El got mig ple del català

Després que en els darrers temps s’han analitzat del dret i del revés totes les mancances de la llengua catalana en els diversos àmbits de la societat, Màrius Serra ens proposa posar el focus en les seves fortaleses. Per això hem demanat a una dotzena de lingüistes ―Míriam Martín, Magí Camps, Tina Vallès, M. Carme Junyent, Neus Nogué, Josep Martines, Mercè Lorente, Enric Gomà, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez, Gerard Furest i Nicolau Dols― que valorin les fortaleses de la llengua catalana en sis àmbits socials: la pantalla i l’escena, el paper, l’aula, l’empresa, la justícia i la sanitat. Tot això acompanyat d’un panorama general de Xènia Bussé.

Vida i opinions de Joan Todó

Gaudim d’una conversa agradable i amena entre Xènia Bussé i Joan Todó, autor de la biografia de Joaquim Soler i Ferret, La verda és porta (Godall) ―guanyadora del Premi Crítica «Serra d’Or» d’Assaig 2022―, en la qual parla de com es va embrancar en la redacció d’aquesta biografia fins a la seva publicació. Com va fer front a l’arxiu que conserva el Centre Quim Soler format per papers, documentació, materials diversos, diaris… de l’escriptor. I amb un gran repte per endavant, ja que avui no es pot trobar cap llibre de Quim Soler a les llibreries: «Això em feia rumiar: com puc explicar què escrivia si ningú en pot llegir cap títol?».

Un país que cal adaptar

Jaume Terradas ens alerta de les conseqüències ambientals, però també per la nostra salut, si no fem res per aturar el canvi climàtic. Ens avisa que cal que adaptem les nostres vides i els nostres hàbits a l’entorn natural, cuidant-lo i respectant-lo. Aquesta és l’única manera que guanyem en salut i evitem els virus, les malalties, les pandèmies…. «O adaptem el país o arribarà a unes condicions que el faran en bona part inhabitable.»

L’URSS, un segle de la creació de l’Imperi Roig

Amb motiu dels 100 anys de la creació de l’URSS, Josep Torroella Prats repassa les causes que van propiciar la revolució russa i el naixement d’aquest nou imperi i explica les conseqüències que van tenir per la població les noves polítiques que va implantar Stalin. Per a ell, la dictadura de Stalin «fou tant o més perversa que la de Hitler. Al capdavall, l’un i l’altre representaven les dues cares de la mateixa moneda: el totalitarisme», i explica com es va enderrocar aquell sistema que tothom creia etern. «Però el futur és impredictible.»

«Cròniques del fang» i les trampes de la memòria

Gemma Martí ressenya el llibre Cròniques del fang. Quan els periodistes van donar veu als barris. Barcelona 1966-1983, de Jaume Fabre, el qual ret homenatge a Josep M. Huertas i ens mostra com ell entenia la professió i el periodisme social.

Quina culpa en té Van Gogh?

Francesc-Marc Álvaro reflexiona al voltant de les performances, cada cop més mediàtiques, protagonitzades per joves activistes ecologistes contra destacades obres d’art de museus de tot el món, a fi de moure les consciències sobre la crisi climàtica. «L’atac a obres d’art famoses per sacsejar la consciència dels poderosos sobre la crisi climàtica desprèn —al meu parer— un infantilisme molt evident i molt de la nostra època.»

Ismael Smith, el més queer dels noucentistes

Dediquem un dossier a la figura d’Ismael Smith, escultor, dibuixant, figurinista, gravador i orfebre abarrocat, simbolista, decadent i morbós, un personatge polièdric, complicat i, en certa manera, avançat a la seva època. En paraules de les tres persones que escriuen en aquest dossier, el més queer dels noucentistes.

Josep Casamartina ressegueix la seva trajectòria artística, i ens explica com l’èxit li va durar molt poc i s’estroncà cada vegada; era «admirat i refusat gairebé a parts iguals». Comenta alguns dels èxits que va tenir a Barcelona, París, Londres i Nova York.

Vinyet Panyella descriu breument la seva biografia d’«ascens a l’Olimp gràcies a la ploma de Xènius i la seva progressiva davallada als inferns d’una vida que es desenvolupa entre el turment i l’èxtasi». Explica com l’obra de Smith, amb un to de dandisme queer, encaixa en el corrent artístic noucentista. A més, en destaca l’ambigüitat entre les aparences masculina i femenina de les figures i el tractament irònic del gènere espanyol que representen les manoles, les gitanes i els toreros.

Referent queer en unes obres que semblen avançar-se dècades a la desconstrucció dels gèneres i les identitats.

Txema Romero

Txema Romero ens parla de la presència de l’obra d’Ismael Smith als museus catalans, que ha patit «durant anys una certa marginalitat i l’oblit d’institucions». Ha estat present en els grans museus catalans, però sempre en les mal anomenades «arts menors», les porcellanes, les figuretes de bronze i les il·lustracions de les publicacions satíriques, mentre que les seves obres més ambicioses romandran en l’oblit, fins al 2005, amb una exposició dedicada a la seva obra i figura a la Fundació Palau i Fabre, a partir de la qual tornarà a ser reconegut.

Joan Duran ressenya Les altures, de Sebastià Portell, una nova mirada, personal i calidoscòpica, de la vida de l’artista.

Joan Fuster: un contemporani capital

A tall de cloenda del centenari del naixement de Joan Fuster, Enric Sòria fa un llistat de totes aquelles entitats i institucions de tots els territoris de parla catalana (Catalunya, el País Valencià i les Illes) que s’han sumat a la commemoració del centenari, i explica de quina manera ho han fet. Totes les activitats, els estudis, el ressò… «que tot això ha tingut han superat de molt les nostres expectatives».

Josep Maria Folch i Torres. Coherència i exemple

Josep Vallverdú reivindica Josep M. Folch i Torres com un dels escriptors prolífics a l’alçada de Josep Pla o Manuel de Pedrolo, i pensa que és una de les figures de la nostra literatura que han quedat apagades i fins i tot esborrades. Repassa la seva obra publicada, des de Les aventures extraordinàries d’En Massagran, tot un èxit, passant pels seus èxits als escenaris amb Els Pastorets, estrenats el 1916, i La Ventafocs, estrenada el 1920.

Gosar cantar Ferrater

Miquel Pujadó ens parla dels poemes musicats, alguns d’encertats i d’altres, gens ni mica. Però se centra en la poesia de Gabriel Ferrater «posada en música». Fa un repàs d’aquells pocs cantants que s’han atrevit a musicar els poemes de Ferrater, com Guillermina Motta, Rafel Subirachs o Jaume Arnella. Finalment, reivindica un disc de Joan Artigas, publicat recentment, una monografia dedicada a Ferrater i ens parla d’un altre disc de Xavier Panadès dedicat al poeta.

150 anys d’Adrià Gual (1872-1943)

Amb motiu dels 150 anys del naixement aquest mes de desembre d’Adrià Gual, destacat en diferents àmbits, però sobretot en el de la dramatúrgia i la direcció teatral, Jordi Coca li ret homenatge. Fa una breu descripció del que va representar per a l’escena catalana i el reivindica com una de les figures més destacades del teatre català.

El teatre de Queralt Riera: Medea i molt més

Enric Ciurans ens dona a conèixer la mirada que aporta la dramaturga i directora escènica Queralt Riera amb les seves creacions: una persona del nostre temps, preocupada per les relacions interpersonals, coneixedora dels mites fundacionals del teatre i compromesa amb l’escena com a  font de coneixement. Ens comenta alguna de les seves obres, que oscil·len entre el teatre adreçat a un públic jove i texos més complexos centrats en figures femenines, que han rebut diversos guardons. Per exemple, hi trobem No Love no Sex,  L’Amor (no és per a mi, va dir Medea), Aquí. «De Santander a NY» o Greta & Friday II: Amor mor.

Sitges 2022: a tota màquina

Com és habitual, Tariq Porter comenta les pel·lícules més sobresortints d’aquesta 55a edició del Festival de Sitges de Cinema Fantàstic i de Terror, com per exemple, la reposició de Kwaidan (1964), que reuneix quatre històries de terror sobre samurais i aristòcrates, famílies nobles i escriptors maleïts; Speak No Evil, una terrible al·legoria sobre les divergències centreeuropees a partir de la trobada entre dues famílies; Unicorn Wars, un film en què els ossets de peluix tenen entre cella i cella acabar amb tots els unicorns, o Piaffe, destacada per la seva absoluta gosadia i capacitat de desconcert. També destaca el fet que en aquesta edició s’ha pogut veure nombrosos films dirigits per dones de gran qualitat.

Anna Alarcón, creadora i recreadora

Després d’una conversa amb l’actriu Anna Alarcón, descobrim la seva tècnica d’interpretar: «Jo, si no hi poso l’ànima, em quedo a casa.» Ens parla d’un dels seus últims papers, la Duna de Sis nits d’agost, en la qual és una escriptora que decideix investigar els últims dies i la mort del polític, filòsof i religiós Lluís Maria Xirinacs el 2007. Coneixem quines són les seves pel·lícules i sèries per on l’hem pogut veure, l’experiència que n’ha tingut i com va arribar en el món de la interpretació dins la pantalla.

Lectures

Per acabar, Vicenç Llorca ens proposa la seva «Tria personal» de les quatre novetats editorials que troba més interessants, seguida del «Panorama de narrativa catalana» de Borja Bagunyà, les ressenyes i les notes de lectura. Tanquen el número els mots encreuats de Màrius Serra i el Sidoku de David Puertas.

Llegiu el número 756 de desembre de Serra d’Or, en paper o en digital!