Si pensem en la paraula youngwashing, de seguida ens ve al cap la veu de Laura Grau. Aquest és un dels seus vídeos més virals a Youtube, on penja contingut de temàtica tan diversa que va des de la crítica a la universitat, fins a safareig i televisió passant per reflexions sobre l’educació i el lleure. Grau feia vídeos des de molt jove, però es va fer viral gràcies a l’impuls de Canal Malaia, del qual forma part des del seu origen. Des de setembre d’enguany, també la podeu escoltar cada matí al programa Matina Codina a RAC105. Parlem sobre el pas d’internet a la ràdio, sobre la segona generació Malaia i sobre la cultura de l’entreteniment.

Vas començar a penjar vídeos a Internet, després vas formar part de la creació del canal Malaia i ara estàs cada dia al programa Matina Codina RAC105. Aquest salt als mitjans ha passat a diverses persones del Canal Malaia, i ara ja podríem parlar d’un relleu generacional.

Sí, hi ha hagut molt moviment! He viscut tots aquests canvis amb por. Suposo que tothom de la nostra generació està acostumat a la síndrome de l’impostor, fins i tot qui ha passat pel camí més socialment acceptat, que és anar a la universitat, fer un grau superior o algun tipus d’estudi acadèmic relacionat amb la comunicació i llavors treballar en un mitjà. Però jo vinc del no-res acadèmic i això em fa demanar-me constantment si serveixo per aquesta feina. Quan feia vídeos a casa meva, m’escrivia paraula per paraula el guió, l’editava i sabia perfectament a quin tipus de públic parlava… Ara he de parlar a un públic que no conec ni sé el que li interessa, i ho he de fer sense edició ni guió. Això m’ha obsessionat molt des que vaig començar. Crec que hi ha molta pressa per part dels mitjans convencionals per rejovenir-se, posar-se a internet i trobar gent que pugui connectar amb les generacions més joves, però és important que aquesta pressa no vagi en detriment d’un talent real. És evident que la idea de talent és subjectiva, però tots patim per si no el tenim. Jo vaig triomfar a internet amb els meus quatre amics, però encara em plantejo si puc aportar alguna cosa a RAC105. 

Quan vau començar Malaia, l’objectiu era el de servir de planter dels mitjans convencionals?

Què va! Hauria estat un error, plantejar-ho així, perquè hauríem perdut molta espontaneïtat i llibertat de moviment. Ha estat molt encertat tant per part de Malaia com dels que hem creat contingut el fet de no tenir cap mena d’ambició en aquest sentit, tots hem anat fent el que ens agrada i com a nosaltres ens agrada, sense pensar que ens pagarien per això. Sí que teníem referents que ja havien fet el salt, com la Leopolda Olda, la Juliana Canet o el Joan Grivé, i evidentment tots pensàvem que seria una fantasia tenir el mateix recorregut que ells, però no ens ho vam plantejar com a possible.

La utopia és el que ha fet Televisió Espanyola: contractar gent perquè facin contingut només a internet

I creus que és un encert per part dels mitjans convencionals el fet d’haver anat a buscar a Malaia qui feia coses que els poguessin interessar?

És una pregunta difícil. D’una banda, no és res que no passés abans, perquè hi ha molta gent als mitjans que no és periodista ni ha fet el recorregut convencional, sinó que potser ve del món del teatre o d’un reality show. Internet és un lloc com qualsevol altre d’on anar a treure persones amb un bon perfil comunicatiu. Ara bé, crec que a escala catalana s’ha enllaçat això amb la causa política de salvar la llengua i la manca de referents entre els joves i això fa que cada vegada que algú fa contingut en català de seguida tingui alguna oferta per escriure articles o de seccions a programes. Això és bo per nosaltres a nivell individual, perquè ens paguen per fer una cosa que ja fèiem, però dolent pel panorama d’internet en general, perquè jo ara ja no tinc tant temps per fer vídeos desinteressadament com feia abans, perquè ja poso tota la meva energia i idees al programa del matí. 

Per tant, el fet d’anar a buscar la gent a internet va en detriment de l’objectiu inicial de Malaia, que era reforçar el contingut català a internet?

Sí i no, perquè vull pensar que contribuïm a fer que molta més gent creï contingut. Això està passant, Malaia i molts altres perfils que hi ha a internet, com ara en Pol Gise o el Gerry Querry hem contribuït a l’efecte crida i soc optimista en aquest sentit. Sobretot a TikTok, que els de Malaia no toquem tant perquè se’ns escapa generacionalment, però hi ha molta gent fent contingut en català i que és bona. Si de quinze persones que fan contingut, cinc acaben als mitjans convencionals, però les altres deu continuen allà, doncs perfecte, perquè n’hi haurà més que s’anirà sumant. A mi el que més em preocupa és que la gent que comença ara ho faci per acabar treballant als mitjans convencionals, perquè ni és l’objectiu, ni és bo per a ells, perquè es frustraran. Això passa en casos excepcionals, la primera generació de Malaia vam arribar al moment i al lloc indicats, perquè no hi havia gaire gent que ho fes abans. Però com més gent hi hagi, més petit serà l’embut per acabar als mitjans.

Però hi ha mitjans que ho fan en el sentit invers: en comptes d’agafar gent d’internet per dur-la als mitjans, posen els mitjans a internet. 

Això seria l’ideal! Ja no estava ni contemplant-ho. La utopia és el que ha fet Televisió Espanyola: contractar gent perquè facin contingut només a internet, sigui pagant-los per fer el que ja feien o acotant-los dins d’un programa especial, com és el cas de Genplayz amb la Inés Hernán. D’aquesta manera, els pagues perquè facin el que saps que fan bé i no t’arrisques a que et surti malament la jugada, perquè no els treus de la seva zona de confort. L’ideal seria que s’invertissin diners (públics o privats, en això ja no m’hi poso) perquè la gent que fa contingut en català a internet el continuï fent. Especialment en català, perquè els algoritmes d’internet no ens donaran la visibilitat necessària per acabar guanyant diners de part de les plataformes.

En el cas dels diners privats, és mo​lt difícil aconseguir patrocinis?

Sí, anem tard en això. Tant de bo les empreses catalanes s’haguessin adonat fa dos o tres anys que hi ha gent a internet que els pot ajudar a publicitar els seus productes. A poc a poc va passant, però encara és amb comptagotes. El problema és que s’apliquen els mateixos barems en nombre de seguidors a totes les llengües. S’ha de canviar ja el barem i entendre que 8.000 seguidors també serveixen per fer publicitat dirigida a un nínxol concret, també lingüístic. 

Tant a Youtube com a RAC105, el teu contingut té un caire marcadament polític i molt crític amb les elits de poder. Com entomes les col·laboracions en espais on no comparteixes la ideologia o que no t’identifiques amb el públic, com m’imagino que ho és el FAQS?

És un debat que m’he plantejat moltes vegades, fins i tot a RAC105. Jo no consumia el matinal del RAC105 ni miro el FAQS. Quan el teu contingut és molt polític, tens dues opcions. O bé fas la lluita fora del sistema i decideixes no tenir res a veure amb cap mena d’ens de poder o cap cosa que estigui polititzada cap a un cantó que no és el teu i, per tant, assumir que el teu altaveu serà molt més petit, o bé infiltrar-te al sistema. No estic intentant fer-me la revolucionària, perquè ja sé que no té res de revolucionari anar a parlar a TV3. Però si ens passem el dia dient que falten joves als mitjans, que falten referents en català i que falta un missatge més esquerranós en certs àmbits, quan et donen l’oportunitat, s’ha d’aprofitar. Per molt que la persona que et paga la nòmina no pensi igual que tu i que en el moment en què molestis i et passis de radical et puguin fer fora. El potencial que et coneguin persones que no han sentit res del que tens a dir, per mi té molt valor i és l’objectiu principal de la meva feina. Políticament, té sentit introduir un missatge en un lloc nou.

No canviaràs el món amb un tuit, quan et donen certes oportunitats les has d’agafar

Pagues un preu personal molt elevat per això?

Sí, i ho porto malament. Que se’m digui que m’he venut o que m’estic aprofitant del moviment feminista per lucrar-me m’afecta molt, encara que jo hagi arribat a pensar el mateix d’altres persones. Però què faig? Rebutjo totes aquestes ofertes, em tanco a casa meva i faig el que feia el 2018, que eren vídeos d’un minut sobre el meu dia a dia? No canviaràs el món amb un tuit, quan et donen certes oportunitats les has d’agafar. Evidentment, també és important posar-se en assemblees i intentar ser coherent amb el que dius, però jo he triat integrar-me en el sistema perquè és el camí que a mi em sembla més coherent. No sé com dir-ho perquè no sembli que l’únic que vull és guanyar diners.

Tampoc deixa de ser legítim voler pagar-se el lloguer. 

Sempre és el que més em preocupa, que la gent cregui que estic sent falsa, que col·loco els missatges que interessen, perquè així tinc més seguidors i més diners.

De totes maneres, sigui per síndrome de l’impostor o per mantenir la coherència, mai deixes d’analitzar públicament el que fas. Quan vas entrar a Matina Codina explicaves obertament que et crea un conflicte el fet de ser l’única noia del programa.

Sí, torna a ser una infiltració. Jo m’hi vaig posar i des de dins vaig intentant fer camí, vaig parlant constantment amb els meus companys de feina sobre com ho podem fer per sentir-me còmoda amb el meu paper. Aquesta situació no és culpa de cap persona en concret, sinó que el sistema i els referents que hi ha de programes matinals ens diuen que només hi ha una noia. Abans no n’hi havia cap, ara hem entès que, com a mínim, una. Ells ja sabien que jo faig molta reivindicació i això era una cosa positiva, perquè aporta una cosa necessària al programa i perquè està de moda. Ho anem parlant i no és fàcil, però ens n’anem sortint. És evident que no incorporarem una noia al nucli dur del programa a mitjans de gener, però sí que puc anar visibilitzant aquesta realitat, perquè no és l’únic programa on passa. Ho faig a cost personal, que és el risc d’acabar creient-me un personatge que no m’agrada, el de la noia amargada, que tota l’estona està vigilant que els altres no facin masclistades o comentaris fora de lloc, i que els renya i fa pedagogia. Però de moment no m’ha passat i considero que val la pena. Avui a les sis del matí ha trucat una dona que anava a treballar a una fàbrica i m’ha donat les gràcies per tot el que dic, i això recompensa.

Suposo que no et pots enfadar gaire a l’hora de fer aquests tocs d’atenció.

Sí, de moment aconsegueixo no creure’m aquest personatge enfadat perquè busco l’equilibri amb els recursos còmics. He de ser una mica divertida, si no trenco el to del programa, perquè és d’humor i no pots estar allà alliçonant a la gent. És esgotador i a vegades sap greu, perquè hi ha casos com el de l’Albert Benaiges o el del Joan Ollé on no surten les bromes. Malgrat que no ens agradi, en l’àmbit de la comunicació l’única manera d’anar fent pic i pala perquè la gent sigui conscient és posant bona cara. També és l’única manera de no desgastar-se a nivell d’energia. Però ara hi ha molts referents. Trec molts recursos d’Oye Polo, Estirando el Chicle… de moltes noies que fan podcasts feministes i divertits, tot i que és més fàcil fer-ho en espais no mixtes.

El teu tipus de contingut no és només reivindicatiu. De fet, és molt divers. Parles de safareig, de cultura… com saltes d’una cosa a l’altra? Tens un vídeo on critiques la Marató i fas un rànquing de les cançons.

Una part de mi necessita justificar-ho tot políticament, perquè si faig entreteniment blanc, parlo d’Eurovisió, la Marató o altres productes del mainstream sense acompanyar-ho de cap mena de reflexió, penso que perpetuo el sistema. El punt mig que jo he trobat, la meva manera de militar, és gaudir del mainstream sabent el que implica i pressionant perquè canviï. És una mica contradictori si ho llegeixes superficialment, però el que vull és gaudir de l’entreteniment de forma crítica. 

El problema és que, a vegades és contraproduent buscar un discurs darrere de l’entreteniment. Penso en el moralisme que va acompanyar el debat d’Eurovisió.

Sí, això és una cosa molt catalana. Mai res serà prou bo per nosaltres, ni prou pulcre ni prou coherent. Jo m’horroritzo amb les polèmiques que surten cada cop que hi ha entreteniment a TV3. Per exemple: quan parlen sobre alguna cosa sobre la infanta Cristina i l’Undargarin, sempre hi ha algú que surt a dir “com feu això amb els meus impostos? Això és espanyol!”. Fiscalitzar-ho tot ens impedeix gaudir de coses que no tenen cap altre objectiu que entretenir-nos. Hem d’aprendre a passar-nos-ho bé, els catalans, som una nació massa avorrida. Per altra banda, ara estem passant per un moment de sequera en l’entreteniment, no tenim gaire conversa col·lectiva sobre el mainstream més enllà d’Euphoria i és per això que la gent necessita reaccionar a allò que surt des de totes les perspectives.

A Twitter vas queixar-te de la misogínia que va implicar el debat d’Eurovisió.

Passa tota l’estona això, la situació va ser molt semblant a la que hi ha sorgeix cada temporada amb La isla de las tentaciones o amb el cas de la Rocío Carrasco. Hi ha una dèria per sobreanalitzar i ridiculitzar tot allò que és problemàtic en el contingut típicament femení, que evidentment té tares, però nosaltres mateixes tenim la capacitat de ser crítiques i adonar-nos-en. Oi que els seguidors del futbol es defensen de seguida amb molts arguments quan veuen la part problemàtica de la seva indústria? Doncs nosaltres també en tenim, d’arguments, però sempre ens tracten com si no.

• 

  Opinió

  Els youtubers catalans que necessitaves

  Oriol Puig Taulé

Creus que aquí estem massa acostumats a buscar la militància en tot allò que fem? A tothom se li demana per què fa les coses en català, i tu mateixa vas començar a fer vídeos sobre safareig perquè n’hi havia d’haver, és a dir, per omplir un buit que naixia de la consciència lingüística.

Sí, és cert. Però la militància cansa molt ràpidament en aquest context. Jo cada cop tinc menys ganes d’explicar-me, perquè requereix una força argumental enorme. Un exemple d’això és l’evolució de contingut de la Juliana Canet, que entenc molt bé. Cada cop opina menys sobre temes controvertits i s’interessa per coses costumistes sense profunditat a nivell de crítica social: penja vídeos sobre l’amor, vlogs del seu dia a dia o sobre viatges.

Però aquest és un canvi clarament calculat, no és espontani.

Sí, però, per exemple, m’agrada molt el que està fent la Berta Aroca, que és molt autèntic, mostra els seus outfits, el que fa a la universitat… Crec que pensa molt poc el que dirà i el que ensenyarà i la gent ho entén així i és valuós. El problema que tenim moltes vegades és que una vegada et mulles políticament, tot el que fas s’observa des d’aquest prisma. Si tu fas un tuit defensant el català als instituts i el següent sobre la Rosalia, se’t titllarà d’incoherent. El teu contingut s’accepta si és percebut o bé com a banal o bé com a polític. A mi això em cansa molt, els vull els dos. 

Sempre dius que el principal valor de l’entreteniment és que comentant-lo arribem a consensos morals i socials. Un dels teus principals punts de mira és La Isla de las Tentaciones. Què en traiem de la temporada que acaba d’acabar? 

Aquesta temporada ha estat molt interessant una cosa que ja es veia en les últimes temporades, que és la tendència de les noies a fer pinya. Crec que això és un reflex del camí que estem prenent com a societat. Sigui per moda, perquè dona audiència o pel motiu que sigui, la qüestió és que unes noies random en una casa ja no estan plorant pel seu nòvio cadascuna a la seva ni treient-se els draps bruts, sinó donant-se suport, aconsellant-se i perdonant-se si s’han dit alguna cosa mal dita. Això és molt potent a nivell televisiu. M’és igual si el que hi ha al darrere són ganes d’aconseguir audiència, a mi el que m’interessa és que això arriba a noies de dinou anys o a senyores de seixanta que no s’havien plantejat mai que porten tota la vida esbatussant-se amb la veïna i que potser poden trobar coses en comú i aprendre a conviure. Al final la idea de competició és misogínia interioritzada. També m’han agradat l’Alvaro i la Rosario, que el primer dia van arribar i es van posar les banyes. En comptes de deixar-ho de seguida, però, van tenir un debat molt intens sobre el que havien fet i per què els havia passat, sobre com havia anat la relació… es veia que tenien un amor profund. No era creïble que la gent marxés odiant-se d’aquesta manera després de relacions de set anys. Amb aquests dos s’ha vist que una relació humana és molt més complexa i que, per molt que t’equivoquis, hi ha un amor que no es pot deixar de banda per fer l’espectacle i insultar-se en directe. 

El teu contingut s’accepta si és percebut o bé com a banal o bé com a polític, però jo vull les dues coses 

Creus que a l’hora d’obrir debats com aquests són més útils els realities que la ficció? 

Clarament sí. I a Catalunya encara més, perquè ens passa el que dèiem abans, que ho volem fer tot superbé i coherent. Ara em contradiré i seré una demagoga, perquè diré la mateixa merda que em diuen a mi, però crec que, en el cas de les sèries, no es pot barrejar tot. Quan fas crítica social, cal ser curós, representar la diversitat, etc., perquè si no a la mínima que no ho facis t’ho tiren a la cara. Això és el que han intentat Merlí, Les de l’hoquei i totes aquestes sèries que no han aconseguit ni mantenir la coherència ni ser entretingudes. L’altra opció és fer una sèrie que representi la vida com és. A Euphoria (que evidentment està exagerada, perquè els adolescents no van tots tan drogats) hi ha relacions violentes i contradiccions, però no et diuen mai explícitament quins són els debats. No et dibuixen una Jules amb un conflicte explícit amb la transició, sinó que tu, amb la consciència que ja duus, treus la conclusió que probablement alguns dels problemes venen derivats de la seva identitat de gènere. És a dir, la sèrie assenyala coses que són d’interès general en l’actualitat però sense dibuixar la idea sencera.

Quin contingut ens podem estar perdent que valgui la pena?

De la nova fornada de Malaia, destacaria la Fiona Amargós, que fa molt contingut de teatre, perquè és el seu àmbit de confort, però té molt potencial per comunicar moltes altres coses, podria estar fent la meva feina perfectament. També l’Albert Gadel, que està més a TikTok i té una perspectiva poc habitual de les coses i és molt potent a nivell comunicatiu. Pel que fa a realities, hi ha un treball de final de grau d’uns estudiants de Comunicació Audiovisual de la UPF que van crear un projecte de reality aprofitant el marro dels caus i els esplais. És una molt bona idea, perquè implica gent jove, de 18-20 anys que poden compartir campaments o una ruta… La idea ja està pensada i es podria explotar si hi posessin els diners per produir-la amb qualitat. De fet, tenien fins i tot pensada la presentadora, que seria la Neus Ballbé (l’actriu que feia de Pati Pla). De bones idees, n’hi ha moltes, el que falta és la voluntat d’anar-les a buscar, posar-hi recursos i assumir el risc.