Catastropisme

La senyora Hazel ja ens va avisar quan ens ensenyava la casa d’Elm Grove: “Aquí a l’entrada, entre el roser i l’espígol, hi ha aquest arbust que s’ha de talar cada tres dies. Es veu que és una espècie poc comuna i molt invasiva i recomanen talar-la ben arran de terra cada tres dies. Entesos?”

Durant la festa d’inauguració de la casa, els amics arrufaven el nas incrèduls: “Jardí? Terra sense moqueta? I pagueu el mateix que quan compartíeu casa amb cinc més?” El carrer era una zona residencial amb cases idèntiques, una al costat de l’altra, amb teulada negra, façana de maons i l’espai que defineix l’essència britànica i a la vegada la zona més inútil i més cara d’una casa: el jardí de davant. És curiós que l’espai que els veïns utilitzen perquè la resta els admiri, sigui també el lloc per llençar-hi la brossa.

Quan feia tres mesos que vivíem a Elm Grove, va començar a ploure tot el que no havia plogut en quatre mesos i l’Ewan i jo vam enganxar un virus que no ens va deixar sortir del llit durant dues setmanes. Quan em vaig començar a trobar millor, vaig voler sortir per anar a comprar i vaig notar que la porta de l’entrada no s’obria. En córrer les cortines del menjador, se’m va glaçar la sang en veure unes branques gruixudes i atapeïdes de fulles que s’enfilaven per la finestra i no deixaven veure res.

En comprovar que la porta del jardí també estava bloquejada, vaig despertar l’Ewan i vam pujar cap a les golfes del tercer pis. Vam sortir per la finestra com vam poder i vam escalar per les branques, que ja cobrien tota la casa, fins al cap de munt de la teulada. Des d’allà, vam veure que estàvem rodejats d’una munió de gent, un cotxe de policia i tres canals de televisió. En veure’ns allà dalt, la gent va esclatar en crits i aplaudiments. “L’arbust sembla que us ha deixat sense cobertura, mantingueu la calma, de seguida sortireu d’aquí”, va cridar un policia amb un megàfon.

L’arbust seguia creixent i embolicant-se al voltant de la casa, les branques s’estrenyien tant que les parets van començar a esquerdar-se. De cop i volta, van arribar una ambulància i un cotxe de bombers amb les sirenes estridents. “El que em faltava!”, vaig esclatar, “Aquest so tan agut i penetrant em posa dels nervis, és com tenir mil agulles clavades a l’orella!”. I mentre renegava, la planta es va començar a relaxar. “Més ambulàncies, més policia, necessitem més sirenes!”, vaig començar a cridar, “que vinguin deu ambulàncies si us plau!”

Aquell dia Elm Grove va batre el rècord Guinness de decibels per metre quadrat amb tres cotxes de bombers, cinc de policia i dues ambulàncies en un carrer que no fa ni tres-cents metres de llarg. Al cap de tres hores, l’arbust va deixar d’estrènyer la casa i vam poder baixar. Al final resulta que tinc la mateixa sensibilitat que una planta i no suportem el so penetrant de les sirenes.

L’Ewan i jo de seguida vam marxar a un altre barri en una casa al costat d’una comissaria, mai se sap. A la senyora Hazel no li va quedar altre remei que foradar la casa per sota i desfer-se de les arrels de l’arbust d’una vegada per totes.

Ahir vaig anar a veure el senyor Green, el veí que teníem just davant quan vivíem a Elm Grove, i mentre ens acomiadàvem, una parella buidava un camió de mudances a la casa on vivíem. Una nena amb les mans i els genolls bruts de fang va sortir per la porta i es va apropar a la dona: “Mira quina branca més rara que he trobat al jardí, mama, puc fer un forat a terra per veure com creix?”, va dir tota entusiasmada la nena. “Ja te’n recordaràs de regar-la cada dia?”, va fer la mare mentre entraven a casa.