Sua, eta gero errautsak

L’any 2017 Berri Txarrak va tocar a Nantes per a una sola persona. Un sol espectador per un grup que n’arrossega milers arreu del planeta. Poques vegades el recital d’un grup pot ser tan mereixedor de l’adjectiu “íntim”. Jaio.Musika.Hil. Quan la banda navarresa va anunciar l’stop en la seva trajectòria —amb vint-i-cinc anys a l’esquena—, la majoria dels seus seguidors devien percebre una fractura interna; una part extirpada. Un buit difícil de suplir. I molts vam entendre que el panorama musical seria una mica menys just a partir d’aquesta tràgica interrupció. Però per sort, hi ha gent com Marina Lameiro, directora de Dardara (2021): un meravellós documental que immortalitza l’epíleg i descriu com han viscut els aficionats aquest comiat no consentit.

Des de primera fila, una espectadora japonesa s’emociona en escoltar els primers acords de “Zertarako amestu”, durant l’últim concert a Tòquio. Amb Berri m’ha passat com a molts. Sense haver d’entendre les seves lletres, he imitat oracions en eusquera i he cantat a ple pulmó una poesia que he fet meva sense necessitat de traducció. He corejat versos impronunciables sense saber exactament quin era el missatge a captar. M’he aprés vocables impossibles i molt sovint he deixat el seu significat en mans de la imaginació i el meu estat d’ànim.

Els fanàtics de Berri Txarrak tenim això, que estimem intensa i incondicionalment. Aquesta és la mena d’amor que queda constatat pel salat de les llàgrimes dels seguidors, rotunds protagonistes del documental de Lameiro. Els plors són la prova irrefutable de la catarsi. La materialització de l’encanteri emocional que generen les seves cançons, que han esdevingut abanderades de la cultura basca en el panorama musical internacional.

Però per davant de tot, Dardara és un homenatge al públic que, estès en una diàspora religiosa, s’ha congregat feligresament al voltant d’una sonoritat que l’ha acompanyat durant les seves vides. I és que el trio de Lekunberri no està format per déus, sinó per profetes que guien amb la llum i la foscor de la paraula, el frenesí del ritme i la distorsió de les cordes. Sense centrar-se exclusivament en Berri Txarrak, Lameiro capta la relació entre públic i banda, que el mateix Gorka Urbizu resumeix amb la paraula “respecte”. Una relació propera, espiritual, i mancada de paternalisme, idolatria o qualsevol àpex de distància. Dardara explica com acaba la història d’un grup, però també persegueix les històries i els relats personals de tots aquells que han escollit la banda navarresa com a banda sonora vital.

“La música no jutja”, diu un seguidor que es troba en trànsit en el moment que apareix al documental. La seva devoció quedarà gravada en foc perquè va ajudar-lo en moments difícils i summament complexos. Per això es tatua «Ikasitakoa desikasten ikasi» —una cosa així com «aprendre a desaprendre el que s’ha après»—, una frase que recita “Katedral Bat” (Infrasoinuak, 2017).

No cal conèixer a fons el que significa Berri —i això prova que és un gran documental—, però els seguidors més acèrrims tindran aquest suplement de gaudi, alhora que els servirà com un adéu destructiu i forçat. La veu narradora, la de Gorka, ens permet entendre i empatitzar amb el sentiment de desconcert i de confusió davant un futur incert, a la vegada que constata la satisfacció d’haver gaudit cada un dels instants del viatge. El que ha fet Lameiro és una d’aquelles coses que es retenen malgrat els anys, i que només poden causar aquest efecte si qui ho fa està enamorat apassionadament, encara que sigui d’un so. Material que toca la fibra, perquè concentra la força, els matisos i tota la fondària d’un grup que ja ens sembla llunyanament dolorós. De la droga se surt, però Dardara no se supera, com tampoc se superaran mai els vint-i-cinc anys de Berri.