Ladysmith

Sempre havia estat una bona nena, una bona noia, una bona dona.

De petita la seva bondat li despertava el plor. “Ai és tan sentida pobreta…”, deien. Compartia les llaminadures, primer les de maduixa que tant li agradaven, i deixava les seves joguines a tots els nens i nenes tot i tenir prohibidíssim demanar-ne una que no fos seva. I ho feia amb un somriure ennuvolat.

La seva mare mai la va fer sentir ni la més bonica, ni la més simpàtica, ni la més intel·ligent. Sempre sotmesa a “i quins cabells tan bonics té la filla de la Rosa i la Martina quina carona tan preciosa”. I ella somreia entre núvols, assentint.

Correctament asseguda a taula amb un si us plau i gràcies sempre als llavis. Mai va sentir la seva veritable rialla, tot i que sempre tenia un fals somriure molt assajat en la comissura dels llavis. No coneixia aquell esclat des de les entranyes que provoca el riure, plaer gairebé tan satisfactori com un orgasme ràpid al bany ronyós del bar Manolo. Això ho va aprendre al final… bé, l’orgasme va ser abans.

L’adolescència va passar ràpidament sempre intentant complaure a qui sap quina mena d’ordre superior. Com a bona adolescent es va deixar refregar sense sentir cap desig específic. Res comparable amb aquell calorós estiu sense núvols quan va aprendre a anar amb bici lluint un lluminós somriure.

Molt estudiosa va triar una carrera grisa, i una feina fosca on cada dia somreia, mentre portava cafès amunt i avall i aguantava les queixes i insults dels clients insatisfets.

Va conèixer un brètol que la va mal parlar i mal tocar, però és que pobre li feia tanta pena, havia tingut una infància tan dura, que un dia ennuvolat de tempesta, ella que era tan bona li va jurar lleialtat eterna amb un somriure sostingut…

Un dimecres qualsevol de tardor, es va despertar i com sempre va fer cafè, li encantava el cafè, sobretot l’olor, i mentre intentava tenir aquell moment tan seu, el brètol li va etzibar “quina merda de cafè que has fet avui!!!”.

No van ser les paraules en concret ni la veu impossible de definir ni tan sols el fet que tingués una mirada de fàstic i una prepotència que feia que el món es capgirés i l’estómac es regirés rebolcant-se en bilis. No. No va ser res perceptible. Tota serena i amb una bondat calmosa, va somriure com sempre a través dels llavis i sense cap mena de maldat va agafar la seva Ladysmith, de calibre 22 amb capacitat per a set trets, que un dia havia comprat per internet només per curiositat, ja que deien que era tan fàcil d’adquirir armes de foc. Ella que se’n feia creus va decidir comprovar-ho. Les classes de tir van ser com qui no vol la cosa. “Potser sí que ens escolten”, va pensar, ja que el mateix mòbil per una cosa d’això dels logaritmes estranys li va proporcionar un lloc on impartien classes de tir. A més hi havia una oferta i era a prop de casa i és clar com que ara tot s’ha de deixar que flueixi -o això diuen a les classes de ioga de les set del matí- amb absoluta bondat s’hi va apuntar. El Llopis, el professor de tir, va quedar esmaperdut de la facilitat amb què va aprendre’n. Sí que era bonota jugant a dards i al minigolf, però tanta punteria, no ho hagués dit mai!

Encara ressonava aquell moviment imperceptible que la va fer detonar. La Ladysmith és una arma lleugera, agraïda, s’adapta a la mà amb gràcil harmonia. La va agafar i sense deixar temps per a res, va somriure i va apuntar al bell mig de les rabioses celles del brètol. Va ser difícil trobar el punt exacte, perquè eren molt poblades. Un dos tres quatre cinc sis i set. “El Llopis n’estaria orgullós”, va pensar. I llavors sí, brollant del seu interior de forma incontrolada va sorgir-ne el retingut i orgàsmic riure.

El que va venir més tard, poc importa.