de ser sempre l’ultimíssima opció. 

I ara, després de les funcions de L’alegria que passa, on et podrem veure?

Durant el febrer i el març farem alguns bolos de The Party per Catalunya, i mentrestant estaré assajant Llegat, que estrenem al maig a l’Akadèmia. De cara a la tardor hi ha un parell de projectes amb Bitó, una cosa amb el Belbel, un text de la Cristina Clemente que em fa molta il·lusió… I hi havia una cosa que no podré fer amb el Nelson Valente, que em fa molta ràbia, perquè vaig veure Sólo llamé para decirte que te amo i em va encantar. I la Roser Batalla estava de premi! Es mereixia tots els premis del món, perquè estava sublim. La Batalla i jo érem germanes a Mar i cel, és una actriu molt bona i molt intel·ligent.

“El català és la nostra llengua i l’hem de protegir, ara més que mai”.

Fa uns mesos es va reactivar el debat dels musicals en castellà fets a Catalunya quan tu ets, com dèiem abans, una de les pioneres del musical fet en català.

És com ho havíem fet tota la vida: aquí ho estrenàvem en català, i quan anàvem a Madrid o giràvem per Espanya ho fèiem en castellà. I llestos! A mi m’encantaria poder fer les Espanyes amb L’alegria que passa, perquè m’encanta sortir de gira. Amb una companyia així hauríem d’anar un mes a Madrid, i després girar per tota la península. Jo he fet Estan tocant la nostra cançó aquí i Están tocando nuestra canción a Madrid, Memory en català i Melodías de Broadway en castellà… I no passa res! Crec que el problema no és tant fer les coses en català o en castellà, sinó com ho argumentes, com et justifiques. No et justifiquis, fes el que vulguis! Després jo hi estaré d’acord o no, però crec que ens perdem en discussions estèrils, perquè hi ha altres musicals en català que fa anys que funcionen. El català és la nostra llengua i l’hem de protegir, ara més que mai: només cal veure què ha passat amb els canvis de govern al País Valencià o a les Illes Balears. Per què ens tenen tanta por? No acabaran amb la nostra cultura ni amb la nostra llengua.

Fa quaranta-tres anys que estic en aquesta professió. He vist de tot i he estat a tot arreu: als mateixos llocs on m’han fet escarni, al cap d’uns anys m’han donat premis. Jo m’aprecio molt el Josep Domènech, de Bitó Produccions, perquè és un home que estima molt el teatre, no és el típic productor. Després de guanyar el Butaca em va enviar un missatge que deia “Penses guanyar tots els premis?”. Primer li vaig respondre “Sí!”, i a continuació “Tranquil, que d’aquí a dos anys ningú se’n recordarà”. Aquesta professió és així.

No m’has dit noms de gent amb qui t’agradaria treballar…

Tinc ganes de treballar amb gent que encara no conec, amb qui no he treballat mai. També m’agradaria repetir amb la Vilarasau, amb qui hem coincidit un parell de vegades, o amb el Belbel, i vull retrobar-me amb la Cristina Clemente i el Marc Angelet. M’agradaria molt fer alguna cosa amb la Míriam Iscla, i sobretot amb gent jove que no conec. Quan no estic treballant intento anar a veure tot el teatre que puc. El Joan Carreras, per favor! Aquest és l’exemple d’una carrera sòlida, discreta, i és un actor que cada dia està millor. Història d’un senglar és una meravella: tant el text com la seva interpretació. Ara tinc moltes ganes de veure Amèrica, perquè estimo la Carme Fortuny i tinc moltes ganes de veure la Mireia Aixalà, que és una altra actriu amb qui tinc moltes ganes de treballar.

Hem allargat molt l’esperança de vida, però, sobretot, la qualitat de les nostres vides. Jo acabo de fer seixanta anys: hi ha una sèrie d’actrius de la nostra edat que tenim molta experiència i moltes coses a dir. Abans semblava que una dona de seixanta anys havia d’estar a casa, fent ganxet, i ara som dones amb històries molt fortes, que ens hem reconstruït, que som supervivents… Hi ha d’haver textos per a aquestes dones i per a aquestes actrius.

“Sempre m’he sentit valorada com a actriu, però també he picat molta pedra”.

Penses mai en el futur, en com t’agradaria retirar-te dels escenaris?

A partir dels cinquanta-cinc anys ja vas pensant en el temps que et queda. N’acabo de fer seixanta, em queden deu anys de “pseudojoventut”, com li dic jo, amb l’energia que em caracteritza. No penso en retirar-me: miro de viure al present, gaudeixo molt la meva feina el dia a dia. Si el primer dia d’assajos de L’alegria que passa m’arriben a dir tot el que faria en escena, els hauria dit que s’havien tornat bojos. Que si despenjar-me de la paret, que sí vinga amunt i avall de l’escala… Però com que ha sigut un musical de creació, tot ha anat naixent alhora i entre tots.

Si no m’enduc cap disgust ni passa res greu, a mi m’agrada molt la meva feina i crec que encara puc aportar moltes coses. Crec que el secret són els equips amb gent de diverses edats: mira la Carme Fortuny! Hem de fer repartiments amb intèrprets d’edats i orígens molt diferents. Els meus companys tampoc m’han encasellat mai només en el teatre musical. Sempre m’he sentit valorada com a actriu, però també he picat molta pedra.

[la Júlia Genís arriba al teatre, i se saluden efusivament].

Tots aquests actors joves, com la Júlia, no són ni de musical ni de text: són gent boníssima! I això és el que hem aconseguit entre tots. A l’escena que se’m planta davant i em diu “Vostè calli!” a mi m’omple d’orgull. Té una maduresa, una intel·ligència i una força escènica brutals. La Júlia, la Mariona i jo som de tres generacions diferents (tenim 25, 40 i 60 anys) i crec que ens complementem molt bé en escena. Jo agraeixo molt estar en aquest muntatge, perquè era una cosa que no m’esperava. Així que, mentre pugui, em veig treballant, podant arbres i rascant mobles a Menorca, i fent teatre sempre que em deixin. I continuaré fent formació: soc filla de professors, i crec que això marca molt.