Un bosc de llum

El vídeo* Bosc de llum és un homenatge a Alexandre de Riquer (1856-1920), un dels artistes més sobresortints de l’Art Modern a Catalunya. En una esplèndida performance, en el vídeo s’hi desplega un passeig visual per un conjunt d’obres de l’artista plàstica Dolors Puigdemont (Amer, 1950). Com en tota l’obra de Puigdemont aquí també hi ressalta la recerca dels efectes de la llum sobre la matèria fins a tornar-la aèria i transparent.

En les imatges del Bosc de llum veiem l’artista transitar a passos lents, contemplatius, en un bosc d’arbres-columnes que irradien una llum que traspassa l’escorça de les peces i les torna translúcides. Així és tal com Dolors Puigdemont veu i percep el bosc, i així és com li dona cos en la seva obra tot sentint-se ser una amb el bosc de llum: «Ja em sento del tot arbre de llum desplaçant-se. El sol és dins meu i en els troncs dels arbres». L’artista és presa d’un sentiment panteístic que lliga amb una ecologia espiritual, o ecosofia, tal com la va conceptuar Raimon Panikkar.

L’afirmació de Puigdemont que acabem de llegir en un dels moments de la seva maduresa artística és un reflex de la seva experiència unitiva amb el ser del bosc traspassat per la llum i, alhora, emissor de llum. Aquest moment virtuós enllaça amb l’esperit del bosc, igualment panteístic i ecosòfic, que anima fragments del Poema del bosc d’Alexandre de Riquer. D’aquí venen les sinergies creades entre ambdós artistes. Així, una tria de fragments del Poema del bosc és objecte d’homenatge per part de Dolors Puigdemont al poeta que, l’any 1910, va publicar el llibre de poemesque està considerat com l’obra més reeixida i representativa del prerafaelitisme literari a Catalunya.

Com a moviment estètic d’arrel espiritual el prerafaelitisme estimava l’art dels medievals, així com tenia devoció pels artistes del Quatrocento, amb la seva pintura d’aparença quieta, però tan vibràtil de llum que gairebé es diria que l’escena representada s’està pintant davant dels nostres ulls. És el mateix efecte que produeix la contemplació del passeig pel Bosc de llum de Dolors Puigdemont: tenim la impressió que s’està creant, dinàmic, davant la nostra vista.

A Bosc de llum els espectadors som invitats a participar d’una conversa entre una creadora contemporània, Dolors Puigdemont, i el modernista Alexandre de Riquer en la seva faceta d’escriptor que poetitza l’experiència del bosc com un ésser viu.

En un vers del Poema del bosc, escriu Alexandre de Riquer: «Allà, ferm i potent, el bell somni de vida/ seguia son misteri la gegantina nau».

Nau gegantina, imatge del bosc vist com un temple de llum alçurada i misteriosa en el seu devenir… Els antics consideraven els arbres dotats d’ànima perquè sentien en ells el palpitar de la llum divina, de la qual l’ànima humana és calze. Era aquell temps en què els éssers humans vivíem en harmonia amb la totalitat de la naturalesa i el cos humà era identificat com un arbre entre els arbres per la semblança amb seva figura constituïda pels peus (imatge de les arrels) i el tronc (imatge de l’axis mundi), i amb els braços com branques estenent-se i enlairant-se vers la llum.

Del desig d’exaltar la llum considerada divina devien néixer els temples. El sentit religiós de l’existència sempre ha trobat vehicle en l’expressió artística, fins i tot en els nostres dies sense àngel per causa d’una dessacralització de la vida humana que la deixa tan erma d’esperit. Però la llum no s’ha extingit, i, com aigua viva, busca trobar camins ni que siguin ocults, com en alguns trams del riu Guadiana. És per aquest motiu que tal vegada en els nostres dies l’art i la poesia siguin com un claustre, un refugi per a l’esperit marginat entre tones de materialisme i lletjor moral.

 «Cap a on clama l’ànima de l’artista, si també va participar en la creació? Què proclama?», va escriure Kandinsky al seu famós assaig De l’espiritual en l’art, justament escrit el 1910, l’any en què Riquer va publicar el Poema del bosc. Tot i les evidents diferències estètiques entre un i altre artista, la celebració de la llum va ser la resposta. En  aquest sentit, i tal com recull Kandinsky al seu llibre, deia Schumann: «Enviar llum a les profunditats del cor humà és la missió de l’artista».

Alexandre de Riquer va expressar una idea semblant en un dels versos que componen els Cants del Poema del bosc: «Jo tinc lires immenses que del més alt brancar/ estenen fins a la terra els seus fils d’or brunyits». Raigs de llum solar viatjant des de l’altura de l’arbre fins a la terra en un circuit d’energia que l’art imita tot espiritualitzant la terra i materialitzant el cel.

Fem una experiència: tanquem per un moment els ulls i imaginem-nos que som dins d’una catedral gòtica. De seguida se’ns farà present l’alçada de les columnes, la seva esveltesa de palmera, la llum dels finestrals que il·lumina la nau amb gradacions de colors segons l’hora del dia. Al bat del migdia, la pedra sembla que es faci ingràvida i transparent.

Teologies de caràcter místic i d’influència neoplatònica, com la de Dionís l’Areopagita (segle V), parteixen de la idea que Déu és llum. D’aquesta llum inicial en participa la creació i les criatures. Les catedrals gòtiques, que són com boscos de pedra il·luminada per la claror que entra per les rosasses i els finestrals vidriats, manifesten la presència viva d’aquest principi de llum. La contemplació atenta de la llum fa que els murs desapareguin i fins arriba un moment en què, perdent la noció del cos i del temps, sembla que el contemplador es confongui amb la llum. És a través d’aquesta experiència que podem pensar que així devia ser el món abans de ser creat: pura llum, i que així serà el nostre final, quan deixades les despulles corporals, entrem de nou en la llum.

Imaginem-nos ara que caminem per un bosc. De seguida ens trobarem, com dins d’una gegantina catedral gòtica, alçant els ulls per mirar les capçades dels arbres, als quals un vent suau mou les fulles que transparenten la llum que veiem davallar en cascada. Es diria que les catedrals medievals s’inspiren en aquesta vivència sensible i espiritual de la llum filtrant-se en el bosc de columnes i esclatant en els vitralls. A través d’aquesta vivència entenem que per als antics el bosc fos un temple abans dels temples i imaginessin construir arquitectures que s’inspiressin en la configuració del bosc.

«Aquella és nau i temple que guarda una arca santa,/ dipòsit d’una vida que li fou confiada», escriu Alexandre de Riquer en un dels nou fragments del Poema del bosc que a Bosc de llum dialoguen amb les obres de Dolors Puigdemont.

A Bosc de llum els espectadors som invitats a participar d’una conversa entre una creadora contemporània, Dolors Puigdemont, i el modernista Alexandre de Riquer en la seva faceta d’escriptor que poetitza l’experiència del bosc com un ésser viu. Ambdós artistes se senten ser al bosc com arques santes, calzes de la vida germinal que els ha estat confiada, com escriu el poeta Riquer en un dels seu versos: «Dessota meu germinen dins la terra, bo i recloses,/ miríades d’existències de sana vida, precioses,/ que viuen pacientment i esperen les florides».

En un moviment circular que connecta la saba que va de les arrels a la capçada, i de la capçada a les arrels, la llum s’encarna en la naturalesa del bosc com de forma artística s’encarna en els temples gòtics que uns segles després reverdiran, espectaculars, en l’arquitectura orgànica del també modernista Antoni Gaudí.

No és senzill descriure la bellesa d’una obra artística, l’atractiu que enamora l’ànima. Però potser podríem dir, d’acord amb Walter Benjamin, que es percep en la llum (aura) que destil·la una obra d’art. Al Poema del bosc, Alexandre de Riquer va cantar la Bellesa universal que l’amara de llum i compassa tot el creat: «L’alzinar, la pineda, gronxats indolentment,/ assajaven l’acord intens que preparava/ l’harmònica grandesa/ d’un himne a la Bellesa». Bellesa que ara, en miríades de llum, desprèn el Bosc de llum de Dolors Puigdemont.

Teresa Costa-Gramunt, comissària de l’Any Alexandre de Riquer

*La forma visual amb què es presenta el vídeo-homenatge a Alexandre de Riquer per part de l’artista plàstica Dolors Puigdemont és obra de Ricard Díez. Javier Blázquez ha posat veu al recitat dels nou fragments poètics del Poema del bosc d’Alexandre de Riquer. En l’edició i introducció a cura de Roger Miret, Adesiara ha reeditat el Poema del bosc.