Calidoscopi nadalenc

«Les il·lustradores de la seva generació eren dones que seguien l’exemple pioner i de sororitat d’altres dones: Lola Anglada, Mercè Llimona, Elvira Elias…», ens diu Joaquim Noguero de Maria Rius, la il·lustradora de la coberta de desembre. La de Nadal. L’escena que ens regala «té la senzillesa i la tendresa evocadora» que tenia Cesc quan ens desitjava bones festes des de «Cavall Fort». Amb tot, «El tret que millor assenyala la vitalitat d’una cultura és que no s’avergonyeix mai de la seva expressió més petita, i ara és la d’arrel tradicional», afegeix Noguero. Ben mirat, és això el que volem evocar amb el «Calidosocpi nadalenc» que ara arriba.

Adrià Pujol Cruells ens parla de les «festes de desembre» i del «cicle nadalenc català», submergint-nos en un món divers de tradicions populars originades arreu que expliquen les festes fins a l’actualitat. Per contra, Cristina Junyent aborda el Nadal des del vessant científic, mostrant-nos —amb l’ajuda d’unes graelles— el cicle solar a casa nostra al llarg de l’any. Com és sabut: «Per Nadal, pas de pardal», o no és així? Ens ho explica Junyent en l’article. Així mateix, Bernat Juliol i Galí hi afegeix l’element religiós, cultual i cultural, reflexionant sobre els orígens de la societat occidental, i de com es viuen aquestes festes en l’actualitat. «El problema és que si ens oblidem d’allò que ha conformat durant segles la nostra cultura, com sabrem interpretar-la?», es pregunta Juliol. D’altra banda, Màrius Serra repassa els textos nadalencs que ha generat la tradició literària catalana, a través de diverses tradicions i èpoques. En un altre text, Josep Mañà aborda l’esfera de les arts plàstiques, destacant la influència d’expressions artístiques de la cultura popular en l’obra de grans artistes com Miró i Brossa. «Quan els Nadals eren màgics era perquè representaven l’esclat de llum dins la foscor d’una societat plena de carències», ens diu Marika Vila en un text que ens recorda la llum dels estels d’en Cesc, que van «recórrer el cel a les portades de “Cavall Fort” des del 1962 fins al 2006». Oriol Pérez i Treviño ens parla de Pau Casals i de «la seva obra més emblemàtica»: l’immens cant a la pau universal «El Pessebre», estrenat a Acapulco el 24 de desembre de 1960. Així mateix, al dossier de Nadal no hi podia mancar la nadala, i Miquel Pujadó ha estat l’encarregat d’aportar-ne la visió musical. El text recupera diverses cançons relacionades amb el Nadal, de diferent època i geografia, però posant el focus a casa nostra. Finalment, desitgem un «Bon Nadal» als lectors amb una nadala inèdita de Josep Pedrals, intitulada «Anunciació. Nadala Prerafaelita».

Entrevista a Jaume Arnella

Roser Serrano entrevista a Jaume Arnella, Creu de Sant Jordi 2003, «romancer de referència» i membre fundador del Grup de Folk, fundador del grup Els Sapastres, de la Cobla Cotó-fluix, etc. Sovint ha treballat en solitari, però també ha col·laborat amb artistes de renom del nostre país. A partir de 1987 es dedica a cantar romanços populars i edita Carregat de romanços, entre molts altres projectes que tirarà endavant els anys següents, com La Raó del desig, i fins a l’actualitat. «Se n’ha dit que és l’últim joglar i ha anat dels espirituals negres a les cançons de lluita. Barrejar-ho tot, ens diu, li agrada», ens explica Serrano. A més, Xavier Orriols i Sendra repassa la gran relació que tingueren Jaume Arnella i el pedagog, escriptor i folklorista Joan Soler Amigó, així com l’extensa trajectòria d’Arnella a través d’un relat molt personal. «Va ser amb el romanço que l’Arnella la va tornar a encertar, perquè ho té tot», ens diu Orriols.

Retorn a Charfet

Lourdes Godoy, autora de Bonaventura Ubach al país dels cedres i la Transjordània (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021) ens parla de l’intens vincle del monjo montserratí amb el Líban, país que el va marcar per sempre, i on va tenir lligams tota la vida. Amb la publicació de l’obra, més d’un segle després de la seva primera estada, «el pare Ubach tornaria a Charfet». Finalitza l’escrit amb unes paraules de Bonaventura Ubach sobre el conflicte judeoàrab, que mantenen una vigència alarmant.

Semprún i Catalunya, compassió i memòria

D’una banda, Joan Esculies ressegueix en un excel·lent article la vida de Jorge Semprún, el periple d’aquest «vers lliure», com l’anomena. El net d’Antoni Maura que es va afiliar al PCE per combatre el nazisme des de París, i del qual va ser expulsat el 1964 «per no combregar amb la línia oficial». La rara avis del govern del PSOE —ministre de Cultura— que estava disposat a colgar «el tristíssim fantasma espanyol del centralisme». Amb tot, el ministre de Cultura més apreciat a Catalunya durant la democràcia, que ens deixà idees com aquesta: «Europa funcionarà de veritat […] quan pugui ser tan important escriure en txec o en català […] com en francès o en castellà». D’altra banda, Joan-Carles Mèlich reflexiona al voltant de l’obra i de la filosofia de Semprún des que fou deportat a Buchenwald, un «camp de reeducació» nazi. «La cultura no té prou força per oposar-se a la barbàrie», ens diu Mèlich, que afegeix: «ambdues poden conviure en un camp de concentració». Per a Semprún, «la memòria és la base de l’ètica», i estarà present en les seves obres, així com la compassió, l’altra gran protagonista dels seus relats.

Llibres del Mall: 1973-1988

El cofundador i editor de Llibres del Mall, Ramon Balasch, ens aporta una visió panoràmica sobre l’editorial i el seu impacte en la literatura catalana i internacional. Per aquesta van passar escriptors de renom com Xavier Benguerel, Miquel Martí i Pol, Maria-Mercè Marçal, Salvador Espriu; o col·laboracions amb autors com Julián Ríos, Juan Goytisolo, José Ángel Valente i Severo Sarduy, entre moltíssims altres. De fet, les traduccions i col·laboracions són gairebé incomptables, i el llegat és incommensurable. Fou una importantíssima plataforma per a la difusió de diferents corrents literaris i autors internacionals rellevants.

Antonio López, la pintura calma

Montse Gispert-Saüch ens presenta l’exposició que ressegueix la llarga trajectòria d’Antonio López, de setanta anys ininterromputs d’ofici, i ens regala una retrospectiva de l’obra de l’artista, un referent espanyol del realisme del segle XX. A través d’una mirada íntima i poètica, López ens convida a apreciar la bellesa en els temes aparentment humils. La seva obra captiva i sorprèn, descabdella petits misteris i ens transporta a un espai de temps que, tot i estar lligat al present, conté també la memòria del passat. Gispert-Saüch ens aporta una visió fascinant de l’obra d’Antonio López i ens convida a endinsar-nos en el seu món ric i evocador. Per altra banda, Pilar Vélez compara el realisme del pintor manxec amb l’obra de Maria Girona, una «noucentista actualitzada» nascuda el 1923.

Salvador Sunyer, fill de la «banlieue» catalana

Joaquim Noguero entrevista Salvador Sunyer i Bover, director del festival d’arts escèniques Temporada Alta de Girona des de 1992. Aquell any, amb Josep Domènech i Quim Masó l’engegaren per primera vegada, i fins avui. «El festival és internacional i arrelat, és una escola i una festa», ens diu Noguero. Gaudeixen d’un catàleg extensíssim, ja que «li agraden les històries, i les històries són pertot», afegeix parlant de Sunyer. Així mateix, en un altre molt bon article, Andreu Gomila ens presenta Salvador Sunyer, i ens capbussa en el món d’aquest fill de la banlieue catalana, que ha convertit en poques dècades un indret com Salt en un pol cultural importantíssim. «Perquè sí, la cultura transforma, no només persones, sinó també barris i ciutats», ens diu Gomila.

Sitges 2023: un talent català fantàstic

Tariq Porter ens aporta la crònica del Festival de Sitges de 2023, «l’aparador cinematogràfic més important del nostre país», ens diu, i «també del nostre cinema». Ens introdueix Hermana Muerte (2023), una preqüela de Verònica (2017) que va inaugurar el festival, dirigida per Paco Plaza. Així mateix, ens parla de la francesa Wake Up; de Robot Dreams, pel·lícula d’animació de Pablo Berger basada en el còmic de Sara Varon; i de Heavies Tendres de Juanjo Sáez. Què tenen en comú? En destaca el talent català. Així mateix, ens parla d’algunes de les «grans joies de l’any», com El chico y la garza de Miyazaki, Pobres criatures de Yorgos Lanthimos, Club Zero de Jessica Haussner, de la singularíssima Omen de Baloji, i del gran èxit: Cuando acecha la maldad.

Llegeix més articles de la revista Serra d’Or 768 de desembre en paper o en digital.