La caçadora de mots

Arraulida a la llar de foc, la Laura, s’embadalia cada vespre escoltant com l’àvia li explicava rondalles antigues del seu poble natal de la Terra Alta. Històries senzilles i càlides trufades d’olors d’espígol, gust de canyella i tenyides dels colors càlids de la tardor.

La seva passió pels contes, les faules i les rondalles, li havien obert la curiositat per  descobrir el significat de les paraules. Per a la Laura els mots eren com les bombolles de sabó que sortien a glopades per la gola, tenyides pels colors de l’arc de Sant Martí. L’encuriosia que amb quatre signes, mal comptats, es pogués engendrar uns mots i que es poguessin escriure novel·les evocadores.  Aquella tarda de diumenge, la Laura va tenir la idea de cercar paraules de la Terra Alta, que s’estiguessin perdent, com les que emprava la seva àvia quan explicava les rondalles.

Els companys de l’Institut l’anomenaven la caçadora de paraules i afegien amb sornegueria que tenia pardalets al cap. El seu mestre de literatura li comentava que les paraules eren com una simfonia. Les notes i els músics eren substituïts per les paraules i els parlants. El llenguatge també tenia un ritme i una sonoritat.

Quan no era a classe, sempre estava amatent per capturar les paraules al vol i jugar-hi una estona. L’acabava escrivint i registrant al seu diari perquè no se l’endugués el vent. Totes les paraules les custodiava amb molta cura per poder-les recuperar si li eren de menester.

La Laura li va comentar a la seva àvia que hi havia mots que li feien pessigolles a la gola i li il·luminaven la cara. N’hi havia d’altres que li costaven força de retenir. Hi havia mots que la posaven trista i li removien el ventre i d’altres la posaven eufòrica i li venia ganes de ballar. Totes les paraules eren benvingudes, però no totes s’incorporaven amb la mateixa facilitat. L’àvia, amb ulls sorneguers, dibuixant un somriure contingut li responia.

 —Filleta meva, si no vols pols no vagis a l’era. 

S’adonava que cada cop tenia més paraules per expressar-se. Aquesta riquesa li permetia trobar la més apropiada per a cada conversa. Sovint s’apressava per tornar a casa i completar el significat d’un mot i de totes les seves excepcions. Li semblava que si una paraula se li resistia era perquè no li posava prou interès. Qualsevol nivell de llenguatge era per a ella un repte que no la deixava indiferent. Li mancava experiència i rodatge per a dominar els diferents usos i registres. Dedicava una estona cada vespre per asseure’s al costat de  l’àvia que pacient anava teixint amb el ganxet una gran vànova esperant la fi del seu viatge homèric. Abans que l’àvia hagués marxat, i per evitar que desapareguessin, volia recollir el màxim de mots de la Terra Alta que li eren tan rics i diversos

Pel norantè aniversari de l’àvia, la Laura pensà que  es mereixia un present per agrair-li  tots els mots que havia après al redós del foc al llarg de tants anys. Agafà totes les paraules de la Terra Alta que havia caçat durant aquest temps de recerca i les va escriure en un àlbum trufat d’aforismes i mots antics. La pobra dona, quan va veure el present de la neta,  se li humitejaren els ulls. Li tustà les galtes i li va dir, amb un fil de veu. Mentre l’amanyagava traient-se el didal del dit.

—Ai, beneitona. Que no ho saps que no sé llegir?—