Trenque Lauquen, ciutat oberta

Tinc un amic que té com a modus vivendi resseguir fins a l’obsessió les vides i les històries dels altres. Cada petit esdeveniment, per minúscul que pugui semblar, representa per a ell un fil del qual estirar fins a descobrir una forma, qualsevol, o un altre fil de més gruixut. Un nom imprès en una bústia pot ser el disparador d’una recerca incansable pels arxius municipals de tot el país; l’impacienta l’espera, l’emociona infinitament cada principi de cada periple, no saber si el conduirà a través d’una trama policíaca o una altra d’aventures, de romanços o de terror. Les seves dèries l’han portat, per exemple, a remuntar-se fins a setze generacions en el seu arbre genealògic. Recorda cada data, cada rostre, i el que ha arribat a esbrinar de cadascú d’ells. Ha arribat a demanar l’exhumació de cadàvers per prendre proves d’ADN; ha assaltat totes les institucions possibles per confirmar gestos senzills de familiars, els llocs on van néixer i van morir. Ha interrogat la Maria Branyas, la persona més vella del món, per fer inventari de la madeixa més antiga que existeix. Moltes de les històries que atresora neixen del no-res, s’allargassen en unes quantes anècdotes com corredors de fons, i altra vegada es perden, s’interrompen, es trenquen en mil bocins per començar a resseguir de nou. Alguns finals cal imaginar-los. El meu amic salva els buits col·leccionant objectes que semblarien muts per a una altra persona. Dona corda als rellotges, arregla càmeres analògiques, afina pianos.

Preguntar-li per què ho fa pot resultar una tautologia. El diverteix i l’emociona el procés d’estirar de cada pista, pel simple plaer de fer-ho, i això és suficient. No sap ni té intenció de fer cap altra cosa. Barcelona, les altres ciutats per on el van conduint les pistes que acumula, són com una terra fèrtil on van apareixent, eventualment, trames i més trames, com si fossin naps, cols o patates, segons la temporada, segons el gust, la textura de cadascuna. Si les històries estan allà, és per a collir-les; el contrari seria observar com es fan malbé i es podreixen. Tan natural com això són les coses per al meu amic.

Al meu amic sempre li he dit que, si fos cineasta i visqués a l’Argentina, formaria part d’un grup de realitzadors que s’agrupen sota el paraigua d’una productora insòlita, El Pampero Cine. Des del 2002 han signat pel·lícules colossals que comparteixen, entre moltes altres coses, un impuls central, un d’antiquíssim: el del plaer de narrar, senzillament, pel plaer mateix de narrar. En el manifest que signaven l’any 2013 a la revista Las Naves, van voler reivindicar l’herència cinematogràfica dels comediants i els viatgers, de l’aventura i la festa, de l’estranger i el pirata, en contra de tots aquells cineastes que supediten la seva obra a interessos purament econòmiques: «Mercurio es el dios del comercio, pero también de los ladrones, y es el dios que camina y que va por las rutas vagabundeando”. Des d’aleshores que vagabundegen.

Les pel·lícules dels amics que conformen El Pampero, filmades els dies que tenen lliures d’altres feines, no sembla que comencin ni que acabin mai. El tret de sortida són MacGuffins de principiants: algú que presencia un assassinat, el descobriment d’un objecte misteriós, la desaparició d’una persona. A partir d’allà els seus relats són capaços de bifurcar-se en laberints de trames que travessen diferents escenaris de província i gèneres cinematogràfics, i que semblaria que tinguin la voluntat de no acabar-se mai. Són com els joguets a corda, que arrenquen a córrer cap endavant, i que s’aturen com s’atura un projector, de cop i volta. Aquestes joguines diverteixen els nens fins que frenen la marxa; això també és suficient. La flor (2018), del director Mariano Llinás, obeeix a aquest impuls inicial, i li dona per 808 minuts de metratge.

La darrera de les invencions de El Pampero ha sigut reconeguda per la prestigiosa revista francesa Cahiers du Cinéma com la millor pel·lícula de l’any 2023. És la primera vegada en setanta anys que un film llatinoamericà ho aconsegueix. Es titula Trenque Lauquen, la dirigeix Laura Citarella, i li encantaria al meu amic. No perquè ell sigui cap aficionat de les pel·lícules llargues (aquesta dura quatre hores i mitja), sinó perquè comparteixen la cosmovisió d’entendre qualsevol lloc com un terreny acotat d’on poden sorgir un seguit d’històries, i l’obstinada voluntat de perseguir-les, almenys durant un temps, fins a gastar-les o fer-ne emergir d’altres.

La pel·lícula s’inicia amb la desaparició de la Laura (interpretada per Laura Paredes, qui comparteix l’autoria del guió amb una tercera Laura —Citarella—), una biòloga que s’encarrega de rastrejar espècies botàniques per la zona de Trenque Lauquen; d’aquest misteri es passa a un altre que involucra una correspondència entre dos amants, i d’aquest a un altre més sobre una estranya criatura que habita el llac que dona nom a la població —«Llacuna Rodona», en maputxe—. Cap d’ells es resol, però mentre assistim al seu decurs, es produeix una estranya alquímia dintre nostre. Som espectadors d’una pel·lícula que es construeix a ella mateixa mentre s’explica, i que per a aconseguir-ho fica a les seves mans tots els dispositius que coneixem per contar històries: l’escriptura, la ràdio, la conversa, el cinema mateix.

Trenque Lauquen i la pampa que envolta la ciutat és per Citarella el que Barcelona és pel meu amic. L’habiten com s’habita l’escriptura: sempre alerta a l’aparició d’estímuls, de fillastres d’altres històries. Els personatges es transporten entre les unes i les altres ara amb cotxe, ara amb les imatges, amb la música. Però el vehicle principal, novament, és la trama. Una de lliure i orgànica que es reprodueix com ho fan les estrelles de mar: per arquitomia, dividint-se en altres braços que acabaran conformant un ésser complet i autònom.

Així funciona una mica tot plegat. Així funciona també en les novel·les de Roberto Bolaño, de les quals Trenque Lauquen és una orgullosa hereva. D’aquesta manera s’articula 2666, una novel·la colossal, separada en cinc parts que neixen d’un mateix punt de partida —la recerca d’un escriptor desaparegut—, però que no acaben mai de tancar-se ni d’enllaçar-se finalment. Dins d’ella batega la mateixa pulsió de fugida cap endavant —de fugida desesperada relat endins— que habita el cor de Trenque Lauquen. D’aquesta mateixa cinètica es nodreixen les novel·les de Miquel de Palol, el Cos d’Olga Tokarczuk o l’imaginarium nocturn i hivernal de Italo Calvino, com una torrentada de faules en successió. Sobretot els contes de la tradició d’autors del “fantástico rioplatense” —Macedonio Fernández, Silvina Ocampo, Jorge Luis Borges…—, així com les històries dels beatniks estatunidencs: “no sabia on anar, excepte a tot arreu”, escriu Jack Kerouak a A la carretera.

Trenque Lauquen, això: una road movie amb pretensions de novel·la, que semblaria voler fugir cap a tot arreu, i que s’acaba en trobar la quietud. Això també ho sap el meu amic, a qui observar de prop els rellotges mecànics l’ha portat a familiaritzar-se amb els motlles, les paletes, el volant, una cosa així com un pèndol que permet que les agulles continuïn avançant i donant l’hora. La seva fascinació l’ha portat fins i tot a fer-se un rellotge amb els batecs del seu propi cor. D’una manera semblant, Trenque Lauquen sembla que incorpori en el seu centre un volant que rega i bombeja el territori fílmic, un temps estès en l’espai, d’històries que s’encadenen.

Al final de tot, Trenque Lauquen pot entendre’s com una poètica; una que serveixi per a entendre la creació artística, però també per a viure. S’acaba l’any i tothom vinga a ordenar-nos els records per trenar un relat que sigui coherent, que puguem habitar. L’han travessat un embolic de trames nascudes d’altres trames de les quals se’ns fa impossible trobar l’origen; moltes d’elles s’hauran interromput, altres les haurem oblidat o hauran acabat sent misteris per a algú altre. Què fer-ne, de tot plegat?

Si ens ajuntem uns quants amics amb alguns caps de setmana lliures, pot ser que en fem pel·lícules. Tots tenim la nostra pampa i els camins són sempre inesgotables.