Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha inaugurat aquest dimecres 15 de maig el festival Barcelona Poesia amb un pregó que porta per títol Llàgrima oli sal i que és una pregària adreçada a la poesia que s’estén per tota la ciutat de Barcelona. Us deixem aquí baix els versos que Vicens ha llegit a la sala Paral·lel 62.

I 

LLÀGRIMA OLI SAL  

Aixeca’t i camina  
Barcelona!  
Sota els efectes embriagadors de La Setmana de Poesia.  
Aquesta borratxada de versos, mesclats amb glops 
de ratafia que ens fan  
balandrejar  
tantes passions  
amagades, passes reprimides i ens omplen el pit 
del salnitre de la mar, de la llacor  
del camp, al mateix temps que encenen  
espelmes dins la fosca  
de la nostra Memòria, tantes vegades  
malmesa i fan possible Sobretot fan possible 
el miracle de despertar-nos  
amb les mans plenes  
de flors de primavera: vinques, hortènsies, 
geranis, margarides… 
Poder olorar-les, sí,  
però també fènyer-les, compactar-les, fins a convertir-les 
en una granada,  
llavors llençar-la, amb força, per tal que esclati 
amb tot el seu poder,  
bellesa i fúria: Perquè la Llengua no es mou: 
és llocada, descendència que abasta  
les platges  
infinites, recòndites de la nostra ment cap a una plenitud 
d’aigua serenada, d’aigua  
senyada que va expel·lint peixos  
per la terra morta.  

II  

I una altra vegada Tu, arreu, arreu 
Poesia:  
marassa que tot ho gombolda,  
tot ho celebra, tot ho plora amb les seves filles, 
amb els seus fills. Perquè Poeta, tanmateix no ho és 
el que intenta embadalir un públic lector 
amb cants i gestes  
fets a partir de les llunes i calfreds  
de les seves ànsies de posteritat. Poeta, ho és totser 
que dialoga amb el silenci  
i a més té la gràcia, el privilegi de redimir, 
de rompre  
amb poemes muts,  
barrots i fermalls amb què tantes vegades 
ens han volgut  
sotmetre:  
(llàgrima, oli, sal esmunyint-se’ns entre els dits) 
alhora que posseeix el Do de fer-se 
invisible i és capaç de ficar un bri d’herba fresca 
a les sabates dels qui caminen morts de set, 
dels que claregen de fam  
i es beuen la poesia com si fos  
pluja menuda, se la mengen  
com pa acabat de coure  
amb l’esperança, la fe de trobar un àngel 
que els deixi les ales, mal que sigui per un sol 
dia. Mal que sigui per un sol dia i així poder fugir 
volant  
del precipici on fa temps van caure  
i plantar-se  
com arbres,
com fanals en una plaça: 
(Viure, escriure, cantar, manifestar-se, 
en Llibertat!) 

III 

També, enmig de carrers buits  
Poesia,  
vigiles la Mort quan surt de puntetes a jugar 
amb els orfes, o a fer l’amor amb els amants 
ferits de bala, ciutats derruïdes  
cors secs que el vent  
arrossega, entre branquillons 
i fulleraca. Miols planyívols en la llunyania 
degotissos d’estrelles agonitzants. S’esfondra 
una sola casa i veus emmudeixen  
per sempre Per sempre  
al mateix temps Bubotes disfressades de déu 
de l’Amor, falsament poètiques  
frenètiques,  
els llavis i les ungles d’un vermell  
foguerada, van de gresca, al seu bell aire 
Ratafia I més ratafia de misteles, de sucs de fruits, 
de pólvora de tro: Les guerres segueixen 
Les repressions creixen, mentre la música 
va expandint-se i les Bubotes vinga ballar 
en l’intent de suplir la Vena, la Il·luminació. 
Ai l’embriaguesa d’una copa de més 
i d’una gerra de sang  
fresca que  
manades de zombis compren  
a preu de foc Ai aquella mentida amable 
Aquell somriure puta. 

IV  

Poesia: Com Verònica tenaç ens eixugues la suor 
que ens provoca l’esforç per respirar
aire pur, enmig de la putridesa i, a la fi 
vèncer el desconcert. Per tant et deman 
implor, ja que  
a hora d’ara planes, absoluta, sobre Barcelona, 
t’apiadis dels poetes,  
pobres boges i bojos que  
malden per retenir, en els seus minsos poemes 
espurnes de la Teva celístia, albors  
i ombres, misteris del teu oceà gran  
de paraules. Amb el desig de poder  
humilment, devotament mirar-Te a la cara, sense 
cremar-se els ulls  
Així sia.