Merlí. La importància de pensar en negatiu

Sempre tinc present una lliçó que ens va donar Vicenç Pagès a la facultat: per poder trencar les normes, cal dominar-les a la perfecció.

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Sempre tinc present una lliçó que ens va donar l’escriptor Vicenç Pagès a primer de carrera: per poder trencar les normes, cal dominar-les a la perfecció. La creació televisiva no es fa en un buit, sinó que obliga a negociar el grau d’atreviment amb l’audiència i, ahir, Merlí, que ha demostrat sobradament el seu domini del drama convencional, va fer servir la complicitat guanyada amb els espectadors per demanar-nos confiança en un petit exercici d’estil. Així ens vam quedar tancats a l’aula amb la Tània, el Pol, la Berta, el Marc i l’Iván durant gairebé un terç del capítol, sense cap objectiu extern més enllà d’una pregunta filosòfica escrita a la pissarra pel Merlí. Una digressió que demostra que es pot guanyar molt renunciant al ritme trepidant que s’espera de la televisió i enfocant a uns personatges ben construïts cap al seu món interior. L’experiment va funcionar meravellosament i l’episodi dedicat a René Descartes quedarà inscrit en el selecte grup de capítols que han utilitzat el no-res com a motor narratiu i se n’han sortit.1479126875197 2

El Pol que, en tant que hereu del Merlí, acostuma a expressar les tesis filosòfiques més sofisticades a les quals arriben els Peripatètics, va posar el dit a la nafra: no es pot pensar el no-res. La paradoxa és que, el sol fet d’intentar-ho, en lloc de dur-nos a un cul de sac, esdevé productiu. L’esforç per copsar la pura negativitat fa que el pensament s’exciti. Atrapats en l’intent d’entendre els extrems més abstractes que ens permet la imaginació, el tot i el no-res, ens sorprenem a nosaltres mateixos en un punt mitjà entre els dos pols, és a dir, pensant alguna cosa determinada. Hegel diria que, sense la intervenció del no-res, l’absolut romandria immòbil i no es podria manifestar a través de realitats concretes. Com diu l’Ivan després de reflexionar una estona “sense la mort, la vida no tindria sentit”.

Aquests raonaments tan abstractes, on la lògica sembla confondre’s amb la poesia i no oferir cap coneixement demostrable ni útil per a res, són extremadament impopulars. El que separa la filosofia de la ciència, precisament, és que les conclusions a les quals arriba no es poden refutar empíricament i, per tant, deixa molt més marge per al dubte. La ironia del llegat de Descartes és que, després de trobar la certesa més gran a la que es pot arribar, “penso, doncs existeixo”, la resta de proposicions de tota la història de la metafísica, incloses les del mateix Descartes, no poden igualar la força d’aquest punt de partida. Preferim, doncs, oblidar-nos de l’abstracció màxima i baixar al terreny de joc de l’experiència concreta, on no hi ha demiürgs malignes que ens podrien enganyar sobre si l’aigua sempre bull a 100 graus. Amb la narrativa passa el mateix: quan l’acció predomina, la trama avança i els interrogants es van tancant mentre que, si ens llancem als soliloquis shakespearians, les preguntes i els matisos no paren de créixer i ens allunyem de la droga més dura que hi ha: la sensació de clausura.

Quin plaer quan trenquem aquesta normalitat. Pixar-se en les exigències d’un desenllaç convencional va ser el gran encert de l’episodi d’ahir i el millor homenatge possible a l’esperit del dubte cartesià. La seqüència final va ser perfecta: els cinc companys dins de la classe buida reflexionant sobre “perquè les coses existeixen en lloc de no existir” mentre la càmera es mou en cercles al seu voltant, suggerint la naturalesa circular del pensament a través del tràveling. Quan el Merlí entra a classe i se’ls queda mirant, cadascun dels alumnes expressa conclusions aparentment incompatibles: si les coses existeixen independentment de nosaltres, com diu l’Ivan, no pot ser que existeixin perquè algú les veu, com diu el Pol. I, malgrat que no es resol la contradicció, la satisfacció compartida entre els Peripatètics i el Merlí reforça la sensació que la filosofia ja és això: el procés inacabable de rodejar la veritat sense poder-la atrapar mai del tot.1479126496468

Ahir va marxar el Millán, que ha passat per la sèrie sense deixar moments memorables però que assenyala una altra de les virtuts de Merlí que s’enllaça amb el que hem comentat: reivindicar la negativitat. L’alzheimer, com la vellesa i la mort, són realitats negatives que no es poden blanquejar per molts best-sellers d’autoajuda que hi llancem. Per molt marge que tinguem per a reinterpretar les coses, dins del paquet de la vida hi vénen incloses putades transcendentals. La història del Millán ha introduït aquest aspecte fosc de la realitat sense ensucrar-lo, i això té un valor afegit quan ens estem convertint en una societat que només accepta i exigeix la positivitat. El professor de castellà no va salvar-se màgicament gràcies a un gir inesperat ni va gaudir d’un final èpic que ens fes oblidar la seva malaltia, sinó que es va veure obligat, amb dignitat, a renunciar a allò que més li agrada. Precisament perquè la majoria de relats dirigits als joves es conxorxen per protegir-los de la negativitat i infantilitzar-los, cal aplaudir a Merlí per anar en una altra direcció. Ho explica fantàsticament el tema de La Casa Azul que sona durant la catarsi surrealista que porta els cinc castigats a ballar sota la pluja en mode videoclip.

¿Qué se siente al ser tan joven?
Dime qué se siente en pleno caos emocional
¿Qué se siente al ser eterno?
Dime qué se siente cuando el tiempo está de más
Debe ser tan increíble
No lo puedo recordar

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació