A ‘La taula’… al primer crit!

Durant la segona edició de la Biennal de Pensament, celebrada a Barcelona entre el 13 i el 18 d’Octubre, al Teatre Lliure s’ha pogut viure una experiència única a les nostres platees: La taula. L’amfitrió Isaias Fanlo –que facilita i alhora arxiva la conversa en temps real– ha coordinat aquesta proposta, que combina teatralitat i models de participació comunitària.

Creada originalment per la companyia de teatre nord-americana Split Britches, La taula està inspirada en la pel·lícula Antonia’s Line de Marleen Gorris, en què durant un àpat la protagonista contínuament allarga la seva taula per acomodar una comunitat d’excèntrics. Les creadores de La taula, Lois Weaver i Peggy Shaw, dues referents del teatre queer i lèsbic al context anglòfon, emmarquen la seva proposta dins d’un teatre radicalment feminista i d’estètica DIY, i conceben l’espai de la taula, tradicionalment relegat a un àmbit de domesticitat femenina com un escenari radical de pensament comunitari. Adaptada al context de la Covid-19, seguint totes les mesures higièniques –un agraïment al personal del Teatre Lliure, que es va dedicar a desinfectar tots els espais de la taula entre les diferents intervencions– i de seguretat necessàries –la cultura és segura!– tothom que vulgui pot acostar-se a la taula, seure, i compartir la seva història, o les seves inquietuds. L’accés a la taula no està restringit, tothom pot entrar-hi i sortir-ne quan ho desitgi.  L’únic plat d’aquest àpat és la paraula, i el menú sempre és el mateix:

Menú del dia

• Sou a la performance d’una conversa a taula

• Tothom que s’assegui a taula participa de la performance

• L’únic plat que hi haurà és la conversa

• No hi haurà moderador, tot i que hi ha un amfitrió per ajudar-vos

• La taula és democràtica

• Per participar-hi, només cal ocupar un seient buit

• Si la taula és plena, podeu demanar-hi lloc

• Qui surti de la taula pot tornar-hi tants cops com vulgui

• L’amfitrió pot escriure alguns dels comentaris a l’ordinador, que quedaran com a arxiu digital

• Pot haver-hi silencis

• Pot haver-hi moments d’incomoditat

• També hi pot haver riures

• Hi ha un final, però no una conclusió

Seguint els eixos de la Biennal de Pensament, cada sessió de La taula s’inicià amb una sèrie de preguntes que es llancen al públic assistent. En la primera trobada, les preguntes estan formulades entorn l’eix del barri: si fossis l’alcalde/ssa de la teva ciutat, com seria el barri on vius? Com podem millorar els equipaments de barri? Què faries per crear una comunitat veïnal sòlida? Com podem millorar les dinàmiques entre el barri i la ciutat? Durant més d’una hora, diversos espectadors i espectadores s’acosten a la taula per mirar de respondre aquestes preguntes, o bé formular-ne de noves. Els participants comencen preguntant-se per la viabilitat de les superilles i les intervencions urbanístiques als barris durant el confinament, un inici que casualment inclou un tècnic d’urbanisme de l’ajuntament. Es parla de la tensió entre les superilles i el Pla Cerdà, d’urbanisme tàctic i plans de comunicació, hi ha qui està disposat a escoltar i qui s’alça de la taula un cop feta la seva intervenció.

Es reclama més presència femenina a la taula, i fins i tot es qüestiona si el mateix format no podria incloure alguna mesura per evitar que els homes sempre siguin els que omplen els espais –senyors, vagin passant cap a les seves butaques i deixin d’acaparar els micròfons. A mesura que la demografia de la taula es va tornant més mixta, la conversa salta de l’urbanisme al veïnat: la desesperació per l’expulsió de les veïnes i els veïns dels barris gentrificats o la dificultat de sentir-se part de la ciutat quan un hi arriba. Es parla de la necessitat de repensar quina ha de ser la memòria col·lectiva dels barris a través dels noms dels seus carrers, hi ha qui vol fer neteja de colonitzadors i esclavistes del nomenclàtor i qui defensa que els noms s’han de mantenir i fer pedagogia, fins i tot hi ha qui proposa fer servir només noms d’oficis, arbres i flors per anomenar els carrers i així tothom content.

Hi ha moments de desesperació –“No hi ha res a fer, el capitalisme ho impregna tot. No hi ha solució, però em fa il·lusió que la gent ho intenti”, comparteix un participant– moments de per riure i també moments per posar-nos a tots a lloc. Torna a planar sobre la taula l’ombra de la superilla quan un espectador s’acosta i ens recorda que vivim en una ciutat amb un alt nombre de persones que viuen al carrer, una ciutat racista que mitjançant processos administratius kafkians que són part de l’engranatge del racisme institucional, nega els papers, i amb això, el dret a la ciutadania plena, a un gran nombre de les nostres veïnes i veïns, molts dels quals van organitzar-se en una xarxa de cures antiracistes per garantir que durant el confinament tothom pogués menjar. Garantim els drets de tothom, i després ja ens preocuparem dels pilons de les superilles.

La taula s’acaba de cop. Hem esgotat el temps, però no pas les coses a dir. Un acte revolucionari i queer, un espai de conversa i escolta, una performance escènica amb la paraula com a únic motor de la que esperem poder tornar a gaudir en un futur pròxim. Llarga vida a La taula!

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.