Una última història

Em diu que té una història, i que això el preocupa. 

Li pregunto per què. 

Les històries són memòria obligada a treballar, contesta amb el seu to llis i brunyit de sempre. 

R. és, sense cap mena de dubte, vell. Ja fa deu anys que viu a la residència Santa Maria del Tura d’Olot. Vaig conèixer-lo quan anava a visitar la meva àvia. Després que ella morís, vaig continuar visitant-lo a ell. 

R. escriu en uns quadernets diminuts de quadres. Com que no té família—no pas, almenys, que el vingui a visitar—els hi compro jo. N’hi duc un bon grapat, a cada visita. Escriu amb una ploma Montblanc que és la nineta dels seus ulls. Què escriu? Ell diu que són històries; jo dic que són aforismes. Brega amb la memòria per intentar rescatar el que li queda. Cada dia oblida més coses. Ell, que ho copsa perquè adverteix els buits, ho viu com una tragèdia. He d’afanyar-me, diu. 

Avui, però, se’l veu capficat. Un capficament productiu. Arrufa el nas, ajunta les celles.

La ficció, comenta, és una resposta a la incapacitat de retenir, encara que sigui esquemàticament, la totalitat d’una realitat determinada. Inventar no és una manera de fugir, sinó de refer allò que, com a realitat, se’ns ha esmicolat. 

Li compro un cafè a la màquina de la cafeteria. El té, diu, categòricament prohibit arran de l’operació de cor que van practicar-li ara fa cinc, sis, potser set anys. Però sense cafè, diu, quin sentit tindria tot plegat. Penso que té raó, i per això l’hi porto, d’amagat. 

Estem asseguts en una de les taules que hi ha al jardí. Està força ben cuidat, més del que podria esperar-se d’una residència d’avis. R. fa una estona que té el quadern obert sobre la taula i empunya la Montblanc. No aparta els ulls de la pàgina.

He de buscar els records, Pau, em diu. Escollir-los, formular-los. Potser, fins i tot, inventar-los. Posar a treballar la memòria. 

Li dic que més val que s’afanyi a beure’s el cafè, que fred és una porqueria. M’obeeix, però sembla que no ho faci. 

Les històries són memòria obligada a treballar, diu com si fos la primera vegada. I llavors afegeix aquest consell: No menyspreïs l’eloqüència del subterfugi. 

Torna a parlar-me d’L., la seva dona, morta fa molts anys. Diu que darrerament se sent saturat de llunyania. La constel·lació de coses que fins ara havia constituït la seva vida comença a disgregar-se. Què farà, quan es quedi sense memòria?

La història que vol escriure, em confessa, és sobre un record amb ella. Té la sensació de tenir-lo ben viu a dintre, però quan intenta rescatar-lo es topa amb el mur de la inutilitat. 

Veig que la seva mà tremola sobre el paper. Comença a escriure el nom d’L. Es queda travat a mig nom. Ha sigut molt breu, però per un instant no ha sabut recordar-lo. 

Ho veus, em diu. Cada vegada és pitjor. 

Em demana que l’acompanyi a la seva habitació. Pugem per l’ascensor. Algunes velles ens saluden. Pregunten si soc el seu net. Més o menys, contesto.

A l’habitació no hi ha ningú. Em demana que obri l’armari. En un racó, apilades, hi té totes les llibretes que li he anat portant. Em demana que agafi el piló de la dreta. Les disposa sobre l’escriptori i comença a obrir-les. Són totes plenes del nom complet d’L. 

D’aquesta manera, em diu, em faig la il·lusió que no passarà el que ja ha començat a passar. 

Fa silenci i mira a través de la finestra els edificis grisos que s’alcen a l’altra banda del carrer. Llavors diu: 

Arriba una edat en què les persones s’acaben en nosaltres. No podem fer res per a evitar-ho. Per això, Pau, és important escriure mentre es pugui. 

Em pregunta si l’ajudaré a enfilar la història. Li contesto que sí.